Ets aquí
Inici > General > Història > UN POEMA DE 1845 ON SURT MONT-ROIG I MIRAMAR

UN POEMA DE 1845 ON SURT MONT-ROIG I MIRAMAR

Martí Rom

www.martirom.cat

09-07-2020

El poema comença: “En Mont-roig[1], aquel castillo / que tan almenado está, / muchos nobles se reunían / un banquete a celebrar…”. L’autor és Joan Francesc Carbó González. El va escriure el llunyà 1845. Deu ser el més antic on s’esmenta Mont-roig. Ve a ser una mena de crònica de ficció, amb els condicionants d’un relat d’inicis del segle XIX, de la destrucció de Miramar.

Qui és aquest Joan Francesc Carbó? Havia nascut el 29 de gener de 1822 a Curaçao, on residia la seva família. El seu pare era comerciant. Aquesta és una illa a tocar de la costa de Veneçuela, que havia estat colonitzada per holandesos i jueus sefardites expulsats de la península ibèrica. Era important pel seu cultiu de cítrics, l’explotació de les salines i el tràfic d’esclaus negres d’Àfrica que destinaven, principalment, al Brasil.

Sabem que la seva família procedia d’Alcover. Jovenet va venir a Barcelona a fer els estudis elementals. Deia d’ell el gran erudit hispànic Manuel Menéndez Pidal: “fue catalán por familia, por educación y por ideas”. Després va estudiar Filosofia i Dret a la Universitat. El 1841, en unes oposicions, va obtenir la pensió per anar a Madrid a l’Escola de Mestres. En endavant es dedicaria a l’ensenyament. El 1845 va entrar de professor a la recent inaugurada Escola Normal de Barcelona. Aleshores el seu director era Laureà Figuerola[2]. Aquest era un eminent economista i polític liberal. El 1868 Joan Prim el va nomenar ministre d’Hisenda i fou llavors quan va imposar “la pesseta” com a moneda oficial.

El primer treball literari de Carbó fou un traducció del francès d’un drama de Balzac, “Vautrin”. Va dirigir la “Revista general de Instrucción pública”, potser la més antiga d’Espanya en aquest gènere[3].

Aventuro que deuria interessar-se per Mont-roig, degut a què els seus pares eren d’Alcover. A més, potser hi tenia algun amic o conegut.

Aquest poema “Mont-roig y Miramar” l’escriu quan tenia vint-i-tres anys, al desembre de 1845. Farem un resum del seu relat. Parla del castell de Mont-roig, diu que el seu senyor és “Don Beltrán”  (serà “Beltrán de Mont-roig”). Aquest deu ser d’una edat avançada (“mas la fuerza falta al brazo / para el crudo batallar…”) i té una filla de nom Constanza.    

Alguns nobles es reuneixen al castell de Mont-roig: “todos ellos son barones / los que a aquel castillo van…”. I, es posen a disposició del noble de Mont-roig: “todos son tuyos nuestros brazos / todos son tuyos, don BeltránFuimos hermanos en la guerra, / somos hermanos en la paz…”.

“Don Beltrán” els hi comunica que “mensajeros me ha mandado / el barón de Fontanyá, / que él la mano de mi hija / por merced recibirá…”.

El conflicte sorgeix quan “el señor de ese castillo / de la ribera del mar, / sin temerse de mis bríos / a Constanza osó mirar…”. Aquest castell a la vora de la mar és Miramar. Un dels barons, Puig-catllar, li etziba a “Don Beltrán de Mont-roig”: “A tus montes vine un día, / vine un día por cazar, / encontraba allí a tu hija / en la cuesta de Rojals: / yo la vi con un mancebo / amorosa platicar…”. I, hi afegeix: “Era tu hija la que vi / en la sierra platicar; / el mancebo era, Mont-roig, / el señor de Miramar…”.

A més, un criat comenta que el senyor de Miramar s’havia endut Constanza: “Esta tarde fue Constanza / por la cuesta de Rojals. / A caballo, en un caballo / se la lleva Miramar…”. “Don Beltrán” haurà d’enfrontar-se al senyor de Miramar: ¡cómo le tiemblan las manos / al buen viejo don Beltrán!… Noble Mont-roig, tu afrenta lava, / corre su sangre a derramarPresto, sigamos al anciano; / de Miramar, camino va…”.

Tot es precipita: “y corrían y corrían / con presteza hacia la mar. / No abandones a tu padre, / de sus canas ten piedad. / Adiós, mi padre, mi buen padre, / mi amor me lleva a Miramar…”. El traïdorenc de Miramar “aquel golpe que le asesta / en su cabeza fue a dar: / la sangre tiñe las canas /al buen viejo don Beltrán…”. Abans de morir fa una maledicció: “Mala fin haya Constanza; / malhaya su liviandad, vengárame Dios del cielo / del aleve Miramar. / ¡Ay! sus torres y su villa / todo tenga mal finar…”.

Aquest fi arribarà tard o d’hora. “Muchos días son pasados / por Mont-roig y Miramar… Una noche, infausta noche, / la luna vino a alumbrar, / su plateada luz jugaba / con las olas de la mar. / ¿Quiénes son los caballeros / que en tropel se ven llegar? / De Miramar caigan las torres, / vamos sus campos a talar…”. Són aquells nobles que acompanyaven a “Don Beltrán” en el banquet. “Y en oleadas impetuosas / chocan contra Miramar, / y en su furia cuanto encuentran / lo destruyen al pasar. / ¡Ay! las torres y la villa / que demolidas que están!…”.

Tot ha acabat: “ni las torres, ni la villa / se volvieron más a alzar. / Solo el viento gime triste / por la vasta soledad…”. La història es una ficció ambientada en aquell preromanticisme de l’època. Les seves ruïnes són una realitat que encara existeix avui en dia. 

També hi pot haver una altra lectura d’aquest poema, més contextual sobre les relacions humanes. És la història d’una noia que fuig enamorada amb el seu estimat, lluny dels desitjos de l’imposat casori del seu pare. És el conflicte entre l’antigor, les normes caduques establertes, i la llibertat individual, la modernitat.

Per cert, el poema deixa obert, sense explicar quin fou el final del senyor de Miramar i la seva estimada Constanza. No són castigats per aquella mena de còlera divina, no diu que tinguessin conseqüències físiques.

Si coneixem alguns fets (llunyans) de la història de Mont-roig veurem que aquest poema s’ambienta en alguns personatges i esdeveniments reals. És interessant de constatar que existia un Castell a Mont-roig on ara hi ha l’església nova: “L’Ajuntament o Comú de Mont-roig, tenia el castell per seu, en virtut de la donació continguda en la carta de població…”[4]. Riba i Mestre també esmenta que ja existia al temps dels moros.

També es curiós que el senyor del Castell de Mont-roig sigui aquell “Don Beltrán”. També, segons Riba i Mestre, “un dels donadors de la vila de Mont-roig[5] fou Bertran de Castellet. Anem a la primavera de 1153 quan s’aconsegueix foragitar els moros de la fortalesa de Siurana. Aleshores Bertran de Castellet serà el senyor “del castell, la vila i els termes…”[6], on hi constaven els emprius de Mont-roig[7], els drets d’aprofitament de pastures, boscos i aigües: “… passen… fins a les roques altes de Llaberia, passen per dites roques i fita, i prenen tot lo samontà[8] de Mont-roig, i van de dret a la font de Botarell…”[9].

El 1180 aquest noble, Bertran de Castellet, junt amb l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls i el rei Alfons I, estableixen la Carta de població de Mont-roig. La primera de les condicions de la Carta diu: “Habitar la vila i el castell de Mont-roig…”[10]

Sobre Miramar, diu Riba i Mestre que hi ha constància de la seva existència abans de 1391. El fet determinant de la seva decadència fou un atac corsari: “el 3 de maig de 1408, vuit naus corsàries procedents de Bugia i de Bona van desembarcar, van atacar Miramar, la van saquejar tant com van voler i van capturar la major part dels habitants…”[11]. Després “la població va minvar molt, quedant només 2 focs[12] el 1413, i  l’any 1497. Després, es tenen poques notícies dels habitants de Miramar… Es creu que des de 1624, com a conseqüència de les 12 alertes rebudes del perill de mort a causa de la pesta, el lloc va quedar pràcticament despoblat…”. No fou la còlera divina, però sí una maledicció bíblica.

Una altra curiositat és el lloc on aquell bocamoll del Puig-catllar esmenta: “encontraba allí a tu hija / en la cuesta de Rojals…”. Riba i Mestre descriu el “boveral de Miramar”, el conjunt de “pastos, llenyes…”, en el plet que hi havia entre Mont-roig i Pratdip, explica que es van definir les seves fites el 16 de gener del 1755: “la dotzena (fita), al peu de la costa de Rojals…”[13]. Exactament “costa de Rojals” tal com surt citat, en castellà, en el poema de Carbó. Els ara coneguts com “costers Rojals” són la “partida de terra situada a la part meridional del barranc de Rifà, que agafa l’ala oriental de la serra de la Pedrera…”. Sobre el nom de Rojals, Ferran Jové hi afegeix que “la composició geològica de tot el sector ens ha inclinat a atribuir-la a la presència del gres vermell…”[14].

Vist tot això, cal constatar que l’autor del poema, Joan Francesc Carbó, tenia prou informació sobre Mont-roig. La citació de la “costa de Rojals” és, potser, la que més em sorprèn. Possiblement aquell “desconegut” mont-rogenc que li facilità totes aquestes informacions podia tenir alguna finca en aquella partida. També penso que totes aquestes dades no deurien ser d’ús comú entre els mont-rogencs de l’època, havia de ser una persona culta; recordarem que s’esmenta a “Don Beltrán” (Bertran de Castellet).

M’arrisco a dir que podria ser el propi Francesc Riba i Mestre o algú proper que li deixés llegir o li comentés el seu manuscrit. Sabem que Riba i Mestre va iniciar el seu text el 1814 i que el seu fill Josep Antoni Riba Amorós, el darrer secretari de la congregació de Poblet en el moment de l’exclaustració (1835), el va revisar i potser ampliar. També sabem que Francesc Riba i Mestre va morir pels volts de 1850, amb la qual cosa podia haver conegut Joan Francesc Carbó. La família Riba Amorós[15] tenia moltes propietats al terme de Mont-roig[16].

Dèiem que Joan Francesc Carbó va escriure aquest poema quan tenia vint-i-tres anys, el desembre de 1845. Per aquest temps es va casar amb Maria Remei Sallent. També sabem que, a més d’escriure, desenvolupava una labor pedagògica rellevant, on hi col·laboraven Manuel Milá i Fontanals i Pau Piferrer[17].

Uns mesos després d’escriure aquell poema moriria “de una afección de pecho, a los pocos de casado, y en la temprana edad de veinticuatro años[18]. Era el 19 de setembre de 1846[19]. Sembla la vida del típic heroi del romanticisme. Una vida apassionada que mor jove, molt jove.

La crònica de “El Fomento…” explica que a l’enterrament hi van assistir “su hermano, varios de sus amigos, una comisión del Instituto Barcelonés del cual era profesor, y otra de los discípulos de la escuela normal que ávidos escucháran sus brillantes lecciones, formaban un numeroso y lúcido séquito de almas entusiastas profundamente conmovidas… Pobre flor, que apenas abriste tu cáliz a los rayos de un sol benéfico y a un rocío fecundante, ¡te tronchó la tempestad! Tan joven, con una compañera que para él parecía destinada desde la cuna, viendo desplegarse ante sus ojos un porvenir de gloria en el profesorado, cuando su talento poético dejaba oír á sus amigos las primeras inspiraciones dignas ya de un vate coronado, ¡la muerte secó de golpe ese nutrido haz de esperanzas!… Dios es justo, y algo ha de haber tras del sepulcro para compensar tanta apariencia de injusticia…. Oremos y lloremos”. El van enterrar a Barcelona.

Dèiem que Joan Francesc Carbó s’havia casat amb Maria Remei Sallent, aquesta era germana de Maria Josefa Sallent, esposa de Manuel Milà i Fontanals. Aquest insigne erudit i escriptor català va promoure la publicació d’un llibre recollint alguns poemes de tres companys morts molt prematurament. Eren Joan Francesc Carbó (mort el 1846), Pau Piferrer (1848) i Josep Semís i Mensa (1849). Tenien, respectivament amb 23, 30 i 31 anys. És “Composiciones poéticas de D. Pablo Piferrer, D. Juan Francisco Carbó y D. José Semís y Mensa” (Barcelona, 1851). El propi Milà i Fontanals va fer el pròleg.

Sobre Carbó: “No dudamos que los cantos de Carbó serán debidamente apreciados por toda clase de lectores sin necesidad de comentario alguno. ¿Y cuál podría resistirse a la magia, a la gala y lozanía, al espíritu de vida y suave ambiente de esperanza que exhalan estos deliciosos fragmentos? Si pudiera darse un emblema de la frescura de afectos, de la paz interior, del estado de un alma apartada de toda agitación febril, este seria. La gracia en la ejecución, la belleza en la forma, la pompa de dicción que distinguían al brillantísimo mancebo en la prosa, en la esplicacion profesoral y hasta en la conversación familiar, si bien se habían manifestado suficientemente en algún ensayo lírico, hallaron el más acertado empleo en el género narrativo que abrazó en sus últimos tiempos y en que se hallaba dispuesto a multiplicar el número de composiciones, y meditaba todavía otras de mas estension y aliento. La balada, amor de la escuela catalana, presenta aquí las prendas que pudieran acreditarla y popularizarla, y un carácter de elegancia y suavidad esquisita á que pocas veces habrá alcanzado y que seguramente no volverá a alcanzar en la literatura española”.

El diari “El Ancora. Diario religioso-social, económico-administrativo, literario, mercantil, de noticies y avisos”, del 12 de març de 1851, publicava una notícia sobre aquest llibre: “Deseando salvar del olvido estos preciosos restos del ingenio de nuestros malogrados poetas, varios amigos suyos han determinado dar de ellos una lujosa edición con los retratos de sus autores. Así pues, invitan a todas las personas amantes da las letras y a las que puedan interesarse por la memoria de tan distinguidos jóvenes a que se suscriban a la obra. Cada ejemplar costará 20 rs., que se entregarán al recibirlo…”.

El 1857 les seves restes es van traslladar al cementiri de Vilafranca del Penedès. I, el 23 d’abril de 1887 al panteó de la família Milà de Ferrán y de Sallent del mateix cementiri.  Aleshores Menéndez Pidal va escriure un epitafi: “Aquí yace / esperando el día de la resurrección / D. Juan Francisco Carbó / profesor de la escuela normal / de Barcelona / poeta puro y delicado / mancebo brillantísimo / nació en Curaçao el día 29 de enero de 1822 / murió en Barcelona el día 19 de septiembre / de 1846 / en la flor de su edad y de sus esperanzas / el cariño de su esposa / le consagra esta memoria / r. i. p.”.

L’escriptor Juan Valera en les seves “Notas biográficas y críticas” (Madrid, 1903), a la pàg. 132, raona sobre la poesia de Carbó: “Aunque escritas dichas poesías en lengua castellana, ya dan indicio, a mi ver, de que el florecimiento literario catalán iba a desechar el habla de Castilla y a valerse del idioma o dialecto de aquella región para desenvolverse con todo su vigor, originalidad y lozanía…. Se nota en los (versos) de Carbó el influjo de las baladas o brevísimas narraciones alemanas, combinada esta manera con la forma castiza de los viejos romances y entreverando en varios momentos de la narración uno a modo de estribillo, que con frecuencia se repite, según ocurre, por ejemplo, en algunos romances moriscos… Es de notar también que la historia que da asunto a la narración, no suele suceder en un mundo o espacio imaginario o vago… sino en bien marcado sitio de Cataluña, nombrando y describiendo el poeta, el rio, la montaña, el llano, la villa o el castillo, en que el caso sucede…”.

Estem en un període històric complex. Ha acabat la Primera Guerra Carlina (1833-1840), en què els legitimistes reclamen el tron d’Espanya per a Don Carlos, que s’autoanomena Carles V. Ferran VII havia mort (1833) deixant hereva a Isabel II, que encara era una nena (va néixer el 1830); enlloc del seu germà, aquell Don Carlos. Fins la majoria d’edat heretaria el tron la mare d’Isabel II. Maria Cristina seria la Reina regent. Fins aleshores la monarquia espanyola havia estat regida per homes. El 8 de maig de 1841, el general Baldomero Espartero, Duc de la Victòria, seria elegit el nou Regent i Maria Cristina hauria de marxar a l’exili. Ara regnarà Isabel II amb Espartero i els liberals progressistes, l’esquerra de l’època.

En els inicis dels anys quaranta, continuen els aldarulls amb algunes partides carlines continuant la guerra pel seu compte i vàries insurreccions a Barcelona i Reus. Finalment, el 12 de setembre de 1846, Carles VI, comte de Montemoulín, fill d’aquell Carles V, va fer un manifest on deia que iniciava hostilitats per recuperar el tron d’Espanya. Seria l’inici de la Segona Guerra Carlina. Una setmana més tard, el 19de setembre, fou quan va morir Juan Francesc Carbó.

En l’àmbit cultural també es viu una situació interessant. Són els inicis de la Renaixença, del ressorgiment del català. A l’agost de 1833, Bonaventura Carles Aribau publica “Oda a la pàtria” en el diari “El vapor”, de Barcelona. Del 1833 al 1859 és el període anomenat de la “diglòssia”, hi haurà una llengua catalana utilitzada en manifestacions de caire popular i una altra, el castellà, en obres de més rellevància literària i a la premsa escrita. El 1859 l’Ajuntament de Barcelona instaura els primers Jocs Florals, per promoure la poesia en català. En endavant, la Renaixença adquirirà el seu màxim protagonisme.  

Juan Francesc Carbó és un “trobador” que escriu el poema “Mont-roig y Miramar” en aquest context de preromanticisme. On comencen a surar els sentiments, l’exaltació patriòtica i la recerca de temes històrics. Una poesia històrica i llegendària. De castells antics, nobles que moren defensant l’honor d’una filla i catarsi final, la destrucció del mal.

Mont-roig y Miramar”

Balada

1

En Mont-roig, aquel castillo

que tan almenado está,

muchos nobles se reunían

un banquete a celebrar:

con marciales ademanes

saludaban al entrar:

-Como guardo los viejos muros

el cielo guarde a don Beltrán-.

2

Todos ellos son barones

los que a aquel castillo van,

todos despliegan enseñas

cuando salen a guerrear;

don Beltrán los recibía,

sus manos cuida estrechar.

-Muy bien llegados todos sean

de mis abuelos al hogar-.

3

– Di, ¿qué alcanzas, atalaya,

por el campo a divisar?

-Ningún otro caballero

por el campo veo llegar-

A la mesa del banquete

ya se fueron a sentar.

– Bien representan esos lienzos

de los Mont-roigs la altiva faz.

4

Ocupó de sus pasados

don Beltrán aquel sitial,

entallada la divisa

de Mont-roig en él está.

Con vigor se levantaba

a los nobles iba a hablar,

—El ardimiento aquel primero

no ha destruido en ti la edad.

5

– Mas la fuerza falta al brazo

para el crudo batallar:

dióme el cielo a mí una hija,

me la quiera conservar.

A los campos sus enseñas

¿quién, yo muerto, llevara?

– Vino tal vez el son de guerra

tus quietos sueños a turbar?

6

—El señor de ese castillo

de la ribera del mar,

sin temerse de mis bríos

a Constanza osó mirar,

una vez, como volvía

de la fiesta de Rojals.

—Todos son tuyos nuestros brazos

todos son tuyos, don Beltrán.

7

—Los señores de Mont-roig

no alcanzaron, es verdad,

en las salas del castillo

tantos nobles a juntar.

Mis parciales sois y deudos,

debo a todos amistad.

—Fuimos hermanos en la guerra,

somos hermanos en la paz.

8

—Mensajeros me ha mandado

el barón de Fontanyá,

que él la mano de mi hija

por merced recibirá.

¿Qué me aconsejan mis deudos?

por eso os vine a juntar.

—Noble varón tendrá Constanza,

buen guardador mi hija tendrá.

9

Todos callan los barones

y ningún se quiere alzar,

sino es un caballero

que llamaban Puig-catllar.

Don Beltrán como lo mira

se caía en el sitial.

—A mi Constanza en la montaña

lirio gentil suelen llamar.

10

—A tus montes vine un día,

vine un día por cazar,

encontraba allí a tu hija

en la cuesta de Rojals:

yo la vi con un mancebo

amorosa platicar.

—Otra seria la que vistes,

otra seria, Puig-catllar.

11

—Era tu hija la que vi

en la sierra platicar;

el mancebo era, Mont-roig,

el señor de Miramar.

—¿Dónde están mis servidores

y mi paje aquel leal?

Nadie osara la gentileza

del bello lirio marchitar.

12

—¿Que te trae tan azorado,

mi buen paje Galian?

—Esta tarde fue Constanza

por la cuesta de Rojals.

A caballo, en un caballo

se la lleva Miramar.

—De aquí se ve como galopan,

mal no te dijo Puig-catllar.

13

Tomo los guantes mallados,

su espada va a descolgar;

¡cómo le tiemblan las manos

al buen viejo don Beltrán!

Apenas, en su fiereza,

la espuela acierta a calzar,

—Noble Mont-roig, tu afrenta lava,

corre su sangre a derramar.

14

Estrechábanse las cintas

por si han de pelear;

fuera ya de su castillo

va que vuela don Beltrán.

No les ve como salían

de tan airado que esta,

—Presto, sigamos al anciano;

de Miramar, camino va.—

15

La confusa gritería

por su espalda oye sonar,

ni siquier vuelve la cara

por mirar adonde están:

corto trecho separaba

del aleve a don Beltrán,

—Téngase aquel que vino osado

mis limpios timbres a manchar.

16

—No vayas, Constanza mía,

no vayas a Miramar,

la que escojas de mis villas

para ti, mi hija, será;

y mi castillo roquero

que tan almenado esta.

—Yo te daré mis fuertes torres

a cuyos pies se estrella el mar.

17

Torna a hundir la roja espuela

del caballo en el ijar,

y corrían y corrían

con presteza hacia la mar.

—No abandones a tu padre,

de sus canas ten piedad.

—Adiós, mi padre, mi buen padre,

mi amor me lleva a Miramar.

18

Torna a hundir la roja espuela

del caballo en el ijar;

ya lo toca con la espada,

pronto ya lo va a alcanzar.

—No te cubras el semblante;

no te pongas a temblar.

¡Ay! ese grito que me aterra

cállalo, hija, por piedad.

19

Con Mont-roig, a pesar suyo

hace campo Miramar,

aquel golpe que le asesta

en su cabeza fue a dar:

la sangre tiñe las canas

al buen viejo don Beltrán.

—Ya se partió la ingrata hija

con Miramar: a mí llegad.—

20

—Mala fin haya Constanza;

malhaya su liviandad,

vengárame Dios del cielo

del aleve Miramar.

¡Ay! sus torres y su villa

todo tenga mal finar.

—Presto, llevémosle al castillo;

yace sin vida don Beltrán.

21

Muchos días son pasados

por Mont-roig y Miramar,

cuando camina a sus torres

sin osarlas a mirar,

una alegre cabalgata

que entonaba aquel cantar:

—A Miramar la hija llegaba,

muere llamando a don Beltrán.

22

Una noche, infausta noche,

la luna vino a alumbrar,

su plateada luz jugaba

con las olas de la mar.

¿Quiénes son los caballeros

que en tropel se ven llegar?

—De Miramar caigan las torres,

vamos sus campos a talar.

23

Todos visten, los llegados,

la marlota y capellar,

atezados son sus rostros

y de fuego su mirar;

los corceles que montaban

de ligero cabalgar.

—Brillen desnudos los alfanjes,

a Miramar, ¡Ala! ¡Ala!

24

Y en oleadas impetuosas

chocan contra Miramar,

y en su furia cuanto encuentran

lo destruyen al pasar.

¡Ay! las torres y la villa

que demolidas que están!

—Cunda la llama; en sus furores

lumbre rojiza lance al mar.

25

En mala hora, aquella lumbre

tiñó el agua de la mar,

ni las torres, ni la villa

se volvieron más a alzar.

Solo el viento gime triste

por la vasta soledad.

—¿Por qué empañaste la pureza

del bello lirio, Miramar?


[1] És significatiu que el nom estigui en català quan el poema està escrit en castellà.

[2] D’aquest mateix any 1845 és una notícia publicada de la “Universidad literaria de Barcelona” en el “Diario de Barcelona”, del 27 de maig, on surt citat Carbó: “el jueves próximo 29 del corriente mes a las once horas de su mañana se tendrá en esta Universidad la academia correspondiente al 7.° año de jurisprudencia y asignatura de economía política, en la que D. Juan Francisco Carbó y Gonzalez alumno del mismo, disertará sobre la siguiente proposición aprobada por el catedrático P. Ignacio Sanponts y Barba”. El tema era: “Para los objetos y establecimientos de religión, de beneficencia y de instrucción pública, en vez de limitarse mantenerlos con impuestos forzosos generales o especiales, conviene económicamente fomentar las mandas testamentarias y otras obvenciones espontáneas, regularizándolas, empero, por las leyes y autorizaciones competentes, de manera que se encaminen gradualmente a los de más necesidad o importancia, que queden salvos los derechos de los hijos u otros que sean preferentes, que se eviten la demasiada acumulación en unas solas manos, la mala administración y demás inconvenientes accidentales, y que los bienes inmuebles consistan en lo posible en derechos a percibir, pensiones o réditos fijos sobre fincas, en censos o censales, en créditos contra fondos públicos debidamente solidados, o enedificios urbanos”.

[3] Informacions del “Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX” d’Antonio Elías de Molins, volum I (Barcelona, 1889), pàg. 401

[4] Veure “Història de Mont-roig” de Francesc Riba i Mestre (Centre d’Estudis de la comarca de Reus, 1983), pàg. 39.

[5] Pàg. 40.

[6] Pàg. 25.

[7] Pàg. 27.

[8] Samontà: Immediat als primers relleus muntanyosos i de terra de secà.

[9] Pàg. 27.

[10] Veure opuscle “825è Aniversari de la Carta de Població. Mont-roig del Camp (1180-2005)”.

[11] Llibre “La botiga de Miramar” de Llucia Màrquez Testa i Kilian Molinero Sebastián, a “Llibres” del web de “Ressò mont-rogenc”, pàg. 20.

[12] Cases habitades.

[13] Pàg. 125 i 126.

[14] Estudi Onomàstic de la vila i terme de Mont-roig del Camp” (Ajuntament de Mont-roig, 1999), pàg. 220.

[15] Francesc Riba i Mestre s’havia casat amb Raimunda Amorós Cortiella, també d’una família benestant de Mont-roig. Una neta d’aquest matrimoni, Teresa Riba Fortuny, es va casar amb una altra persona de família rica, Miquel Fontcuberta Vall.

[16] Vegeu el text “Mas del Tita” de Martí Rom, publicat al web de “Ressò mont-rogenc” el 5 de febrer de 2020.

[17] “Diario de Barcelona”, del 5 de març de 1846, uns sis mesos abans de la seva mort: “Adquiere cada día mayor incremento, a los pocos meses de establecido en esta ciudad, el colegio de educación titulado de San Jorge, que está bajo la dirección del Pbro. D. Salvador Mestres, asociado de los distinguidos profesores Don Juan Francisco Carbó, D. Manuel Milá, D. Pablo Piferrer, D. Pablo Milá, Don Zenón Martí y D. Ramón Avellana. Según ofrece el programa se da en dicho colegio una educación completa y esmerada de todos los conocimientos preliminares que se exigen a los jóvenes que quieren dedicarse a carreras académicas o profesionales, ya sea para la de facultades mayores, ya para las de bellas artes, comercio o industria, bien para las escuelas especiales de artillería, ingenieros civiles y militares, arquitectura, maestros de obras, etc ….El buen concepto de que disfruta el Sr. Mestres y los nombres ventajosamente conocidos de los demás profesores que están al frente de este establecimiento, hacen augurar un feliz éxito en la honrosa tarea que se han propuesto llevar a cabo”.

[18] De la crònica del diari “El Fomento. Diario político, literario, mercantil e industrial” de Barcelona, del 21 de setembre de 1846.

[19] En d’altres informacions sobre Carbó s’esmenta erròniament que fou el 29.

.

Top