EL DOMINGO, UN ARTESÀ DE MONT-ROIG, PRESENT AL CENTRE MIRÓ

[vc_row][vc_column width=”1/1″][vc_column_text]Miquel Anguera “Beatet”

24-06-2015

No crec que hi hagi dubtes en què la plaça de Joan Miró és la més emblemàtica de Mont-roig; a més, l’universal pintor i mont-rogenc d’adopció, sempre havia dit que era la que més li agradava de la nostra Vila. Del que acabo de dir te n’adones, sobretot, quan hi veus turistes prenent instantànies, mirant arreu i immortalitzant el portal de l’Església (1595), la font (1801), el rellotge de sol (1616), el campanar (finals del s. XVI), etc…

Doncs bé, ara que ja fa bo i que entrem a l’estiu, a més, hi trobem un artesà, allí, arraconat, a l’ombra de l’únic arbre que li fa companyia, a tocar de la font i de la paret de ponent del campanar. Allí, assegut en un dels bancs de pedra i sota l’artístic cartell que hi posa “plaça de Joan Miró” (obra del mont-rogenc Francesc Javaloy i Calaf, del 1979), em paro a parlar amb ell. I per què? Doncs, perquè les meves companyes de la Junta del Centre Miró li van encomanar un cistell de vímet igual que el que van trobar fotografiat en el llibre “Retrat d’un univers, fotografies 1941-1981” de Joaquim Gomis, íntim amic de Joan Miró i fotògraf de l’insigne mont-rogenc universal. La foto en qüestió duu per títol “branca i cistell”. Dit cistell, en Joan Miró el tenia damunt d’un moble de la seva casa del Passatge del Crèdit de Barcelona. El cistell ha quedat preciós i és molt d’agrair aquest treball del Domingo que ha fet per al Centre Miró. Cistell que, amb un tros de pal de ballarí d’una atzavara de Les Creus (igual que la foto d’en Gomis) ornamenta un tros de la “trona” esquerra del Centre Miró.

Tot i parlar amb ell, les seves mans no paren de treballar el vímet (planta del gènere Salix, molt flexible i que ja fa molts anys que no vèiem treballar). Ell és el Domingo García-Fresneda Martínez que va arribar a Mont-roig als anys seixanta i que havia nascut a Castril de la Peña (Granada) l’any 1940.

De fet, no fou una afició de la seva joventut (treballar el vímet) sinó una necessitat de l’època (la postguerra). A casa seva eren pagesos i hi havia molta necessitat, (com a tot arreu): No hi havia diners i calia fer-ho pràcticament tot: cistells, cistelles, cadires, recipients, coves, paners, senalles, etc. M’explica que el seu mestre fou son germà gran, encara que, en aquella època tothom en sabia fer, més o menys bé. Sobretot a l’hivern, en arribar a casa al vespre i essent les nits més llargues, en acabar de sopar, es posaven a treballar el vímet.

També ens explica que el vímet el treu de Vandellòs, de la seva terra (Andalusia) i també de Mont-roig (barranc de Rifà, encara que el troba més vast).

Així, doncs, hem descobert que el Domingo, mont-rogenc des dels anys seixanta, és un artesà de primera, que fa i treballa coses de la nostra terra i que, a més, ara té una obra seva lligada a Miró i a Gomis i que podeu admirar, tot entrant al Centre Miró.

Domingo, que per molts anys ens puguis delectar amb el teu treball d’artesà il•lustre![/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]