[vc_row][vc_column width=”1/1″][vc_column_text]Esther Bargalló

19-02-2016

La paraula peiró o padró, segons el diccionari Alcover-Moll té diverses accepcions:
Taula de pedra, o tros de pedra col·locat verticalment per a sostenir un emblema religiós./ Creu de terme, posada sobre un pedestal de pedra./ Pilastra que sosté una capelleta o armariet dins el qual hi ha una imatge exposada a la veneració dels fidels. Etim.: del llatí petrōne, derivat de pĕtra, ‘pedra’.
“Tot i que s’ha especulat amb un possible origen romà o fins i tot anterior a aquesta època, podríem considerar que els antecedents d’aquestes creus estan documentats a Catalunya només a partir del segle X. Es posaven als límits de parròquies, de propietats privades o per delimitar l’espai destinat a enterraments a la vora de les esglésies. A banda de fer de fita, podrien haver estat erigides com a monument expiatori, en senyal d’algun vot col·lectiu o, simplement, per fomentar la devoció dels passavolants. Si bé es diu que Jaume I va estimular l’erecció d’aquesta mena de monuments arreu del territori, la realitat és que les creus de terme més antigues daten del segle XIV, unes quantes dècades després del seu regnat.

La seva funció no seria exclusivament delimitar el terme, sinó també beneir-lo; aquesta connotació religiosa serviria alhora per donar la benvinguda i deixar clar que hom estava en terra de cristians. Es tractaria d’un cas del que avui anomenaríem semantització de l’espai públic, ço és, de deixar ben clar qui mana i quins són els valors que es pretenen fomentar. No deixa de ser significatiu en aquest sentit el fet que aquests elements es comencin a escampar en un moment de creixent animadversió envers els jueus, i quan la conquesta de territoris als sarraïns encara era ben viva en l’imaginari col·lectiu.El creixement de les ciutats va provocar que moltes d’aquestes creus, aixecades originalment a l’exterior de pobles i ciutats, acabessin integrades en el seu nucli urbà. És el cas de les Creus Cobertes de Barcelona i València, o el de la Creu Alta, a Sabadell. Ben curiós és el cas de Tàrrega, on la creu de l’antic Portal del Carme és coneguda per tothom com la creu del Pati (oficialment, plaça del Carme), mentre que actualment és ubicada a la plaça Major”( Roger Costa) (publicat a la revista Sapiens 7/3/2013).
Més informació sobre els peirons ens la dóna Pere Hormigos Sánchez( Gestor Cultural de l’Ajuntament d’Almenara. Desembre 1999):
“Els “peirons”, “prigons” o creus de terme són monumentals creus de pedra, alçades amb profusió en la Baixa Edat Mitjana en les terres de la Corona d’Aragó. Realitzats en pedra calcària, van ser els seus autors modestos “mestres de creus”.
El nombre més gran de peirons s’esculpix en el segle XV, època de benestar social i econòmic en l’antic regne. Les diferents poblacions competixen entre si en el finançament d’estes devotes estructures, reflex de la seua espiritualitat i de l’acceptació en les seues terres de la fe cristiana, afirmació no exempta de sentit en una regió amb un elevat percentatge de població morisca. Açò és, sense cap dubte, el que ha determinat que una de les ubicacions més habituals dels peirons siguen l’entrada i l’eixida dels pobles.
Al costat d’este desig col·lectiu d’afirmació religiosa va haver-hi altres diverses raons que van justificar altres tantes ubicacions de les creus: delimitar el terme d’un poble, l’espai sacre d’un santuari o commemorar alguna data d’interès local – alguna visita important, una desgràcia natural com puguen ser inundacions o epidèmies. En la majoria dels casos els promotors van ser els propis consells municipals, si bé també apareixen documentats com finançadors de peirons diversos particulars, generalment de folgada posició econòmica. Posteriorment, esta interrelació entre les creus i l’entorn rural els ha atribuït a estes una labor benèfica sobre camps i collites. Finalment, no estan exempts els peirons del sentit exorcista propi del signe de la creu, de gran interès en una societat tan supersticiosa com és la rural, en l’Edat Mitjana i també en l’Edat Moderna.
Els diferents elements del peiró són els següents: una graderia, de dos o tres escalons circular, quadrada o poligonal; una basa, la secció de la qual sòl correspondre amb la de la graderia; la canya o fust, habitualment circular o octogonal, a vegades decorat amb estries, i recorreguda en el seu interior fins a afonar-se en la graderia per un eix de coure cridat “ànima” la funció del qual consistia a entrellaçar els diferents elements de la creu; la macolla o capitell, de diverses formes, decorat o no amb ornamentació escultòrica; i finalment, la creu pròpiament dita, on es concentra la decoració i que evoluciona des de la traceria gòtica fins formes més depurades. El més seductor dels peirons és l’equilibri de les seues proporcions, l’equació que relaciona unes parts amb altres, fent que el conjunt oferisca una visió harmònica, clarament identificable en la distància.
La decoració escultòrica, de reduïdes dimensions a causa de limitat espai que atorga el suport, es caracteritza per la tosquedat de les seues formes i l’avorrida reiteració dels seus elements iconogràfics. Concentrats exclusivament en la creu i la macolla desenvolupa sempre el mateix esquema distributiu:
• La creu: el Crucificat en l’anvers i la Verge en el revers. En els peirons gòtics solen ocupar els extrems dels braços de la creu dos xicotetes figuretes, moltes vegades no identificables. Aquells que han pogut ser reconeguts pels seus signes iconogràfics solen ser sants o apòstols. Completen la decoració àngels, querubins i motius florals distribuïts simètricament.

• El capitell: historiat les més de les vegades, presenta major varietat que la creu. Rostres o figures de cossos sencers de sants, donants, apòstols, evangelistes, personatges històrics, se situen en severes fornícules o, el que és més habitual, al llarg d’un fris corregut. A vegades la decoració figurada és substituïda per escuts heràldics – de la vila, del donant, del regne – o pels símbols de la passió.
De fàcil lectura i senzilla realització, la simbologia d’estes creus ens sorprèn en ocasions amb elements iconogràfics de la més pura tradició medieval. Els seus elements parlants són de gran neciesa, degut amb tota seguretat a estar destinada la seua lectura a un públic que assimilarà el missatge gràcies a la claredat i reiteració dels seus elements.”
A Mont-roig tenim un peiró o pedró, davant una ermita, una petita capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, al camí asfaltat que duu a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, envoltada d’un pinar. A aquesta capella se l’anomena l’ermita del Peiró.
Antigament només existia el peiró, una creu de pedra a la vora del camí que anava de Mont-roig a Falset. L’ermita data del maig del 1752, quan el Josep Nuet, fill del nostre poble, demanà a l’ Arquebisbe de Tarragona autorització per construir, al seu càrrec, una capella fora la vila.
Transcripció de l’escrit que va dirigir Josep Nuet al Sr. Arquebisbe:
“Molt Iltre. Sr.
Josep Nuet Pagés de la vila de Mont-roig ab lo major respecte y veneració que deu, exposa a la comprehencio de V.S. commogut lo suplicant del bon zel y suma devoció desitja fer fabricar y eregir desos propis gestos un oratori baix lo títol de Maria Santísima fora de la vila en la vora del camí que va a Falcet cerca del qual puesto es troba plantada una creu de pedra anomenada lo Pedró a fi que los transitants y devots pugan fer oració; Y havent lo suplicant exposat lo referit al Rev. Rector de aquella parroquia ha respost devia acudir a V.S. no sols per lo permis de fabricar lo oratori sinó també perquè se puga col·locar la Ymatghe de Maria Santisima en professó decent.- Per lo que a V.S. suplica sia de son agrado concedir lo permis de fer eregir lo oratori y que per lo dia se col·locarà la Imatge de Maria Santisima puga lo dit Rev. Rector y Comunitaris assistir ab professó solemne oferint-se lo suplicant pagar tots los gestos se oferiran, lo que espera aconseguir del bon zel de V.S.-“
“Decret, ConcedeixS. Ilma. El permis y llicencia pera fabricar el oratori a Nta. Sra. De la Roca y portar la Santa Ymatge a dit oratori, ab professó solemne, conforme se demana en la present suplica – Tarragona y Maig 2 de 1752”.
D. Jaume Ferrer y Sanjoan Scrt.” .
Tenint en compte que l’Arquebisbe donà permís per construir un oratori dedicat a la Mare de Déu de la Roca, resulta força curiós que es veneri la imatge de la Mare de Déu del Roser.
Al llibre “Notes històriques de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca” de Joan Ivern i Figuerola, llegim:
“L’any 1909 es va reconstruir la capella, les despeses de la qual, va pagar el Marquès de Montroig, Antoni Ferratges Mesa”.
A Ressò Mont-rogenc núm. 36, Baptista Nogués diu: “Actualment s’hi celebra missa en alguna festa mariana però, d’una manera fixa, el dia 7 d’octubre, dia de la Mare de Déu del Roser, en veneració d’aquesta imatge que hi ha a la Capella del Peiró.
“De l’11 al 24 de febrer de 1952, es celebrà una Santa Missió, predicada pel PP. Miquel Piquer i Andreu Garcia i Mn. Ramon Muntanyola, pvre. L’últim dia de la Missió, a les 11,30, sortia de la parròquia una manifestació presidida pel Sr. Vicari General, autoritats i PP. Missioners, en direcció a la Creu de la Santa Missió, situada davant la capella del Peiró i allí es feu el descobriment de la làpida commemorativa de la Missió i seguidament es pronuncià una vibrant al·locució.
La petita ermita, dedicada a la Verge Maria, baix el títol de la Mare de Déu del Peiró, durant la guerra del 1936, fou profanada i tancada al culte. El dia 18 d’octubre de 1959, a les 4 de la tarda, tot cantant el sant rosari, sortia de la parròquia una processó vers el Peiró, on tingué lloc la reconciliació de la capella i la benedicció de la imatge de la Mare de Déu del Peiró i seguidament se celebrà allí una missa de campanya.”
La nit del 21-22 d’octubre uns vàndals impresentables i desaprensius (no hi ha adjectius per descriure aquest acte) van rebentar la porta de la petita ermita i van trencar la imatge de la Mare de Déu del Roser. Li van trencar el cap, així com també la de l’infant Jesús, que duia als braços. També van robar una tauleta i un portalàmpades, encara que no van prendre cap de les cadires que estaven dins.

Unes mont-rogenques, que habitualment passegen pel camí del Peiró de bon matí, se’n van adonar de la malifeta. Mossèn Gimi i l’Arquebisbat en foren assabentats ràpidament i el Patronat de la Mare de Déu de la Roca va cursar la pertinent denúncia a la policia local. L’ermita del Peiró fou construïda l’any 1752 i no és el primer cop que és forçada (Ressò Mont-rogenc núm.128).

L’11 de febrer, estava prevista la recol·locació de la imatge de la Mare de Déu del Roser a l’ermita del Peiró, però, degut al mal temps, s’optà per celebrar l’Eucaristia a l’església parroquial de Sant Miquel (Ressò mont-rogenc 129).

No sabem com era antigament el peiró pròpiament dit, però gràcies a una fotografia de 1914 del llibre ” Imatges i Records”, podem constatar que a principis del s. XX tenia quatre esglaons de pedra quadrats, una canya o fust circular de ferro i la creu també de ferro. Actualment el peiró està fet tot d’obra, té tres esglaons quadrats, la canya o fust, quadrat i pintat de color blanc, el capitell i la creu de ferro, realitzada pel serraller mont-rogenc Simó Gras Aguilar. La cara del fust de la columna que mira a Mont-roig és de marbre blanc i porta gravada la següent inscripció: SANTA MISSIÓ 1945-1952.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/1″][vc_column_text]

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]