Martí Rom
17-10-2916
La Teresa Llàcer Pellicer és una mont-rogenca nascuda al carrer d’Amunt núm. 2, a cal Pellicer, que ha fet una llarga i fructífera carrera artística. Des de fa molts anys, als estius retorna al poble amb un bon grapat de companys i alumnes de la seva escola d’art i s’allotgen a l’Ermita, per fer sessions de pintura dels nostres paisatges més estimats. Ara ella i part de la seva descendència, també pintors, han fet una exposició a la Casa de Cultura Agustí Sardà.
Hem pogut veure quadres, a més de la Teresa Llàcer, d’Elena González Llàcer, Jordi González Llàcer (“Golla”), Maite González Llàcer, Àngel González Llacer i Maria Armengol González. Fa goig.
La Maite González Llàcer en el text que acompanyava el fulletó de l’exposició deia: “… Durant aquells estius llarguíssims (a Canyelles, al Garraf) cada dia contemplàvem una pila de quadres… d’un munt de pintors que acudien a la nostra casa… per pintar sota el mestratge d’en Ramon Sanvisens i de la mare mateixa… Total, que tots hem acabat dedicant-nos a alguna disciplina artística…”. I sobre la seva mare: “Fa més de 50 anys que pinta amb una capacitat de treball enorme, ha exposat per tot arreu, hi ha obres seves a col·leccions importants… i segueix treballant…”.
El cartell de l’exposició, un gravat de la muntanya de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca m’ha recordat que és el mateix que vam publicar a la portada de “Ressò mont-rogenc” núm. 34 on hi havia un text que vaig escriure fruit de l’entrevista que li vaig fer a casa seva, en aquella torre gairebé davant de la porta principal del Parc Güell, a Barcelona. Era el III trimestre de 1990. El meu objectiu, en molts textos que vaig publicar era el de donar informació, fins aleshores escassa a Mont-roig, de persones nascudes o relacionades amb el poble que han tingut una presència rellevant en la vessant cultural del nostre país. Sols en citaré alguns: Teresa Llàcer, Joan Rom, Jaume Josa, Jacint Salvadó, Raúl Ruiz, Tomàs Gil Membrado… o el mateix Agustí Sardà Llaberia.
Varen passar uns anys i amb l’Ajuntament presidit per Miquel Anguera es va fer la primera gran exposició de la Teresa Llàcer a Mont-roig, al centre Cultural Església Vella. Fou del 18 d’agost al 16 de setembre de 2001. Els mont-rogencs van poder gaudir de la seva obra, des de quadres dels anys seixanta, alguns autoretrats, retrats dels seus pares, paisatges de Mont-roig o el Parc Güell, natures mortes… Fou una gran exposició.
Aprofitant aquesta exposició també es va publicar un quadre seu a la portada de “Ressò mont-rogenc” núm. 79 (III trimestre de 2001). Aquest retrobament de Teresa Llàcer amb Mont-roig va concloure amb el pregó que va fer el 21 de setembre a la plaça de Joan Miró (vegeu “Ressò mont-rogenc” núm. 80, IV trimestre de 2001, pàg. 7). Casualment, també en aquesta Festa Major, s’inaugurà la seva exposició a la Casa de Cultura Agustí Sardà.
Uns mesos abans, al maig, vaig anar a casa de la Teresa Llàcer per tal d’enregistrar un documental sobre ella. Es va projectar el dia de la inauguració de l’exposició a Mont-roig.
En el meu web (www.martirom.cat), a més dels apartats on es descriuen alguns treballs culturals que he anat fent des de fa anys (cinema marginal, crític de cinema, documentals, temes mironians i pedra seca), hi ha un apartat dit “Hemeroteca particular” on vaig publicant notícies i textos sobre el que seria la meva vida cultural des de finals dels anys seixanta del segle passat. Un d’ells el vaig dedicar a la Teresa Llàcer, el núm. 63. Em permeto reproduir-lo:
TERESA LLÀCER: UNA PINTORA MONT-ROGENCA
Acabava de fer el documental sobre Jacint Salvadó i vaig pensar que calia fer-ne un altre sobre una mont-rogenca que era també una important artista, la Teresa Llàcer.
Jo de xiquet, quan anava de vacances a Mont-roig, estàvem en un xalet que l’avi Francesc Rom Serra (que era paleta) va construir el 1933, a tocar del mar. Tenia un aire noucentista. A dalt, hi deia: “Casal Miramar”. El 1964 es va transformar en un nou xalet d’aire més modern. Allà vivíem aïllats de tothom. Hi havia uns pocs masos a prop; al costat hi havia la caseta de cal “Beatet” amb la munió de germans. El poble quedava lluny, a uns sis quilòmetres terra endins. Quan arribaven les festes del poble, o en alguna altre ocasió, la família s’allotjava a la casa dels meus besavis materns, al carrer d’Amunt núm. 15. Unes cases més avall, la primera pujant a la dreta, era a “cal Pellicer”. Els pares o avis m’havien comentat algun cop que una filla d’aquella casa era una rellevant pintora que feia anys que vivia a Barcelona. Si pujava a Mont-roig, tan sols jo a les festes, anava a casa de la meva àvia paterna, a “cal Panadero”, al carrer ara dit de Francesc Riba i Mestre núm. 6 i 8.
Finalment, vaig conèixer la Teresa Llàcer el 1990, quan li vaig fer aquell text per a “Ressò mont-rogenc”, “Teresa Llàcer: pintar, pintar, pintar” (núm. 33 i 34, II i III trimestre de 1990). Per a aquest text va fer la portada de la revista, un bonic gravat d’una vista de la muntanya de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig.
Des d’aleshores havia anat seguint les exposicions que feia regularment a la Galeria Comas, a la part superior del passeig de Gràcia, als dits “Jardinets de Gràcia”. Vaig fer un altre text per a “Ressò mont-rogenc”: “Teresa Llàcer, noves impressions” (núm. 40, I trimestre de 1992).
Un dia de maig de 2001 vam anar a casa seva a enregistrar el documental. La Teresa vivia en una torre gairebé davant de la porta del Parc Güell. La seva pintura beu de Ramon Sanvicens, que havia estat el seu mestre a Belles Arts i després van conviure junts molts anys. Aquest, havia estat deixeble de Joaquim Mir. En la pintura de Teresa Llàcer és present aquesta connexió amb Mir, mitjançant Sanvisens, aquells colors forts que descriuen impressions transcendents dels paisatges estimats: Mont-roig i Canyelles (Garraf); en aquest darrer seguint a Mir.
Hi ha vinculació especial amb la Teresa Llàcer. A l’hora de dinar d’aquell dia de l’enregistrament va baixar, des de Sant Cugat, la Glòria. A la tarda nosaltres estaríem pràcticament enregistrant imatges de casa seva, els seus quadres… la Glòria podria estar amb la Teresa. Aquella casa té un bonic jardí on hi romanen un bon grapat de gats; la Teresa els hi té una autèntica passió. Al cap d’una bona estona entre la Teresa i la Glòria em vam convèncer (no n’estava gaire) d’endur-nos una gateta negra que tenia unes poques setmanes. Fou el primer gat que va sortir de l’amagatall on es resguardaven quan s’hi van acostar. El Llorenç Soler, que feia la càmera, em deia que m’ho pensés bé; el Raül Fabregat, que l’ajudava, em deia que els gats eren una bona companyia. Vam marxar cap a Sant Cugat amb una gateta negra. La Glòria, aquell mateix dia, li va posar el nom de “Nit”. La meva filla Clara, que aleshores tenia divuit anys, donava salts d’alegria. Ara, juliol de 2016, quinze anys després, la “Nit” encara viu amb nosaltres. És la reina de la casa.
Els gats són un tema recurrent en l’obra de Teresa Llàcer, els podeu trobar en molts quadres i gravats seus.
Cada any, quan arribem als vols de Nadal, un ja espera amb atenció l’arribada d’un sobre amb la característica lletra de la Teresa Llàcer. A dins hi ha un gravat amb una dedicatòria. Jo el poso en un lloc preeminent de la llibreria del menjador i no el trec fins que arriba el del següent any. Aleshores el guardo en una carpeta especial. Algun cop, potser hauré de fer-los emmarcar tots junts o en varis conjunts.
ADDENDA
A continuació, trobareu la reproducció del text “Teresa Llàcer: pintar, pintar, pintar” publicat a “Ressò mont-rogenc” núm. 34 i 35.
(Ho trobareu complert a l’arxiu “pdf” annexat)
