Ets aquí
Inici > General > Història > 22: UNA REPÚBLICA SENSE REPUBLICANS. TERCERA GUERRA CARLINA (1874)

22: UNA REPÚBLICA SENSE REPUBLICANS. TERCERA GUERRA CARLINA (1874)

Martí Rom

www.martirom.cat

18-06-2021

Aquell inici de la fi de la Primera República amb el “pronunciamiento” del general Manuel Pavía (gener de 1874), aquella República sense republicans, perjudicaria la causa carlina, doncs ja no hi havia un enemic clar contra qui oposar-se des de les files conservadores. Malgrat tot, el juliol de 1873, Carles VII torna a entrar a Espanya i s’obre un altre cop aquell front nord. Mentre, continuava la Guerra de Cuba.                                        

El 2 de gener de 1874, una partida carlina té una topada amb el batalló de caçadors de Reus prop de Cambrils. El 8 de gener cau Vic (Osona), en mans del general Rafael Tristany. No era un lloc qualsevol. Era un indret que semblava inexpugnable. A més, els carlins van aconseguir dos canons, munició, molt d’armament, 130 cavalls i van fer presoners tot un batalló del regiment de Navarra. Rafael Tristany escriu en el seu informe: “Un sueño parece… lo ocurrido. A las treinta y seis horas todo estaba en nuestro poder, lo que más que al valor de nuestras tropas, hay que atribuirlo a la milagrosa protección de la Providencia, que cada día se ve con más claridad…”[1]. El 18 de gener el coronel Francesc Vallès assetja Castelló de la Plana. El gener de 1874, Josep Agramunt, dit “Capellà de Flix”, ordena que les dones casades pel civil de Tivenys i el Perelló (Baix Ebre) paguin una multa de 20 pessetes. En cas contrari, amenaça de fer-les rapar el cap.

El 12 de gener de 1874 una facció de la partida de Josep Agramunt, dit “Capellà de Flix”, es va infiltrar al Lloar (Priorat), fou descoberta i, després d’un tiroteig, hagué de fugir. “Un dels carlins assaltants del poble caigué ferit i demanà ajut en una casa del poble… Els de l’interior no l’auxiliaren sinó que, al contrari, el torturaren fins a donar-li mort, a la vegada que, a sang freda, li tallaren alguns membres, entre ells els testicles, que va esclafar a la plaça un tal Berto, home inculte i desgraciat, amb el consentiment dels altres. Aquest episodi marcava una accentuació dels actes de salvatgisme que es donaren als dos bàndols…”[2]. La guerra cada cop es tornava més ferotge.

Un altre fet incidirà decididament en el transcurs de la guerra. Les autoritats liberals comencen a pagar a persones dels pobles perquè facin d’espia, perquè informin del que es parla sobre els carlins i dels seus moviments.

El brigadier Salamanca[3] participa desde Tarragona que los voluntarios de aquel punto y los de Reus, Valls y Vendrell, Villafranca, Villarodona, Montblanch, Monroig, Riu de Colls, Falset, Mora de Ebro, Gandesa, Benisanet, Cambrils, Flix, Villalva, Vilabert, Ribó y Alcober, ofrecían todo su apoyo al gobierno para combatir a los carlistas y a los cantonales, hallándose dispuestos a sostener el orden y los acuerdos del poder ejecutivo…”[4].  

A inicis de l’any 1874 hi ha el curiós afer del vaixell bergantí (a vela) “Malfilatre”, propietat d’una entusiasta legitimista francesa. Aquesta, havia d’embarcar al port anglès de Newport un carregament de peces d’artilleria i una metralladora (aquesta arma aleshores era una novetat). Segons constava, anava a Grècia. Com que hi havia algun problema, se’ls va oferir un anglès per fer-se’n càrrec. Però aquest, era una persona que col·laborava amb l’ambaixada espanyola republicana. Si ho aconseguia, el carregament seria per al propi govern espanyol. Aleshores, també hi havia clavegueres de l’estat. L’assumpte s’acabà descobrint i va caldre anar al tribunals. Com que el govern d’Espanya no volia cap escàndol s’arribà al pacte de pagar una indemnització als carlins, amb la qual cosa, aquests van comprar un vaixell a vapor, el “London”.

Es van començar a construir torres òptiques i telegràfiques per tenir una major comunicació en el territori. Ho ordenà el brigadier Manuel de Salamanca. “Aquests centres d’observació i comunicació escampats per tota la geografia tarragonina es començaren a construir a principis de 1874… per a observar la situació i el moviment de les partides carlines. Tenim constància de la construcció d’aquestes enormes torratxes a la Riba, Colldejou, Montblanc, Barberà de la Conca, Falset, el Molar, Mont-roig i Vila-secaLa de Colldejou es construí al cim de la Mola i s’hi va instal·lar un sistema de llums de comunicació realment importantLes obres de construcció començaren a principis d’any i restaren enllestides al final del mes d’abril…”[5]

A Mont-roig hi havia la dita “Torre del Telégrafo”[6], que correspon a la que encara hi ha al càmping “La Torre del Sol”[7]. Ferran Jové diu que també era coneguda com “la torre…  del Reverter”[8]. Aquesta Torre del telègraf formava part d’una de les tres línies de telegrafia òptica que van existir a Espanya. Anava de València a Barcelona i La Jonquera. Es va començar a construir el 1853. La part catalana d’aquesta xarxa va durar fins gairebé  finals del segle XIX. Aquella torre és la núm. 49[9].

El 1874, Pere Antoni Torres Jordi és governador civil a Màlaga i, després, a Granada.

El 21 de gener els carlins del front nord ocupen Portugalete i aconsegueixen aïllar Bilbao. Un mes després, el 21 de febrer, s’iniciarà el setge d’aquesta ciutat. El nou govern espanyol (autoritari, fruit del cop d’estat i que encapçala el general Francisco Serrano) permetrà potenciar l’exèrcit eliminant els moviments “cantonals” i concentrar-se en el front del nord. Després d’uns dos mesos, l’1 de maig, les tropes governamentals aconseguiran des de l’exterior, trencar el setge i a l’endemà entren a Bilbao. Fou una important victòria del govern. El 27 de juny, tropes governamentals comandades per Manuel Gutiérrez de la Concha, Marquès del Duero, que havia estat Capità general de Catalunya (1845 i 1848-1851), van intentar cercar Estella (Lizarra, Nafarroa) i van patir una gran derrota, morint aquell general. En canvi, els carlins van intentar assetjar Vitòria, Sant Sebastià o Pamplona i no ho van aconseguir.

Durant la Tercera Guerra Carlina, es van organitzar equips de dones que donaven suport sanitari a les forces tradicionalistes. Com que ho va esperonar l’esposa de Carles VII, Margarita de Borbó-Parma, se les coneixia com “les margarites”. Deien: “Mira cuando vas al campo / no pises las “Margaritas” / que es la flor más estimada / que tenemos los Carlistas. / Si vas al monte Oriamendi / no pises las “Margaritas” / que están regadas con sangre / de los Requetés Carlistas. / Que guapa eres / que bien te está / la boina blanca / la colorá”. El 1892 es va constituir a Mont-roig una societat anomenada “La Margarida”. El 1900 tenia Lluís Ribas com a president i aglutinava vint-i-vuit socis[10]. Deuria ser de caire carlí.

Tornem a Catalunya i uns mesos enrere. “Saqueta[11] fue sentenciado a la última pena por el consejo de guerra que se constituyó en Riudoms y había de ser fusilado anteayer (15 de gener de 1874) a las ocho de la mañana, lo cual no se llevó a cabo por haberse recibido la orden de indulto en la noche anterior…”[12]. Al “El Imparcial”, del 26 de gener de 1874, hi trobem: “Leemos en un diario de Reus que una fuerza de voluntarios de Montroig ha conducido presos a aquella ciudad a siete de sus compañeros, que fueron sorprendidos en el acto de saltar la muralla de la población para unirse a la facción, según parece…”. ¡Eren Voluntaris aparentment liberals que es volien passar als carlins! El mateix diari: “El jueves (22 de gener) por la noche hubo en el pueblo de Montbrió una alarma a consecuencia de haberse disparado tres o cuatro tiros contra el sereno de aquella población. La opinión pública atribuye el hecho a la partida carlista que vaga por aquella comarca y que días atrás robó al farmacéutico del espresado pueblo de Montbrió…”. Possiblement aquells set que fugien, volien integrar-se a aquesta partida.

També el mateix diari: “El viernes no llegó a Reus el correo de Gandesa. Según la Redención del Pueblo, se cree fue interceptado por los carlistas que merodean por aquella parte del Ebro…”. Continuen els assalts als correus i trens. Ens recorda alguna pel·lícula de  “l’oest”. Tot i que la dita, “conquesta de l’oest”, va començar cap al 1820, va durar fins gairebé final de segle. Pel mig hi va haver la “Guerra de Secessió” (1861 a 1865), la guerra civil americana. També dues maneres d’entendre el món s’enfrontaven, com a les guerres carlines. Tot porta a una certa semblança. “Ayer no llegó el tren de Barcelona en razón de hallarse interceptada la vía. Una partida apostada cerca de Gélida hizo una descarga contra la máquina de un tren de mercancías, hiriendo al maquinista. Este y el fogonista se echaron fuera de la locomotora, la cual corrió durante algunos instantes sin que nadie la dirigiera, chocando luego contra una pared y cayendo fuera de la vía. El hecho ocurrió algunas horas antes de la anunciada para la salida del tren de pasageros de Barcelona; por lo que este no emprendió el viaje. Nos dicen que la indicada partida levantó también un rail de la vía…”[13].

Ayer fueron puestos en libertad varios carlistas que estaban en el castillo de Pilatos de Tarragona. Sobre las siete de la noche vimos en esta ciudad unos 14 o 16… Al saberse en esta que se había puesto en libertad a los prisioneros carlistas, grande ha sido el desaliento que se ha notado en algunos círculos liberales…”[14]. “El cura de Flix estuvo el domingo último (25 de gener) con su partida en la Fatarella, en donde se apoderó de un caballo de un vecino de Mora de Ebro. El martes siguiente (27 de gener) se hallaba en Montroig…”[15]. No parava de moure’s. Són uns 60 quilòmetres.

Havíem vist que els carlins s’havien apoderar de Gandesa. “Los carlistas han establecido en Gandesa una escuela de música y un colegio de oficiales, añadiendo que en aquella población los únicos que gobiernan son los partidarios de don Carlos, los cuales cubren el servicio de rondas por las noches y ejercen todas las atribuciones relativas a vigilancia pública. Con tal motivo, añade, el correo de dicho pueblo se recibe en esta comarca cuando a los carlistas les place…”[16]. Això era a finals de gener de 1874. Poc duraria , doncs una força comandada pel brigadier Manuel de Salamanca l’alliberaria el 2 de febrer. Diu en el seu informe: “A las cuatro de la mañana llegué a Gandesa; esperando al amanecer sorprendí guarnición que se encerró en el fuerte que han construido y casas de la plaza; tomando el fuerte al asalto por las ventanas después de tres horas de fuego y de haber consumido todas las municiones de la artillería. Victoria completa. Se han causado al enemigo 22 muertos; entre ellos cabecilla Basquetas[17] y su asistente y caballo; cogiendo 67 prisioneros, entre ellos cabecillas Piñol[18], Mañero[19] Nuestras pérdidas 6 muertos, 20 heridos y 34 contusos… Se han cogido 80 armas, 200 boinas, 100 pantalones y chaquetas, colchones y otros objetos. He derribado los tambores del fuerte…”[20].

El mateix 2 de febrer, els carlins comandats pel coronel Joan Baró intenten assaltar Montblanc, però la guarnició va aconseguit tancar-se al fort, a l’església de Santa Maria, i van haver de desistir. Se’n van endur alguns prohoms liberals com a ostatges. Van deixar bastants ferits. Amb l’impuls de la caiguda de Vic, els carlins, a finals de mes, van assetjar Manresa i Sabadell que van rebre reforços per impedir-ho. El 4 de febrer, Rafael Tristany ho torna a intentar a Manresa i quasi ho aconsegueix. Els soldats dels forts van fugir i sols en quedaven uns 500, tancats a la catedral, quan s’assabenten que venen reforços, llavors els carlins envien unes tropes a aturar-los mentre requisen 1.000 fusells i un canó. 

El “Diario de Tarragona”, del 6 de febrer de 1874, informava que “en el pico próximo a Colldejou, llamado la Mola, se está construyendo un torreón en el que se establecerá  un fuerte reten y servirá, como uno de los puntos más elevados de esta comarca, para dar noticias telegráficas, a los pueblos que domina, de la posición de las partidas carlistas…”.

El 17 de febrer Francesc Vallès s’apodera de Vinaròs. Vista la situació, els defensors d’Amposta fugen.

Trobem al “Diario de Tarragona” del 18 de febrer: “Los mozos que perteneciendo a los reemplazos desde 1869 hasta 1872 deseen redimir el servicio, entregarán en las administraciones económicas la cantidad de 2.500 pesetas…”. Cinc anys abans havíem vist que la compensació econòmica era de 1.500 pessetes[21]. Calia pujar el preu perquè només els rics poguessin estalviar-se el servei militar.

El mateix diari informava sobre una acció de la partida de Francesc Vallès. “Nos han dado como cierta la noticia de haberse apoderado los carlistas del Maestrazgo de otro cargamento de tabaco. El hecho ocurrió en el puerto de los Alfaques, al cual tuvo que guarecerse el buque apresado para librarse del temporal. Procedía aquel de Valencia y venia destinado a esta capital (Tarragona). Ignoramos la cantidad de tabaco que traía, pero suponemos que sería considerable cuando su valor se hace ascender a 17.000 duros y para trasbordarlo embargaron los carlistas todos los carros de los pueblos inmediatos…”. També d’aquest diari: “La columna que el jueves último derrotó en Forés (Conca de Barberà) a la partida carlista que manda Baró hizo prisionera a una mujer que iba con la espresada partida. Se dice que con la misma van algunas de aquellas y que son las esposas de otros tantos individuos…”. “La partida carlista que manda el cura de Prades se hallaba anteayer por las inmediaciones de las Borjas…”[22].

La nit del 3 al 4 de març la partida de Rafael Tristany, 2.500 homes amb 100 cavalls i una peça d’artilleria, va assaltar el Vendrell. Només van resistir uns quants defensors a l’església fortificada. Rafael Tristany va negociar la seva rendició. L’assalt va procurar unes 800 armes, altra material (baionetes, municions, granades de mà…) i dos canons als legitimistes. Van cremar algunes cases i se’n van endur alguns ostatges, amb els que van aconseguir 30.000 duros. Aquest fet va determinar que d’altres poblacions properes, com Vilanova i la Geltrú, Sitges o Sant Sadurní d’Anoia, es declaressin viles obertes. Els carlins hi podrien entrar quan volguessin. En aquesta entrada dels carlins al Vendrell també sabem que hi era el mont-rogenc Sixte Puñet Aragonès. Ho diu en aquella notícia del diari carlí “El Cruzado Español”, del 18 de juliol de 1930, citada anteriorment, en la que s’hi notifica la seva mort[23]: “se distinguió por su valor en la entrada de Vendrell…”

El 14 de marc de 1874, a la batalla de la Serra de Toix (la Garrotxa), el cap carlí Francesc Savalls va infringir una greu derrota al general Ramon Nouvilas. Com a conseqüència, Olot es rendirà als carlins. Francesc Savalls fa afusellar un considerable nombre de voluntaris de les tropes governamentals. Segons fonts carlines eren desertors de les seves files. Al juliol, també ho va fer amb 196 militars entre oficials, suboficials, soldats i d’altres membres del cos de carrabiners.

He trobat una primera citació de Miquel Bargalló Pujol, com a alcalde de Mont-roig, el 21 de març de 1874, corresponent a un anunci publicat al “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 27 de març[24]. A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació, del 21 de març de 1874, s’avisa l’Ajuntament de Mont-roig perquè no ha dictaminat sobre l’exempció física que al·lega Manuel Ferrater Fraga, de la reserva del servei militar[25]. Finalment, a la “Gaceta de Madrid”[26] del 31 de març, surt publicada la seva exempció donat que es reconeix que el seu pare estava impedit per treballar[27]

Els carlins decideixen d’organitzar el seu servei de correus. “Las comunicaciones postales se establecieron, teniendo en el pueblo de Prats de Molló (Francia), una oficina postal encargada de expedir, con sellos franceses, las cartas allí enviadas y que fueren destinadas al extranjero o a la España liberal. Para el servicio interior de Cataluña la Intendencia carlista anunció el 1º de abril que quedaba organizado el servicio de Correos, estableciendo un impuesto sobre comunicaciones, que se recaudará por medio de los sellos especiales, en que se estampará el busto de S. M. el Rey N. S. don Carlos VII (q. D. g.)[28]. El valor de cada sello será de 47 céntimos de real (4 cuartos)…”[29]. Marià Vayreda: “Los serveys d’ orde civil y administratiu, arribáren a lograr alguna forma y regularitat, com per exemple ‘l de correus que, encara que montat un poch d’ estar per casa… funcionava millor de lo que podia esperarse, donadas las circunstancias…”[30].   

He trobat dos mont-rogencs citats a la “Relació de ciutadans tarragonins expulsats de la Milícia per les seves idees carlines el 2 d’abril del 1874. Foren castigats a pagar una quota mensual proporcional a la seva riquesa”. Són: Miquel Borràs Borràs, de 61 anys, casat i propietari; i Josep Nolla Savall, de 35 anys, casat i fuster. Ambdós consten com a residents a la ciutat de Tarragona[31].

Aquell conflicte entre el Infante “Don Alfonso” i el general Francesc Savalls du a aquests a Perpinyà. Hi arriben respectivament el 18 i 22 d’abril. Francesc Savalls serà castigat amb 3 setmanes de desterrament a França. “Don Alfonso” aprofita per entrevistar-se amb el general Joan Castells, dit “el Gravat d’Àger”. Per protegir l’entrada dels Infantes “Don Alfonso” i Maria de las Nieves de Braganza a Catalunya es va fer anar el batalló de “zuavos”[32] a Toses (Ripollès). El 27 d’abril, després d’un petit ensurt, va aconseguir reunir-se amb aquella tropa que li donaria escorta. A Ribes de Fresser (Ripollès) anunciaria que s’havia creat l’exèrcit del Centre i que ell comandaria, tant a Catalunya con el Centre. A Catalunya ho delegaria en Rafael Tristany. A continuació, faria un recorregut cap a Ripoll i després Vic (Osona).  

El 13 d’abril uns grups de carlins comandats per Ramon Tresera, dit el “Capellà de Prades”[33], van atacar Alforja (Baix Camp). Aquest cop els defensors van poder foragitar els carlins. Aquesta població era un punt important de pas entre el Baix Camp i el Priorat, era el camí que prenien moltes partides; per la qual cosa, sempre hi havia estacionada alguna columna governamental. Hi van tornar la nit del dia 22, ara, a més, amb les partides de Josep Agramunt, dit “Capellà de Flix”, i la de Josep Moore dit “lo Mora”. Van sorprendre els soldats del batalló de caçadors de Reus al casino. “En La Alforja algunos vecinos de ideas carlistas introdujeron atraición en el pueblo durante la noche sobre 100 individuos de las facciones de Moore y curas de Flix y Prades, los cuales el día 23 (d’abril) se arrojaron sobre los pocos soldados del batallón de Reus y voluntarios… que guarnecían la población y los sorprendieron matándoles ohaciéndoles prisioneros. A los voluntarios presos los fusilaron inmediatamente, negándoles hasta los consuelos de la religión…”[34]. Fou a les sis de la tarda de l’endemà (23 d’abril). En van afusellar 26. 

El cura de Flix continua en su propósito de anular los matrimonios civiles imponiendo penas arbitrarias a los conyugues que viven juntos sin los vínculos religiosos…”[35].

Aquells continus atacs al correu i les noves normes que volien imposar els carlins van promoure que “el brigadier Salamanca al saber que la correspondencia ha sido quemada por los carlistas en Villafranca por carecer del sello que ellos espenden, y resuelto a que no sufra perjuicios el público… ha dispuesto que no salga el correo en el tren y fletado una lancha de vapor que ha salido en la mañana de hoy y seguirá sus viages con otras dos que ha dispuesto se contraten. Asimismo, y para el interior ha dispuesto la formación de columnas-correos… de modo que se conduzcan periódicos, correspondencia oficial y particular lodos los días a despecho de los carlistas…”[36]. Com ja havíem dit algun cop anteriorment, la comunicació de Tarragona amb Barcelona era més segura per mar que per terra.

Els afusellaments d’Alforja del 23 d’abril van dur aquell brigadier, Manuel de Salamanca, al poble. “Tomó… algunas medidas enérgicas encaminadas a aliviar algún tanto las desgracias ocurridas. Una de ellas consiste en haber impuesto a Alforja un año de contribución, y medio a los carlistas de los pueblos de las Borjas, Aleixar, Vilaplana y Maspujols, para indemnizar a las familias de los voluntarios que fueron fusilados…”[37]. Començaven les rèpliques de les forces governamentals. Però també hi havia intercanvi de presoners. “Se han dado las órdenes oportunas para que se verifique el cange de los prisioneros de guerra procedentes de nuestro ejército y del campo carlista. A este efecto se ha telegrafiado al capitán general de Cuba que ponga en libertad y embarque para la Península a los prisioneros carlistas que haya en la Isla…”[38].

El 28 d’abril les partides de Josep Agramunt, dit “Capellà de Flix”, de Ramon Tresera, dit el “Capellà de Prades”, havien anat a cobrar la contribució a Montbrió. Després, juntament amb les de Pere Cendrós, Josep Moore i Joan Baró van tenir un enfrontament a les Borges amb el batalló de caçadors de Reus, uns 900 homes, més els voluntaris liberals de Riudoms i Maspujols. “Estos habían agotado sus municiones cuando llegó en su ausilio una columna al mando del brigadier Salamanca, con lo cual los carlistas fueron desalojados de todas sus posiciones…[39].Era un terreny obert i amb l’enemic disposant d’alguns canons, i els carlins van anar dispersant-se i es van dirigir cap a les muntanyes, primer a l’Albiol i després a la Mussara i fins a Prades. Van deixar uns 35 morts.

Durant aquest mes d’abril, els carlins aconsegueixen tallar per tres cops la mina de Maspujols, el Pont de la Mina, que abastia d’aigua a Reus. “Ayer, domingo (26 d’abril), volvieron los carlistas a las inmediaciones de Maspujols a cortar otra de las minas que abastecen de agua a esta ciudad… El nuevo comandante militar… tomó las más enérgicas medidas, obligando a todos los vecinos de Maspujols a reparar en seguida los daños causados en la referida mina. Así mismo dicha autoridad ha prevenido a los pueblos de Maspujols, Vilaplana, Aleixar, Castellvell y Alforja, que si de nuevo es cortada el agua de alguna de las minas de esta ciudad serán extrañadas de esta provincia las familias de los indicados pueblos que tengan alguno de sus individuos en la facción, tapiándose sus casas…”[40]. “El Capitán general con fecha 30 (d’abril) ordenó… que fuesen fusilados los carlistas aprehendidos en armas… de los pueblos en que penetren las acciones sin respetar las vidas de los prisioneros que hubieran hecho; e impuso penas a los vecinos de los mismos pueblos que tuviesen parientes en la facción o que sin tenerlos en ella hubiesen contribuido a facilitar la entrada de los carlistas…”[41]. Les mesures repressives anaven augmentant considerablement.

Els últims dies d’abril, les partides de Ramon Treserra (a) el capellà de Prades i Josep Agramunt (a) el capellà de Flix recorregueren els llocs on es va lliurar el combat de les Borges (del 28 d’abril) i trobaren alguns carlins enterrats, per l’ànima dels quals resaren un respons. Després visitaren alguns ferits als pobles de Maspujols, l’Aleixar, les Borges, Vilaplana i Alforja...”[42]. Marià Vayreda esmenta que per dir que un havia caigut ferit, deien que aquell “cullí ‘l xavo[43].

A “La Discusión. Diario Democrático”, del 23 d’abril de 1874, s’hi publica un informe del comandant militar de la província on s’esmenta, de passada, Mont-roig: “Los 20 individuos del 6º móvil destacados en Torredembarra han hecho una heroica defensa, rechazando después de 5 horas de fuego, a 800 carlistas, aunque logrando abrir un ancho boquete en el fuerte con dinamita… Llegaron al fuerte taladrando casas… Algunos liberales de la población, alentados por la resistencia y auxilio, se prestan a ayudar en lo sucesivo. Háganlo ustedes saber, y comuníquelo a Riudoms, Montroig, Falset, Mora, Riudecols, Riba y Alcover…”.  Suposo que demanava la mateixa disposició, en aquests pobles, a enfrontar-se als carlins.   

El 3 de mayose recibió en Barcelona la noticia de la entrada de las tropas (governamentals) en Bilbao, lo cual dio lugar a varias manifestaciones de regocijo…”[44]. Era una gran victòria en aquell front nord.

Las facciones reunidas en número de más de 1.000 hombres al mando de D. Alfonso esperaron el día 6 (de maig) en las fuertes posiciones del Grau y Prats de Llusanés (Osona) el regreso de las columnas mandadas por los brigadieres Esteban y Cirlot que venían de relevar la guarnición de Berga. En aquel punto se empeñó un reñidísimo combate que no terminó hasta que las tropas coronaron las formidables posiciones ocupadas por los carlistas. Tuvieron estos números considerables de bajas, pues en Prats de Llusanés y Llussà solamente enterraron 42 muertos. El cabecilla Miret[45] fue herido, lo propio que un hermano de Galceran[46]. La tropa sufrió las siguientes pérdidas: 40 muertos, entre ellos tres oficiales; 144 heridos, de los que 21 fueron jefes y oficiales. Después de la acción se presentaron al brigadier Esteban 115 prisioneros de los de la columna Nouvilas[47]…”[48].

El 22 de maig, els Infantes “Don Alfonso” i Maria de las Nieves de Braganza van sortir de Solsona com si anessin al santuari del Miracle. Els acompanyaven, entre d’altres, Josep Agramunt, dit “Capellà de Flix”, i Francesc Tristany[49]. A la nit eren a Torà (la Segarra). Sempre al trot, a la nit següent arribaven a Vallfogona de Riucorb (Urgell).  D’aquí a Senant (Conca de Barberà) i van fer nit a Pobla de Cérvoles (les Garrigues).  L’endemà, la partida de Francesc Vallès els esperava a la Granadella (les Garrigues, tocant amb Segrià i Ribera d’Ebre). A migdia del 25, estaven a Flix (Ribera d’Ebre), a punt de passar l’Ebre. “La banda del batallón del Maestrazgo tocaba pasodobles mientras que la embarcación cruzaba el rio. En la orilla opuesta estaba el clero, el Ayuntamiento y los habitantes de Flix. La recepción fue entusiasta. Unas niñas vestidas de blanco sembraban de flores el paso de los Infantes. El vecindario besaba las manos…”[50]. Si considerem que de Solsona a Flix són uns 160 quilòmetres i que els van fer en tres dies i mig, amb les parades necessàries per dormir en algun lloc segur, previst amb anterioritat, i amb la circumstància de trobar-se al matí del 25 amb la partida de Francesc Vallès per fer el recorregut final, cal concloure que els carlins, quan volien o calia, tenien una logística notable. I, anant més enllà, que dominaven gran part de la Catalunya interior o, si més no, s’hi sentien prou còmodes. Marià Vayreda: “Desde la Junquera fins al Ebro, podia tranzitar un individu sol y desarmat, sense corre perill de cap mena, doncs si bé quedaven encara per l’ enemich algunas plassar fortas, eran escassament guarnidas y tenian prou feyna a vetllar per la pròpia seguretat[51]…”.   

A la costa, les ciutats ja era una altra cosa. Era la lluita de dos mons radicalment oposats: el rural i de les tradicions (sovint d’un catolicisme proper a l’integrisme) amb l’urbà i la modernitat que duia la revolució industrial i el naixement de la burgesia. Si haguéssim de ser políticament correctes, diríem que l’evolució social i política hagués hagut d’estar en una imperfecta simbiosi de les dues, o potser no?      

A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació, del 2 de juny de 1874, es demana que es presenti el jove cridat a files Francesc Aragonès Grau el dia 20 per verificar si encara està malalt[52].

En el Empalme de las Borjas, o sea en el punto de donde parten las carreteras de Falset y Cornudella los carlistas han colocado un poste con una inscripción imponiendo pena de muerte a los pasageros, conductores de toda clase de vehículos y caballerías que transiten por aquel sitio, dirigiéndose a los pueblos mencionados…”[53].

El 4 de juny, diada de Corpus, la partida de Pere Cendrós va sorprendre la guarnició de Montblanc i s’apoderà de la població. “Va esperar que els veïns sortissin d’ofici, els convocà a la plaça Major i des del cavall animà els joves a allistar-se a les seves files per defensar la tradició i la religió. A la tarda, d’acord amb la clerecia i l’Ajuntament, s’organitzà una solemne processó amb repics de campana i amb els carrers engalanats. Els montblanquins s’oblidaren de la guerra i celebraren la festa, amb tota l’esplendor. La custòdia sota tàlem precedí l’Ajuntament i les autoritats carlines i una esquadra de voluntaris carlins, amb baioneta calada, rendia honor a la sagrada forma…”[54]. Tot d’una, algú va avisar que venien forces governamentals i ràpidament es va guardar la custòdia i, mentre els carlins sortien ordenadament per un portal del poble, per un altre entrava aquella columna.  

Quan aquells Infantes “Don Alfonso” i Maria de las Nieves estaven reposant a Gandesa,  a les set del matí del 4 de juny, una columna governamental, procedent d’Alcañís (Baix Aragó), va atacar i va aconseguir desallotjar-los. Eren “las facciones reunidas en número de unos 3.000 hombres con Dª Blanca y D. Alfonso… y desalojándolos de todas sus posiciones en Sierra Caballo y Sierra Compte[55] con gran valor y pericia. A las 8 de la mañana fue reforzado el enemigo por dos batallones de Segarra[56] y uno de zuavos que procedentes de Flix entraron en combate por la parte de Corvera[57], tratando de envolver por el ala izquierda la columna, pero fueron rechazados vigorosamente con pérdidas retirándose en precipitada fuga las facciones por Sierra Compte y camino del Pinell[58]. El fuego duró cuatro horas…”[59]. El “Almanaque del Diario de Barcelona del 1875” fa una curiosa descripció: “… causándoles numerosas pérdidas y obligando a D. Alfonso y a Dª Blanca que iban con ellos aescapar a uña de caballo…”[60].

El 18 de juny, les partides de Josep Agramunt, dit “Capellà de Flix”, de Ramon Tresera, dit el “Capellà de Prades” i la de Josep Moore, dit “lo Mora”, van entrar a Bellmunt del Priorat. Després de 5 hores de lluita, els resistents es van rendir. Els carlins van cremar unes dotze cases i van exigir 6.000 duros, dels quals sols van aconseguir-ne la meitat. Hi havia massa pobles a defensar i pocs soldats destinats a les comarques de Tarragona. Eren, tan sols, uns 3.500.

En el “Diario de Tarragona”, del 21 de juny de 1874, trobem una citació de Mont-roig: “Los liberales de Montroig han regalado al brigadier señor Salamanca un precioso bastón de mando como prueba del afecto que le profesan por el celo desplegado en favor de la provincia. Dicho bastón, de una sencillez y gusto esquisito, es de concha con puño de oro y esmalte, en el cual se lee una dedicatoria alusiva al objeto…”[61]. Aquesta dedicatòria és: “Los liberales de Montroig agradecidos al C. G.[62]. Aquest militar aviat es dedicaria a la política. El 1876 sortiria diputat per Tortosa, i el 1879 i 1881, ho seria per Xelva (Alt Túria, València). El 1883 seria nomenat senador (vitalici). I el 1889 seria capità general de Cuba. La seva gestió a l’illa caribenya va ser molt criticada pel periodista Augusto Fernández de Figueroa. Un dels fills d’aquell militar es va enfrontar en duel al periodista, matant-lo. Coses del segle XIX, en aquella Espanya ancorada en el passat!

El 28 de juny, també entra a Catalunya (per Camprodon, Ripollès), el general carlí Antonio Lizárraga que anava cap al centre d’Espanya i s’entrevista als voltants d’Olot (la Garrotxa), amb Rafael Tristany, que estava malalt. L’1 de juliol, surt cap a Vic (Osona). Hi arriba amb la notícia de la victòria dels carlins del front nord a Estella (Lizarra, Navarra), el 27 de juny. Antonio Lizárraga participa de l’alegria popular d’aquella ciutat, amb músiques pels carrers i el cant d’un Te Deum a la catedral. De Vic anirà a Igualada (Anoia), on l’espera la partida de Josep Moore, dit “lo Mora”, que l’acompanyarà fins Ulldemolins (Priorat). Amb escorta pròpia arribarà a Flix (Ribera d’Ebre) on passarà l’Ebre el 7 de juliol. Una altra “excursió”, ara de Camprodon (Ripollès) a l’Ebre. El motiu de l’anada d’Antonio Lizárraga a Catalunya era per reorganitzar les forces carlines. Aquest, queda sorprès pel cert desànim que hi ha a les partides.

Un mes abans, el 25 de maig, els Infantes “Don Alfonso” i Maria de las Nieves havien passat l’Ebre també per Flix (Ribera d’Ebre), en el seu camí cap al Maestrat. Degut a la crisi que hi havia a les partides catalanes, “D. Alfonso al intentar irse al Maestrazgo quiso que Tristany le acompañara con sus fuerzas, a lo que se negó aquel cabecilla, por cuya razón fue destituido y desterrado a Francia. Para sustituirle nombró el Pretendiente (Carles VII) a Lizárraga… Savalls despechado se fue a Francia, pretestando deseos de visitar a su familia. Entre las fuerzas carlistas aumentaba la desmoralización y las presentaciones a indulto se iban haciendo frecuentes…”[63].

Havíem deixat aquell vaixell a vapor, el “London”, que havien comprat els carlins, intentant dur un carregament d’armament al País Basc. Llavors, contracten un capità americà que accepta fer el viatge amb l’armament; l’ajudarien uns mariners bascos i hi aniria un agent carlí. Ara el “London” sortiria del port francès de Brest cap a Nova York, faria els tràmits del carregament de material de guerra i a Boston esperaria que un transbordador li portés aquell carregament. Mentre es prepara tot això, el govern dels Estats Units reconeix el nou govern espanyol sortit de la “asonada” del general Manuel Pavía i no permet sortir el “London” cap Espanya. Llavors, el capità americà simula que ho accepta i diu que ara va cap al Japó, però quan es troba a unes sis milles s’atura i espera aquell transbordador que, finalment, li porta el carregament. És el 24 de juny. El 5 de juliol, el “London” arriba davant del port francès d’Arcachon (a la costa de Bordeus). Aquí desembarca aquell agent carlí que anirà a Bermeo (Biscaia, a mig camí entre Bilbao i Sant Sebastià) a concertar que un centenar de barques de pesca s’acostessin a recollir l’armament a alta mar. Un nou gir argumental. Des de Bilbao arriba a Madrid un telegrama que informa que un creuer de guerra dels Estats Units havia arribat a les costes del País Basc per impedir que qualsevol vaixell dels carlins desembarqués armes. El govern dona les gràcies al representant a Espanya d’aquell país i quan aquest ho comunica a Washington li contesten que no en saben res. Era el mateix “London” que havia posat 18 canons, que duia a coberta, en bateria i semblava que fos un creuer de guerra. El 8 de juliol, tot aquell armament va poder arribar als carlins del front del nord.

A l’estiu de 1874, després de més de dos anys de guerra, hi ha un estancament de les accions. També comença a aflorar un cert cansament. Apareixen nous caps, com el que serà un cap carlí important, Pere Balcells Masgoret, dit “el Nen de Prades” (també “el Pastor de Prades”). No n’hi havia prou amb Ramon Tresera, dit el “Capellà de Prades”, que ara en tenim un altre del mateix poble. Com també ens passava amb Josep Agramunt, dit “Capellà de Flix”, i Antonio Díez, de Flix, i que fou capellà de la Todolella (Ports de Morella, Castelló).

Al “Diario de Tarragona”, del 22 de maig de 1874, hi he trobat la primera citació del “Nen de Prades”. És una notícia del 14 de maig, des de Poboleda: “Habiendo hoy los voluntarios de Torroja (Priorat) en número de 15 pasado a la Morera[64] con objeto de cobrar la contribución, han sido sorprendidos por una partida carlista fuerte de 100 hombres al mando del… Nen de Prades, obligando a los voluntarios a abandonar el pueblo, del cual aquellos se habían posesionado… La dirección del enemigo ha sido la del Monsant, cuyas guaridas naturales tanto les favorece…”. Pel que llegim, els voluntaris també passaven pels pobles per recaptar la contribució. Quan no eren uns, eren els altres. El tornem a trobar. “El lunes último (22 de juny) la ronda carlista que manda el Nen de Prades cobró un trimestre de contribución en Vandellós (Baix Camp), saliendo el mismo día hacia Perelló (Baix Ebre)…”[65]. Veiem que, en pocs dies de diferència, recorre mitja província.

Pere Balcells Masgoret, dit el “Nen de Prades”, havia nascut en aquest poble i era fill d’un pastor de la Granadella (Les Garrigues). Analfabet, des de molt jove fou pastor; la qual cosa li va permetre conèixer pam a pam aquelles contrades que anaven de Prades a Mont-ral. Cap al 1873 es va integrar a la partida de Josep Moore, dit “lo Mora”. Fou a la primavera de 1874 quan ell organitza la seva pròpia partida amb uns 20 homes, tots ells del territori. “En recompensa de haberse distinguido por su temeridad en varias ocasiones, se le otorgó autorización para formar con individuos elegidos por él mismo la ronda…”[66].

Ara trobem un cas que va succeir entre els soldats de la guarnició de Mont-roig. El jutge de Reus, el 15 de juny, cita a declarar a “Salvador Escuté y Estivill, natural de la Morera, soltero, de 21 años, hijo de Francisco y María, individuo que ha pertenecido al sexto batallón franco republicano de Barcelona, y cuyo actual paradero se ignora, para que dentro del término de 15 días, contaderos desde la inserción del presente en la Gaceta de Madrid y Boletín oficial de esta provincia, comparezca aeste Juzgado al efecto de recibirle indagatoria en méritos de la causa criminal que se instruye sobre lesiones causadas a José Perez y Rosas por habérsele disparado la carabina en el acto de ir a relevarle de centinela sobre las seis y media de la tarde del 30 de Enero último en el pueblo de Montroig…”[67]. No deuria ser un fet involuntari, i més quan després aquell fuig.

Una ronda carlista detuvo y maniató el jueves en el Coll de la Teixeta a un pasa-pliegos, procedente de Porrera (Priorat)… La autoridad de Cornudella descubrió a dos individuos de la partida del cura de Flix[68] que habían penetrado el martes en dicha población, con objeto sin duda de enterarse del estado da la misma, y ordenó su prisión… Casi todas las facciones de la provincia de Tarragona se reunieron el miércoles de la semana anterior en la Granadella (Les Garrigues), teniendo en su poder tres cañones de malísimas condiciones, que decían estaban escondidos desde algún tiempo… Dos noches seguidas ha sido molestada por una ronda carlista la guarnición de Riudoms…”[69].

A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació, del 24 de juny de 1874, es demana que s’ampliï l’expedient de valoració de la prestació del servei militar a Francesc Aragonès Grau[70]. A la reunió de la mateixa comissió, del 4 de juliol de 1874, es declara que havent-se finalment presentat i donant al·legacions acceptables, es treu de la llista de pròfugs a Josep Font Martí[71], que estava en la reserva del servei militar.[72].

Tornem a trobar Pere Balcells Masgoret, dit el “Nen de Prades”. “La ronda carlista que manda el Nen de Prades se presentó anteayer en las inmediaciones de la Riba (Alt Camp), desvió el agua que sirve de motor a las fábricas de papel y tejidos del pueblo y disparó contra el mismo varias descargas que afortunadamente no causaron desgracia alguna. Los voluntarios y demás vecinos se dispusieron inmediatamente para la defensa, resueltos a no permitir la entrada de los carlistas por si lo hubiesen intentado, actitud que obligó a la ronda a que se retirara a distancia considerable, pudiendo con tal motivo salir del pueblo algunos muchachos a reponer las compuertas de la acequia y el agua volvió a su curso ordinario, no sin haber recibido aquellos varias descargas que no les causaron ningún daño merced a la gran distancia a que se dispararon…”[73].

Alguns pobles de l’interior servien de refugi temporal a les partides carlines. “La autoridad militar… tuvo anteayer (9 de juliol) noticia de que en el vecino pueblo de Aleixar (Baix Camp) se hallaban descansando tranquilamente algunos individuos del mismo pueblo que militan en las filas de una de las partidas carlistas que recorren esta comarca, por lo que dispuso que a las nueve de la noche saliesen una sección de la ronda movilizada, con unos cuarenta soldados del batallón cazadores de Reus y una sección caballería de Bailen…. Al aproximarse, al referido pueblo de Aleixar, recibió una descarga, sin duda de la avanzada que los carlistas tenían a fin de no ser sorprendidos; pero las fuerzas republicanas (és a dir, governamentals), sin hacer caso de ello penetraron en el pueblo, poniendo en precipitada fuga a los carlistas que en él había. Practicarónse luego registros en varias casas, dando por resultado caer en poder de la columna un carlista que no había tenido tiempo de escapar, y algunas prendas de ropa que los compañeros de este dejaron abandonadas. El prisionero, junto con los padres de los dos mozos de Aleixar, prófugos de la reserva última, fueron conducidos en la mañana de ayer a esta ciudad (Reus)…”[74]. Veiem com també pateixen repressió els pares.

A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació, del 10 de juliol de 1874, es demana a l’Ajuntament de Mont-roig que dos metges certifiquin l’estat de salut de Francesc Aragonès Grau, doncs havia de presentar-se el dia 2 al servei militar i no ho va fer dient que estava malalt.[75].

Tornem a trobar Mont-roig. En el reusenc “La Redención del Pueblo. Periódico Republicano Federal”, de l’11 de juliol de 1874: “Los distinguidos voluntarios del tercer batallón franco móvil destacados en Montroig, detuvieron en la madrugada de ayer a diez o doce mujeres salidas de este pueblo y que según antecedentes se dirigían a Alforja (Baix Camp) en donde se suponía estaba una partida carlista. A cada una de dichas mujeres se las ocupó un bulto con varias prendas de ropa, y todas ellas tienen alguno de su familia con los carlistas, se cree que a ellos iban destinadas aquellas…”. Déu-n’hi-do! Aquest grup de dones amb farcells sortint d’amagatotis del poble per anar fins a Alforja, a uns 20 quilòmetres, per lliurar roba als seus familiars, segurament els marits. Diu que eren unes “diez o doce mujeres”, la qual cosa indica que hi havia, més o menys, el mateix nombre de mont-rogencs en aquella partida carlina.   

L’àvia Dolors Ferratjes Tost explicava una anècdota familiar sobre aquesta Tercera Guerra Carlina. A la casa d’un dels meus avantpassats, a cal Tost, havia mort un noi i el tenien al seu llit esperant el moment de l’enterrament. Va coincidir amb un escorcoll de l’exèrcit a algunes cases del poble. L’oficial, al veure el mort, va dir als familiars: “Vas vale muerto, que por los montes”, llavors algú va respondre: “Mejor por los montes”. Aquell oficial va sortir cridant: “En esta casa hay carlistas”. L’àvia acabava dient que l’home de la casa[76] va haver d’escapar-se per les teulades de les cases dels darreres. A “cal Tost” era a La Coma (Mare de Déu de la Roca) número 51, per la qual cosa deuria saltar cap a Les Creus i fugir momentàniament.

Una altra actuació de la partida de Pere Balcells Masgoret, dit el “Nen de Prades”: “Hoy podemos dar algunos pormenores del desgraciado fin que tuvieron el teniente de alcalde de Poboleda (Priorat) y su hijo, cuyos cadáveres fueron encontrados el sábado último (11 de juliol) en la carretera de Alcolea…  Iban aquellos en el coche de Cornudella (Priorat) dirigiéndose a su pueblo. Al llegar al sitio denominado las ánimas, se encontraron con la ronda carlista que capitanea el Nen de Prades que hizo detener el coche y subieron al mismo cuatro individuos de la ronda, uno de ellos vecino de Poboleda, cuya presencia causó mala impresión. Siguió el coche la marcha y al llegar al Coll Negre (entre Duesaigües i Riudecols)[77], ordenaron los carlistas que se parara y que bajaran del mismo, efectuándolo ellos antes, los infortunados padre e hijo. Una vez en tierra, les manifestaron que llevaban orden de fusilarlos, como lo ejecutaron, a pesar de las súplicas de los demás pasajeros y el mayoral. El hijo no murió en el acto… así es que fue rematado a tiros de revólver. Al saberse el hecho en Poboleda, ocurrió un motín que dio por resultado la muerte de dos vecinos de opiniones carlistas y llevaba trazas de pasar a hechos mayores si la intervención… de las autoridades no lo hubiere evitado…”[78]. Horror rere horror.

Ara tenim una partida carlina entrant a Cambrils el 14 de juliol. “En este momento que son las dos y media de la madrugada han entrado los carlistas en esta villa en número de 400, al mando del cura de Prades[79]; han recogido las armas, quemado el registro civil y derribado la fortificación. Se han llevado siete sugetos y al poco rato los han soltado bajo la promesa de cobrar un trimestre. Durante su permanencia que ha sido de tres horas no ha habido el menor desmán y han pagado todo lo que han comprado…”[80]. “… Requisaren armes i exigiren contribucions per valor de 30.000 pessetes, que, al no poder-se pagar, foren bescanviades per hostatges i 30 o 40 cavalls carregats de botí…”[81]. Com a conseqüència d’aquest fet, “en Montroig adoptáronse anteayer algunas medidas a causa de la aproximación a dicha villa de la partida carlista que capitanea el cura de PradesEl brigadier señor Salamanca llegó ayer a esta ciudad (Reus) procedente de Cambrils a cuyo pueblo fue con motivo de la entrada de los carlistas en el mismo, tomando en su consecuencia algunas medidas que creemos darán por resultado la reconstrucción de las obras de defensa y el armamento de los milicianos…”[82].

El “Diario de Tarragona”, del 16 de juliol de 1874, reproduïa un llarg text titulat que s’havia publicat a “El Diario Español. Político y Literario”, de Madrid, amb el títol de “Discurso de Cabrera”, on aquest feia una sèrie de reflexions a uns amics carlins en una trobada que s’havia fet a Tarbes (Alts Pirineus, França) el 5 de juliol. Feia mesos, que vista la situació de la guerra, Ramon Cabrera rebia fortes pressions per incorporar-s’hi. Era gairebé un mite. Hagués estat un cop propagandístic molt important. En aquell text comença dient que Carles VII està mal aconsellat i més per aquells que el volen (a ell)  fora del carlisme. Com que no volia “contribuir en manera alguna al fraccionamiento o división del partido, me decidieron por imponerme un profundo silencio, acallando mi justa indignación…”. Alguns “no han reparado en la decisión de calumniar, y a mí, católico por excelencia, me han supuesto partidario de la libertad de cultos, y hasta desprovisto de toda idea religiosa y apartada de la fe de mis padres…”. I ara venia la principal discrepància: “yo deseo el triunfo de los principios que siempre he defendido, armonizados con lo bueno de los tiempos modernos, porque es insensata y necia pretensión querer detener con un dedo el torrente impetuoso de la civilización…”. Ramon Cabrera, segurament el fet de viure a l’estranger, a Anglaterra des del 1850, l’havia dut a una visió diferent de la nova realitat política. Defensava que el nou règim havia de regir-se per una constitució. Cabrera assumia certes idees liberals, en contraposició d’un absolutisme intransigent. 

En la carretera de Reus a Salou se destaca todos los días una sección de caballería para proteger a los vecinos de dicha ciudad que van a tomar baños a aquellas playas…”[83]. “La partida del cura de Prades[84] se dirigió anteayer (17 de juliol) de Ulldemolins a Prades (Priorat) conduciendo en cuatro o cinco carros las armas que tomó en Cambrils…”[85]. Quatre dies després intenten entrar un altre cop a Cambrils. “Durante la noche del sábado al domingo (18 al 19 de juliol) los carlistas, en número algo crecido, intentaron un nuevo ataque contra Cambrils; pero los vecinos de dicha villa opusieron tal resistencia, que aquellos se vieron obligados aretirarse. Parece que al dejar las inmediaciones de Cambrils los carlistas tuvieron un encuentro con los voluntarios de Montroig, que apropósito habían practicado una salida, teniendo que cruzar con ellos algunos tiros…”[86].

El sábado y domingo últimos (18 i 19 de juliol) se hallaban en Gandesa y pueblos inmediatos a dicha ciudad el cabecilla Gamundi[87], cura de Flix y otros con unos 3.000 hombres de infantería y 200 caballos…”[88]. En aquest anar i venir de les partides carlines del Priorat als Ports i Maestrat, ara semblava que des d’aquí anaven a passar l’Ebre per atacar alhora amb una gran força a Falset i diversos altres pobles del seu voltant. “Los habitantes de aquella comarca temen que el plan está puesto ya en vías de ejecución vista la concentración de fuerzas carlistas que se lleva a cabo, cuyo número se cree que asciende a 6.000 hombres, pues además de las partidas de Mora[89], curas de Prades y Flix y rondas, se da por seguro el paso del Ebro de los cabecillas Lizárraga[90] y Gamundi con fuerzas del Maestrazgo…”[91]. Cal destacar, en el bàndol carlí, la mobilitat i la capacitat de crear fàcilment una força considerable d’homes per encarar objectius més importants. Després, les diferents partides es separarien i actuarien aïlladament a la manera d’una guerrilla. 

Torna a haver-hi força moviment al Camp de Tarragona. “El domingo (19 de juliol) se acercaron a Riudecañas algunos carlistas, que hicieron sin resultado algunos disparos a los centinelas que a su vez contestaron a la agresión con sus fusiles Las partidas de Moore, Nasratat[92] y Pino[93] se hallaban el domingo en Alforja (Baix Camp). El lunes (20 de juliol) estuvieron en Aleixar, Vilaplana y Maspujols, en cuyos pueblos hicieron exacciones de dinero y publicaron un bando conminando con la pena de ser pasados por las armas a los individuos carlistas que se hayan acogido a indulto y no se unan de nuevo a sus respectivas partidas…”[94].

Continuaven els atacs als trens: “El tren que el 22 (de juliol) salió de esta ciudad (Barcelona) para Tarragona sufrió una descarga de los carlistas cerca de Gélida (Alt Penedès) que hirió al maquinista y fogonista, este último tan gravemente que falleció pronto por consecuencia de las heridas. Prendieron además los carlistas a los empleados del tren y a tres pasajeros, y dieron orden de que cesara el servicio.…”[95].

En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 4 d’agost de 1874, hi ha els pressupostos de 1874-1875. A Mont-roig li correspon per “cupo de inmuebles” 28.031,40 pessetes, per “cupo de contribución industrial y mercantil”: 2.736,00. I a pagar: 6.115,42[96].

A l’agost, com que els pagesos acabaven de cobrar la collita de blat, no van trigar les autoritats, ni els carlins, a passar a cobrar contribucions

“Don Alfonso” volia unir d’una manera més ferma les forces carlines catalanes amb les de València i Aragó, per això se’n va endur la partida del brigadier Martí Miret. Però els catalans no volien lluitar fora del seu país. A més, hi havia el motiu de la fragilitat de la connexió entre els dos costats de l’Ebre. Sols hi havia barques per passar l’Ebre a Flix i Riba-roja. I calia protegir-les constantment. Finalment, el 9 d’agost es separen formalment les dues forces.

A l’agost, el govern va demanar un allistament extraordinari de 125.000 homes. Hi havia varis fronts oberts: la Guerra Carlina i la Guerra de Cuba.

El 16 d’agost, en una acció de sorpresa i molt ben preparada, la partida de Francesc Tristany s’apodera de la Seu d’Urgell (Alt Urgell). Era una veritable plaça forta.

A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació, del 20 d’agost de 1874, s’admet  Josep Mas Pallarès, de la quinta de 1873 de Mont-roig, per haver-se apuntat a Castelló en el Regiment de infanteria de Castrejana, amb el càstig de tres anys de servei militar per haver estat pròfug.[97].

D. Alfonso y Dª Blanca abandonaron el día 31 (d’agost) a Vinaroz dirigiéndose a la parte de Castellón con todas las fuerzas. Pocos días antes de marcharse estaban bañándose en la playa de dicha villa, en cuyo muelle veíanse apiñados los carlistas, que se mantuvieron impávidos al pasar por delante de ellos y a unos quinientos metros de distancia el vapor Lepanto, sin hostilizarse…”[98].

Una ronda carlista destruyó anteayer (1 de setembre) la línea telegráfica entre la Selva y Alcover en algunos kilómetros de estensión. Más tarde llevó a cabo iguales destrozos en la línea comprendida entre la Selva y Reus, llegando los carlistas a las inmediaciones de dicha ciudad, por cuyo motivo se refugiaron a la misma muchos labradoresEl cura de Prades se hallaba anteayer (1 de setembre)en dicho pueblo con su partida, cuyos individuos, según nos dicen, iban en su mayor parte vestidos con uniforme que les han entregado en el Maestrazgo en la última escursion que han hecho a dicha comarca…”[99]. A la primera quinzena de setembre no hi ha tanta activitat a les comarques tarragonines, doncs algunes partides van anar a ajudar el setge de Puigcerdà (Cerdanya). Sols van quedar les de Pere Balcells Masgoret, dit el “Nen de Prades” i la de Francesc Massagué.

Ara veurem com una partida del costat esquerre de l’Ebre, que deuria venir dels Ports o Maestrat, passa a l’altre costat per un indret nou, quan normalment ho feien per Flix o Riba-roja. Continuarà per la costa fins arribar a Mont-roig i, llavors, s’endinsarà cap a l’interior. “En la noche del viernes último (4 de setembre) unos setecientos facciosos, capitaneados por los cabecillas cura de Flix y cura Díez de Tolodella[100], pasaron el Ebro por la barca de Amposta (Montsià). Siguiendo la carreterra de Cambrils pasaron en la madrugada del sábado por Perelló (Baix Ebre) y Hospitalet (Baix Camp), torciendo a la izquierda hacia las inmediaciones de Montroig, cuyos voluntarios les hicieron, según se nos dice, algunos disparos. Tomaron el camino de Botarell, en cuyo pueblo entraron las facciones, exigiendo lo que llaman contribución. Viendo la dificultad de alojarse en este pueblo, salieron en dirección de Las Borjas, en donde creemos que hicieron también algunas exacciones. A las ocho de la mañana del domingo (6 de setembre) salieron los carlistas de Las Borjas hacia Alforja (Baix Camp), en cuyo punto almorzaron, oyeron misa, cobraron la contribución y sacaron veinte y ocho bagajes, que cargaron con municiones y herramientas de sitio, o sean picos, palas, escalas, etcétera, que dijeron servirían pronto para Porrera. Salieron a las doce de Alforja por el camino de Puigcerver e internándose en la sierra de Coll del Pins llegaron a la carretera de Alcolea en el sitio conocido por Coll de la Teixeta, en cuyo punto hicieron alto. En el mismo Coll se les reunió un grupo que habían destacado en las Irlas, en donde cobraron la cantidad de 150 duros por… tres trimestres de contribución. Después de un corto descanso en el Coll de la Teixeta se dividieron los facciosos en dos grupos: uno que con el cura de Flix y 12 caballos se dirigió a Pradell (Priorat), exigiendo dos trimestres… El otro grupo cobró en la Argentera (Baix Camp) trescientos duros, y al salir de este pueblo debió reunirse con sus compañeros en Pradell, tomando todos por un barranco la dirección de Marsá, en donde anteayer pernoctaron y realizaron la exigencia de cobrar dinero. En la mañana de ayer se dirigieran a Masroig (Priorat), en cuyo punto es seguro que también cobraron y por lo manifestado por el cura de Flix, no sería extraño que en la misma mañana de hoy hubieran repasado el Ebro por Flix (9 de setembre)…”[101]. En cinc dies van fer gairebé la volta a mitja província de Tarragona cobrant contribucions a dojo. I, després, cap al “santuari” dels Ports. Acabava descrivint la partida: “El número de facciosos de que se componía la partida.. (era de) unos setecientos hombres mandados por el cura Diez, que se titula brigadier, contándose entre ellos unos treinta ginetes con sus correspondientes escuálidos caballos. La infantería va en parte desarmada y la caballería usa tercerolas[102] y lanzas. Casi todos usan boina encarnada, blusa azul, pantalón encarnado corto y polainas. Llevan una murga[103] a la que dan el nombre de charanga…”. A “La Discusión. Diario Democrático”, del 13 de setembre, s’hi afegeix: “Llaman charanga de esta fuerza a unos cuantos facciosos que con sus instrumentos viejos y desafinados… La ronda del Nen de Prades[104] les sirvió de vanguardia… durante la excursión…”.

Ara trobem un edicte, del 9 de setembre, que crida el mont-rogenc Josep Maria Mendoza González[105], a presentar-se al jutjat de Reus per “la causa criminal que se le instruye…”[106]. Que desconeixem.

El ayuntamiento de Reus ha adquirido un gran telescopio que debe colocarse en la torre de la iglesia de San Pedro, con auxilio del cual podrán distinguirse con claridad los objetos a cinco o seis leguas[107] de distancia…”[108].

El 10 de setembre de 1874 es produeix el sorteig de la nova quinta[109]. A Mont-roig, diu que hi ha 75 sortejables i li toquen 11 joves[110], dels 2.034 de la província.

Ara trobem la construcció d’una línia telegràfica que deuria passar per Mont-roig. “El señor brigadier Salamanca que comprende las grandes ventajas que para la guerra y el comercio reportan los telégrafos, se propone restablecer la línea de Tortosa tan luego esté fortificada Amposta, y desde Cambrils está montando otra línea telegráfica-eléctrica hasta Falset, además de la óptica que está funcionando ya…”[111]. A “La Imprentadiario de avisos, noticias y decretos”, del 13 de setembre, s’amplia la notícia: “Se ha acordado establecer una línea telegráfica entre Falset y Montroig… Reus se comunica con Tarragona por medio de un telégrafo óptico…”.

Les partides carlines treien rèdits directament dels treballs del camp i dels “peatges” dels camins: “En los Alfaques continúan los carlistas recogiendo la sal que han elaborado y la obligan a comprar a todos los vecinos a razón de cuatro quintales y al precio de 30 reales unoEn Soldevila y Vinallop[112], puntos que distan cinco kilómetros de Tortosa, han establecido los facciosos dos portazgos, en donde son detenidos los carros que recogen las algarrobas, de las que exigen una cuarta parte para la manutención de su caballería. Además, los carros pagan todos los derechos que les corresponde según el arancel, e igualmente los barcos en Amposta. En este punto la recaudación diaria asciende a más de quinientas pesetas…”[113].

A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació del 12 de setembre de 1874, finalment, s’ordena a l’Ajuntament de Mont-roig la detenció de Francesc Aragonès Grau pel que sembla simular una malaltia i la seva incorporació al servei militar.[114]. A aquest ja l’havíem trobat els dies 2 de juny, 24 de juny i 10 de juliol.

En los Masos de Mora y García (Ribera d’Ebre) estuvo el sábado próximo pasado (12 de setembre) la partida del cura de Flix que pasó a esta parte del Ebro aprovechándose del corto caudal de aguas que baja por dicho río. Según manifestaron los mismos carlistas, llevaban intenciones de dirigirse de nuevo el día siguiente o anteayer al Maestrazgo…”[115]. El “Diario de Tarragona”, del 12 de setembre, reproduïa una informació que deia “haber visto en un periódico carlista”. Era una ordre de Rafael Tristany: “Vista la tenacidad del gobierno revolucionario en no reconocer la neutralidad de la vía férrea de Barcelona a Tarragona y la frecuente ocupación de aquella por los cipayos[116] de varios de la misma; siquiera duela a mi alma perjudicar en lo más mínimo al comercio. Queda desde hoy prohibida la circulación y explotación de la línea férrea de Barcelona a Tarragona. Por tanto, ordeno y mando a todas las fuerzas… inutilicen la referida línea y castiguen con pena de muerte a los contraventores…”. Deuria ser per la utilització del tren per transportar ràpidament tropes, armament o municions on fos necessari.

El “Diario de Tarragona”, del 16 de setembre, reprodueix una información de “Las Provincias” de València. Veurem com aquells Infantes Don Alfonso i Maria de las Nieves, que a finals d’agost es banyaven a Vinaròs, ara ho faran a Benicarló, on passaran uns dies reposant: “Todas las tardes, a las cinco, salen puntualmente de su habitación, esperándoles ya a la puerta de su alojamiento dos caballos de buena estampa. Don Alfonso aparece siempre vestido sencilla y severamente de negro, con boina roja y borla de oro, y negro es también el traje de amazona que viste doña Blanca, la cual adorna su cabeza con boina azul o roja con borla de oro. En el tránsito, hasta la cercana playa, es cuando los curiosos se apostan para verlos. Doña Blanca, de estatura y aire agraciado, no es morena, como muchos han dicho, sino rubia, pero el sol del Mediodía ha tostado mucho su cutis. Habla el español mucho mejor que su marido, el cual no puede pronunciarlo más que con un acento francés muy marcado. Poco antes de la hora señalada para el baño, sale todas las tardes de Benicarló la compañía de zuavos, que se extiende en la playa, formando un ancho semicírculo, cuyo centro ocupa un más que modesto barracón, formado con ramaje y telas. Aquella es la tienda de campaña destinada a cambiar de traje los príncipes insurrectos, y como distintivo de su alto destino, se han clavado en la arena algunos mástiles, en los que se enarbolan banderas desde el momento en que aquellos se acercan a ocuparla, de modo que hasta los pescadores que cruzan por el mar a larga distancia saben cuándo se hallan en el baño. Durante el tiempo que en ello emplean, los zuavos, extendidos en guerrilla, se mantienen a unos cíen metros del barracón, sin dejar pasar a nadie por aquel espacio. Don Alfonso y doña Blanca turnan el baño completamente solos y en medio de la abierta playa. Ha llamado mucho la atención que el vapor de guerra Vulcano, que está de crucero en aquellas aguas, y frecuentemente pasa por delante de Benicarló, no haya alejado a los consortes bañistas lo cual hubiera podido hacer con un par de cañonazos…”. És una esplèndida descripció dels personatges i del propi bany. A continuació, fa una acurada exposició de les forces carlines: “Las… que hay en Vinaroz son escasas. Redúcense a dos batallones, muy mermados, la compañía de zuavos y unos cien caballos. De estos hay algunos lanceros y otros tiradores. La compañía de zuavos es la mejor tropa, y también la más vistosa que tiene la facción. Van uniformados con el trage propio de los zuavos argelinos; es decir, chaquetilla moruna, chaleco, pantalón holgado y botines. Todo es de paño pardo, con vivos rojos. En vez del fez[117] cubren la cabeza con boinas rojas. Su armamento es de fusiles Remington. Entre los zuavos había muchos extranjeros, algunos de buenas familias, y todos gente decidida, que sostenía bien el fuego, y parecía muy adicta a los que llama sus príncipes. Pero, por lo que más abajo diremos han desaparecido la mayor parte de los extranjeros que formaban en este cuerpo, y hoy apenas quedará una docena. El capitán es un holandés que se llama Wills. Los otros dos batallones que hay en Benicarló son de gente floja y desaparrada, y apenas sumarán entre ambos seiscientos hombres…”. Hem trobat la descripció detallada de com anaven vestits els zuaus. Anteriorment, ja dèiem que duien una vistosa indumentària. També que eren una unitat d’infanteria, originària del Magrib on, més modernament, hi havia soldats europeus i que eren molt temuts i bons tiradors.

Més endavant, passa a analitzar el paper de les partides: “Se ha notado que al volver de las expediciones contra Teruel y Alcañiz, ha venido muy disminuida la fuerza de todas las facciones, y manifiestan mucho cansancio y desaliento… Contribuye a este desaliento el verse privados de sus jefes antiguos, pues todos los guerrilleros que crearon las facciones en el Maestrazgo están destituidos, algunos de ellos presos y otros desterrados, excepto Cucala… Los infantes facciosos han querido de este modo regularizar la guerra, sometiendo a la disciplina militar las bandas de aventureros que habían promovido la insurrección en estas provincias… Hay un antagonismo terrible entre Lizárraga[118], que es el consejero universal de D. Alfonso y verdadero general en jefe, y los extranjeros que vinieron con los príncipes… (Lizárraga) representa el exclusivismo clerical; le acompañan siempre dos curas fanáticos… recela de los legitimistas franceses y otros extranjeros ilustrados, que por espíritu caballeresco han venido a la cruzada católicomonárquica de España, según ellos dicen…”. Després farà una relació d’aquests principals caps estrangers: “un general francés, de origen suizo, llamado Castellá, que parecía persona respetable y digna; el conde de Cazenave y su hermano el vizconde de Simoni, y otros representantes de la antigua nobleza legitimista. El marqués de Gualengé y el conde de Coetlogon, dos nobles bretones, emparentados con el duque de Rohan, ambos valientes y testarudos, como lo es la raza de que proceden, han caído en desgracia, y están arrestados e incomunicados. Parece que el primero estaba encargado de la fundición de cañones que ha de establecerse en Vistabella, y habiéndosele encargado que trasportase allí el inmenso material arrancado al ferro-carril, dijo que él había venido a España a guerrear y no a robar. Esta digna respuesta ha causado su desgracia…”.

Acabarà amb una ressenya de la composició d’aquestes tropes i del principal armament de què disposen. “A Vinaroz habían llevado los príncipes cuatro cañoncitos de montaña, que constituyen la artillería de su ejército. Proceden de la columna de Nouvilas[119], y parece que uno de ellos está inútil. No cuentan más que con algún artillero que otro, de modo que estas piezas más son de aparato que de otra cosa. De Cuenca se llevaron algunos cañones de plaza, que con gran trabajo, metidos en troncos de árbol ahuecados, pasaron por las montañas del Maestrazgo, y los llevaron a la Cenia, en donde los enterraron con los que sacaron de Vinaroz. Las fuerzas de Cucala están esparcidas por Alcalá, Onda y otros pueblos, muy disminuidas como las de las otras facciones. Ese cabecilla está restablecido de su herida; pero ha perdido el brazo. Sus hombres de confianza, que eran su hermano, el Arbolero y el Tintoret, están presos en Cantavieja… La impresión general que nos trasmiten los que han visto últimamente las facciones, es que la venida de don Alfonso y su esposa, lejos de aumentar la fuerza del carlismo en estas provincias, ha comprometido y debilitado la insurrección…”.

Quan el que escriu aquesta acurada crònica ressenya com anaven i què utilitzaven aquells “zuavos”, diu que “su armamento es de fusiles Remington…”. Aquest era el fusell que tenia l’exèrcit governamental. N’havien comprat 32.000 unitats als Estats Units destinats a la Guerra de Cuba, però finalment els van destinar a la península. Era una arma moderna, permetia disparar a 1.000 metres, malgrat que la seva distància òptima era fins a 600 metres. El 1875 fou declarat com l’oficial per a tot l’exèrcit. Els carlins, n’aconseguien alguns quan derrotaven alguna columna governamental i s’apoderaven del seu armament.

Ara trobem la conclusió d’aquell telègraf que anava a unir Cambrils i Falset: “17 de setiembre. Tocan a su término las obras para la colocación del telégrafo que desde esta villa debe comunicarse con el que ya existe en Cambrils, pasando por Torre de Fontaubella, la Mola y Montroig, gracias a la actividad que en ello ha demostrado la autoridad militar superior de esta provincia…”[120]. També sobre el seu ús en alguns punts de la província: “Las vías telegráficas que afluyen a esta capital (Tarragona) solo pueden disponerlos particulares de la de Tarragona a Reus y de la de Tarragona a Valls, que apenas se necesitan. La de Barcelona sirve solamente para las atenciones de la guerra, y ni aun para esto serviría si el comandante general de la provincia señor Salamanca[121] no la hubiera dirigido últimamente desde Vendrell por Villanueva a dicha capital. La de Lérida, desde Reus a Vinaixa, se utiliza también para necesidades de la campaña. En cuanto a la de Valencia está inutilizada…”[122].

La nit del 23 al 24 de setembre de 1874 es produeix el famós “aiguat de Santa Tecla”. “Dícese que en las playas situadas entre Salou y Cambrils se han recogido más de cuarenta cadáveres arrojados por el mar…”[123]. “En el término de Aleixar se han encontrado peces caídos con el agua de la lluvia, deduciendo de aquí la descarga en esta provincia de una tromba marina. Dos días antes del temporal, desde esta ciudad se observó que no muy lejos del muelle se formaban dos o tres mangas que no llegaron a juntarse con las aguas de mar pero no sería estraño que por la noche se formaran de nuevo y fuesen causa de la tormenta…”[124]. Aquesta nit de l’aiguat, una partida carlina atacava La Riba (Alt Camp). “En la noche… los carlistas atacaron el pueblo de la Riba, llegando hasta los muros de la población, de donde fueron dos veces rechazados, no sin que en una de sus intentonas lograron incendiar una puerta. En lo más recio de la lucha descargó el temporal, que obligó a los carlistas a retirarse. La puerta incendiada permitió el libre curso de las aguas, salvando la población de mayores estragos…”[125]. Van caure peixos del cel a l’Aleixar, a uns 20 quilòmetres terra endins!

En aquest 1874, a les comarques tarragonines, hi havia 24 pobles fortificats: Bellmunt, Cambrils, Cornudella, Duesaigües, Falset, Gratallops, El Catllar, La Canonja, El Lloar, Mont-roig, Perafort, Poboleda, Porrera, Pratdip, Reus, Riudecols, Tarragona, Vallmoll, Valls, Vilabella, Vilanova d’Escornalbou, la Vilella Alta, Vimbodí i Vila-seca. Com veiem, Mont-roig n’era un d’ells.


[1] “Historia del Tradicionalismo español” (volum XXVI) de Melchor Ferrer (1959), pàg. 136.

[2] “El tercer carlisme a les comarques meridionals de Catalunya. 1872-1876” de Robert Vallverdú, pàg. 117.

[3] Manuel de Salamanca Negrete.

[4] “La Época”, de Madrid, del 12 de gener de 1874.

[5] “El tercer carlisme a les comarques meridionals de Catalunya. 1872-1876” de Robert Vallverdú, pàg. 225.

[6] A “Ressò mont-rogenc” núm. 12, a la pàg. 20, a la “Fitxa històrica” dedicada a Mont-roig, s’hi esmenta la “Torre del porquerol o del Telègraf, a mil cinc-cents metres al nord de les ruïnes de Miramar”.

[7] Al principi es deia “Torreón del pirata”.

[8] “Estudi onomàstic de la vila i terme de Mont-roig del Camp” de Ferran Jové Hortoneda, pàg. 403.

[9] Vegeu el text “Mont-roig: Correus, Telegrafia, Electricitat i Telèfon” del llibre “Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 525.

[10] “Itineraris per la sociabilitat meridional catalana” de Pere Solà Gussinyer (Diputació de Tarragona,  1997), pàg. 288 i 289.

[11] Havíem trobat aquest “Saqueta”, Mateu Porqueras de la Morera de Montsant, en aquells aixecaments de 1866 contra Isabel II.

[12] “Diario de Tarragona”, del 17 de gener de 1874.

[13] “Diario de Tarragona” del 24 de gener de 1874.

[14] “Diario de Reus”, del 27 de gener de 1874.

[15] “Diario de Tarragona” del 30 de gener de 1874.

[16] “Diario de Tarragona” del 28 de gener de 1874.

[17] Josep Brú dit “Basquetes”.

[18] Baptista Piñol dit “Panera”.

[19] Joan Baptista Pinyol dit “Manyero”.

[20] “Diario de Tarragona” del 3 de febrer de 1874.

[21] Vèiem que el 16  de maig de 1869 l’Ajuntament notificava que havia fet un “depósito a la Depositaría de la Excma. Diputación, la equivalencia de los cinco soldados a 600 escudos cada uno…”. Com que sabem que un “escudo” eren 2,5 pessetes, llavors 1 soldat eren 1.500 pessetes.

[22] “Diario de Tarragona” del 21 de febrer de 1874.

[23] Vegeu el fet de Berga, del 27 de març de 1873, capítol 20.

[24] La informació dels “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” procedeixen de l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona. A partir de 1870 es poden trobar a Internet.

[25] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 26 de març de 1874.

[26] Era el “Boletín Oficial del Estado” (B.O.E.) de l’època.

[27] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 24 d’abril de 1874.

[28]Que Dios guarde”.

[29] “Historia del Tradicionalismo español” (volum XXVI) de Melchor Ferrer (1959), pàg. 40.

[30] “Recorts de la darrera carlinada” de Marià Vayreda (1898), pàg. 138.

[31] Text “Aportació a la defensa de Tarragona i el seu cost durant la tercera carlinada” de Robert Vallverdú Martí.

[32] Recordarem que els “zuavos” eren una unitat d’infanteria originària del Magrib, on, més modernament, hi havia soldats de qualsevol procedència, també europeus, però conservaven la vistosa indumentària original. Eren molt temuts, ple de bons tiradors.

[33] O bé, Ramon Trassera. Frare de la Trapa segons el llibre “Història dels pobles del Baix Camp” de Pere Anguera (Edicions del Reus Diari, 1989), pàg. 123.

[34] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1875”, pàg. 65.

[35] “Diario de Tarragona” del 23 d’abril de 1874.

[36] “Diario de Tarragona” del 23 d’abril de 1874.

[37] “Diario de Tarragona” del 28 d’abril de 1874.

[38] “Diario de Tarragona” del 21 d’abril de 1874.

[39] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1875”, pàg. 66.

[40] “Diario de Tarragona” del 29 d’abril de 1874.

[41] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1875”, pàg. 66.

[42] “El tercer carlisme a les comarques meridionals de Catalunya. 1872-1876” de Robert Vallverdú, pàg. 128.

[43] “Recorts de la darrera carlinada” de Marià Vayreda (1898), pàg. 130.

[44] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1875”, pàg. 66

[45] Martí Miret

[46] Aquest era germà de Jeroni Galceràn Tarrés, aquell coronel carlí que va hostatjar a casa seva, només entrar a Catalunya a “Don Alfonso”, el 31 de desembre de 1872. També l’havíem trobat com un dels que inicia, a finals de 1846, la Segona Guerra Carlina, a les terres de Girona. El seu pare era Josep Galceràn Escrigàs,  aquell alcalde de Prats de Lluçanès (Osona) que el 5 d’octubre de 1833 va fer el primer intent d’aixecament carlí que portaria a la Primera Guerra Carlina.

[47] Ramon Nouvilas

[48] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1875”, pàg. 66

[49] Germà de Rafael Tristany

[50] “Historia del Tradicionalismo español” (volum XXVI) de Melchor Ferrer (1959), pàg. 162

[51] “Recorts de la darrera carlinada” de Marià Vayreda (1898), pàg. 138

[52] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 10 de juny de 1874.

[53] “Diario de Tarragona” del 2 de juny de 1874.

[54] “El tercer carlisme a les comarques meridionals de Catalunya. 1872-1876” de Robert Vallverdú, pàg. 130.

[55] Deuen ser les serres de Cavalls i de Pàndols.

[56] Tomàs Segarra.

[57] Corbera (Terra Alta).

[58] Pinell de Brai (Terra Alta).

[59] “Diario de Tarragona” del 6 de juny de 1874.

[60] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1875”, pàg. 67.

[61] Deuria ser una mena de ritual dels liberals. Uns sis mesos abans podíem llegir a “El Imparcial. Diario Liberal”, de Madrid, del 10 de gener de 1874: “El batallón cazadores de Reus he regalado al brigadier Salamanca las insignias de la cruz del Mérito militar con que fue agraciado…”.

[62] “La Iberia. Diario liberal”, de Madrid, del 14 de juliol de 1854.

[63] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1875”, pàg. 68.

[64] La Morera de Montsant (Priorat).

[65] “Diario de Tarragona” del 27 de juny de 1874.

[66] “Diario de Tarragona” del 5 d’octubre de 1874.

[67] “Gaceta de Madrid” de l’1 de juliol de 1874.

[68] Josep Agramunt, dit “Capellà de Flix”.

[69] “La Imprentadiario de avisos, noticias y decretos” del 22 de juny de 1874.

[70] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, de l’11 de juliol de 1874.

[71] Del carrer “Hospital y Pica” núm. 8 (cens electoral de 1894).

[72] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 21 de juliol de 1874.

[73] “Diario de Tarragona” del 5 de juliol de 1874.

[74] “La Igualdad. Diario Democrático Republicano”, del 13 de juliol de 1874

[75] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 29 de juliol de 1874

[76] Era Francesc Tost Gebellí, el besavi de la meva avia materna Dolors Ferratjes Tost. O bé, per l’altre part de la família, l’avi de la meva avia paterna Teresa Tost Puñet (casada amb Miquel Martí Aragonès, de “cal Panadero”). El fill d’aquell Francesc Tost Gebellí, Damià Tost Puñet, seria un dels homes importants dels carlins a Mont-roig segons el llibre “Guspires (de la història de Mont-roig)” de Francesc Rom Serra (Edicions Marré / Associació de Veïns Muntanya Roja, 2010), pàg. 70

[77] El Coll Negre, dalt de tot, és el mateix cim que el Coll de  la Teixeta, però si es puja des de Riudecols. Des de Duesaigües sempre és Coll de la Teixeta

[78] “Diario de Tarragona” del 15 de juliol de 1874.

[79] Ramon Tresera, dit el “Capellà de Prades”.

[80] “Diario de Tarragona” del 15 de juliol de 1874.

[81] “Història dels pobles del Baix Camp” de Pere Anguera (Edicions del Reus Diari, 1989), pàg. 123.

[82] “Diario de Tarragona” del 16 de juliol de 1874.

[83] “Diario de Tarragona” del 15 de juliol de 1874.

[84] Ramon Tresera, dit el “Capellà de Prades”.

[85] “Diario de Tarragona” del 19 de juliol de 1874.

[86] “La Imprentadiario de avisos, noticias y decretos” del 23 de juliol de 1874.

[87] Pascual Gamundi.

[88] “Diario de Tarragona” del 21 de juliol de 1874.

[89] Josep Moore, dit “lo Mora”.

[90] Antonio Lizárraga.

[91] “Diario de Tarragona” del 22 de juliol de 1874.

[92] Domingo Masachs, dit “Nasratat“.

[93] Possiblement sigui aquell cap militar de Mont-roig, “Don Joan del Pino”, que li van matar el fill els carlins en aquella estranya topada ocasionada pel “Borrullet”.

[94] “La Imprentadiario de avisos, noticias y decretos” del 23 de juliol de 1874.

[95] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1875”, pàg. 69.

[96] Riudoms 45.095,40 / 3.243,00 / 8.362,55, Cambrils: 36.142,20 / 3.153,50 / 6.844,87 i Montbrió: 12.130,65 / 1.135,00 / 2.294,94.

[97] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 30 d’agost de 1874.

[98] “Diario de Tarragona” del 3 de setembre de 1874.

[99] “Diario de Tarragona” del 3 de setembre de 1874.

[100] Antonio Díez, va ser capellà de la Todolella (Ports de Morella, Castelló). Era de Flix.

[101] “La Imprentadiario de avisos, noticias y decretos” del 9 de setembre de 1874.

[102] Com una carrabina però més curta.

[103] Companyia de músics un xic maldestres.

[104] Pere Balcells Masgoret dit el “Nen de Prades”.

[105] Del carrer Major núm. 27 (cens electoral de 1894). Diu que era pastor.

[106] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 13 de setembre de 1874.

[107] Una “legua” (llengua catalana) eren uns 6.700 metres.

[108] “La Imprentadiario de avisos, noticias y decretos” del 9 de setembre de 1874.

[109] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 12 de setembre de 1874.

[110] Riudoms: 83 / 12, Cambrils: 82 / 11 i Montbrió: 48 / 7.

[111] “Diario de Tarragona” del 10 de setembre de 1874.

[112] Soldevila (Campredó) i Vinallop es troben al sud de Tortosa.

[113] “Diario de Tarragona” del 10 de setembre de 1874.

[114] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 23 de setembre de 1874.

[115] “Diario de Tarragona”, del 16 de setembre de 1874.

[116] Originàriament els “cipaios” eren membres d’un cos de cavalleria de l’Imperi Otomà, generalment procedien del Magreb. Més tard, fou assignat als soldats nadius de l’Índia que estaven incorporats a l’exèrcit britànic. I finalment, per extensió i amb una connotació negativa, als soldats a sou d’algun exèrcit.

[117] “Gorro de fieltro rojo y de forma de cubilete, usado especialmente por los moros” (Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola).

[118] Antonio Lizárraga.

[119] Ramon Nouvilas.

[120] “Diario de Tarragona” del 20 de setembre de 1874.

[121] Manuel de Salamanca.

[122] “Diario de Tarragona” del 20 de setembre de 1874.

[123] “Diario de Tarragona” del 26 de setembre de 1874.

[124] “Diario de Tarragona” del 27 de setembre de 1874.

[125] “Diario de Tarragona” del 26 de setembre de 1874.

.

Top