57/2026
Jaume Borràs (historiador)-(article publicat a la Revista Cambrils, març 2026, pàg. 9)
20-03-2026
A les seves velleses, l’Emèrit s’ha tornat escriptor i ha publicat les seves memòries en gairebé cinc-centes pàgines en un llibre de títol ben solemne: Reconciliación. Fita de mèrit, perquè ni els més propers al sobirà, en els bons temps del seu regnat d’impunitat absoluta, li recordaven inclinacions literàries. Aquells històrics mots: “Lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir” no apuntaven gens de talent creatiu.
El Campechano era home de mar, pilotant amb traça el Bribón i els Fortuna, obsequi dels seus aduladors. Possiblement, les aigües del Golf Pèrsic i les arenes del desert d’Aràbia han esperonat l’il·lustre personatge a donar el pas per esdevenir tot un narrador d’èxit. Napoleó a Santa Helena va redactar les seves grans victòries per Europa, Cervantes a la presó va parir el Quijote, Juan Carlos a l’ exili ha creat una sorprenent obra de ficció on s’erigeix en l’artífex de la Transició.
La Casa del Libro ja brindava a la xarxa una ressenya digna dels temps de NODO: “Reconciliación relata en detalle la parte privada de una vida pública. Son unas memorias ricas en anécdotas que no eluden los episodios más significativos de nuestra historia reciente, pero tampoco las alegrías ni los malos momentos de su vida íntima y personal. Un recorrido que empieza en un país inmerso en una guerra cainita y con un joven Juan Carlos anclado a un destino que no le pertenece, pero que paso a paso, eludiendo mil complots y ganándose la confianza de unos y otros, acaba convirtiéndose en el actor principal de la transformación radical de España en el estado moderno y próspero que es hoy”.
Ningú pot negar com el narrador és una persona molt agraïda. Reconeix com la corona li va arribar per obra i gràcia de Franco: “Si pude ser rey, fue gracias a él” són memorables paraules. Franco, segons les monedes manava “por la gracia de Dios”, ell gaudiria del tron gràcies a Franco amb aquella esperpèntica proclamació de Las Cortes l’any 1969. Tot plegat no va fer pas gens de gràcia a Don Juan de Borbón, qui es va quedar amb un pam de nas i sense corona.
El Generalísimo esdevenia gairebé un pare que “no ocultaba su simpatia hacia mi, incluso cierta ternura”, res del sanguinari dictador que signava penes de mort sense perdre el son. Alhora ell desmenteix opinions contràries a les capacitats del Caudillo: “apreciaba su intel·ligència y su sentido político”.
Tanmateix, altres comentaristes no són tan plaents envers les qualitats del llibre; troben a faltar algunes singulars protagonistes femenines en la narració: com la celebèrrima Bárbara Rey o la Marta Gayà, la discreta amant mallorquina. Alhora, episodis memorables com la cacera de paquiderms a Bostwana l’any 2012, en plena crisi econòmica, tampoc resulten gaire versemblants.
Pilar Urbano, per cert, una escriptora gens republicana i menys esquerranosa, ja tractava amb ploma ben afilada això de la poca memòria de l’egregi escriptor, quan l’any 2014 publicà La gran desmemoria. Lo que Suárez olvidó y el rey prefiere no recordar. Un llibre molt interessant per entendre què hi havia darrere del 23 F. També Patrícia Svelo (pseudònim per raons òbvies) l’any 2002, amb pels i senyals, desglossava el meteòric enriquiment del desmemoriat narrador en un llibre demolidor: Un rey golpe a golpe. I per reblar el clau, qui no s’empassi el relat hagiogràfic de Reconciliación, té una apassionant lectura amb el llibre de Pilar Eyre. Yo el Rey, editat el 2022.
Malgrat tot, si hom prefereix la manca de memòria i la ficció al rigor històric, Reconciliación és un fantàstic text: “Soy el único español que no cobra pensión tras cuarenta años de servicio” Si a part de gaudir de la ficció, el lector és, a més, un acreditat juancarlista, l’adquisició d’uns exemplars esdevindrà un patriòtic exercici envers un pobrissó exiliat que malda per tornar a aquella Espanya que tan enyora, malgrat tributar fora (gest molt propi d’un desvergonyit desmemoriat).
.
.