[vc_row][vc_column width=”1/1″][vc_column_text]Anton Torrent, prevere, any 1903.

20-02-2015

“ ¡Qué bella y hermosa n’és nostra aimada térra catalana! arreu arreu se troban per nostras encontradas, serras agrestes, montanyas capritxosas, afraus feréstechs, planuras bellas, concas agradosas, platjas encisadoras, fontanas frescas, boscurias ombrívolas, voretas de rius las mes deliciosas. Y ¡fenómen particular! en tots aquests sitis tan gays y agradosos, que res tenen que envejar a la poética y accidentada Helvetia han deixat nostres besavis petjadas fermas y sagells característichs de la seva fè robusta, de llur ferma pietat. En lo sim de las montanyas, entremitj de las planurias verdas y de las valls flairosas, a las voras dels rius, al bell mitj del rocam de las costas, demunt la sorra de las platjas, entre l’ombrívol dels hoscos y prop de las fonts cristallinas, trobarèu sempre gayas y poèticas ermitas, que com blancas colometas, com anyells de blanquíssima llana, s’oyiran de lluny y mostran a las generacións modernas la fè y’ls sentiments piadosos -que robustían lo cor d’aquellas generacións de barretina y trajo de puríssim catalanisme.

Aquí, en aquests llochs poètichs, a l’entorn d’aquestas ermitas gayas al peu de la bella imatje de la puríssima y encisadora Nazarena, se reuneixen encara en jorns remembrables, los variats pobles de l’encontornada y en aplechs característichs, resan, cantan, ballan se menja la mona, se fan berenadas y sempre s’entornan alegres y ab ansias de tornarhi.

No lluny de nostras moradas se ovira l’ermitori de la Verge de la Roca, que posada dalt d’una montanya roja y formada per feréstegas rocas de saldó, sembla talment un centinella alerta, que vetlla per lo Camp de Tarragona. Tan sols qui ha pujat a dalt, tan sols qui ha guaitat en llur famós mirador, pot explicar embadalit lo explendent y grandiós panorama, que a la vista’s desenrotlla. Montroig als peus, Montbrió, Vilanova, Arboset, Ríudecanyas allí mateix, mes enllá Riudoms, lo gran poble de Reus, Vilaseca, la Canonja, Constantí, un xich mes enllá, l’antiga y histórica Tarragona, ab son mar blau, ab llurs navilis, que entran y surten del port…, y’l tren que corre y rius y barranchs, y’l vast Camp de Tarragona ab llur munió de masías blancas, ab llurs boscos de avellaners, garrofers y oliveras, ab sos incomptables fruiterars, ab llurs pobles y vilas airosos y fresquívols.Tan sols qui puja a dalt y guaita en llur famós mirador pot contar embadalit lo paisatge resplendent y grandiós que desde allí s’ovira.

Ara, donchs, vaig a contarvos una trajedia, que fá temps, molt temps se desenrotllá en la sim d’aquesta cèlebre y roja montanya. Mes amunt del santuari de la Verge hi ha un penyal, que talment sembla penjat a la vora d’un abim pregón y esglayador. Sobre aquesta roca feréstega hi plantá la fè de nostres besavis una petita capella o ermita dedicada a Sant Ramón. Mirat de lluny sembla un sim d’áligas colossals y feréstegas.

Aqui, donchs, en aquest penyal, doná fí la tremenda historia, que vaig a contar y de la que ni’n queda tan sols recordansa.

La Roseta era fá ja mes dé dos segles, una de las donzellas mes gayas de la vila de Montroig, més per sa bella figura, que per llurs virtuts y formalitat. Contava dinou primaveras y havía jurat amor perpètuu a n’en Falet, pageset aixerit y ben vist de la població. Emperó vingué de la América en Miquelet y comensá a donarse aires d’haver tornat ab una regular fortuna. En Miquelet, fixá’ls ulls en Roseta, y no li costá gaire que aquesta, lleugéra de carácter com era, li correspongues a llur , oblidant del tot a Rafelet.

Tant de veras aná la cosa, que vingueren tractes formals y esdevingueren capitols y amonestacións. S’atansava la Pasqua y passat lo temps vedat per l’Iglesia, s’havien de junyir ab llas perpètuu devant l’altar.

Rafelet sentí tal fiblada d’amargor en son cor, que se li trastorná tota la seva existencia; glopadas de fel omplenaren sa ánima y ideas sangantas exaltaren sa pensa de vint y un anys.

Esdevingué dilluns de Pasqua. Tothom en graciós aplech pujá aquell dia a la montanya de la Verge de la Roca. Allí, parelles gayas y enamorades, allí, nins travessos, allí personas greus y formals, allí gent de tota mena, lluint ells la calsa curta y la catalana barretina y ellas llurs arracades llargas y llurs mocadors de seda de tota mena de colors.

Es l’aplech de las rodalies que vá a menjar la mona tradicional. Entre mitj de tanta gent y de tanta bellugadissa s’hi fá veure la parella enamorada: Roseta y Miquelet. També s’hi pot ovirar a Rafelet; aquest, nerviós, esgrogueït, frenètich, d’ulls espurnants, de fatxa tètrica; aquells, felissos y tranquils assaborint totes las ditxas de que’s veyan entornats. Falet, respirava sanch y fel, que regalimava del séu cor ferit. Rosa y Miquel sentían en son dins remors dolsíssims, aleteig de somnis daurats y d’idilis primaverals..

Rafel, semblava’l tigre que espia la víctima pera devorarla; la parella gaya semblava’ls anyellsque van a ser esbossinats per la fera. De sopte,’ls nuvis dirigeixen llurs passos a l’ermita de St. Ramón. Falet se’ls mira. Ja són dalt, ja contemplan ab èxtasis lo panorama que desde penyal s’ovira: may los havia semblat tan grandiós y sublim. Ni sisquera se n’adonan que Falet se atansa ab aire feréstech y de mala fatxa.

Tota la sanch li ha pujat al cap, tota la fel li ha acudit al cor. S’amaga detrás las parets de l’ermita, espía a las víctimas y de sopte’s llansa com una fera sobre en Miquel y més prompte que un tancar y obrir de ulls, clavá sobre llur cor la fulla de un punyal. La Roseta, esverada, atordida, fóra de si, s’abraona sobre d’en Falet, aquest l’abrassa ab furia pavorosa y fent un esfors sobrehumá,’s llansá ab sa càrrega a l’abim pregón. Un giscle esfereïdor omplená l’espay y tres cadavres posaren trist y fatítich sagell a l’hermosa diada de aquell dilluns pasqual. Miquel, jeya estés en lo penyal de St. Ramón entornat d’un llot de sanch. Falet y Roseta, esberlats en lo fons de l’abim, confonían llurs membres sagnants ab la rojor de las rocas de saldó.

Per llarga tongada no’s parlà d’altra gesta en los pobles de las rodalies; poch a poch se donà a l’oblit y avuy ni recordansa’n queda d’un fet tan esgarrifós. L’ermita de la Verge, restaurada mercès a la generositat d’un devot personatje, continúa y continuará molt temps guaitant y vetllant per la seguretat del Camp de Tarragona,atrayent cada jorn més romeus a la beneida montanya”.

(Aquest escrit, en català de l’època, fou publicat a LO CAMP DE TARRAGONA el 12 d’abril de 1903. El seu autor fou mossèn Anton Torrent i es troba a la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona i ens l’ha fet arribat el soci de la nostra AV Muntanya Roja, Xavi Anglès i Julve, per ser publicat al nou Ressò mont-rogenc).[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/1″][vc_column_text][/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]