Miquel Anguera, “Beatet”

24-02-2024

Pocs dies abans del 24 de febrer de 1974, Mn. Jaume Gabarra i Pubill , rector de Mont-roig, des la trona de l’església de Sant Miquel va anunciar el començament de classes de música a tothom a qui l’interessés i que s’impartirien a la Sala Parroquial (Església Vella). Aquest oferiment el va fer qui signa l’article perquè veia que a Mont-roig, amb una llarga tradició musical, ara estava orfe de música des que plegà la banda municipal de Mont-roig allà a mitjans de la dècada dels seixanta del segle passat (on vaig tenir l’orgull de poder tocar el flautí travesser, sota la direcció del Sr. Isidre Guasch i Escoda). El Sr. Isidre fou la persona que em va descobrir i fer estimar la música i a qui mai podré agrair-li-ho suficientment. Ni Mont-roig tampoc. Ell fou qui em regalà el meu primer instrument musical: l’esmentat flautí negre de canya de bambú. A la meva família,  tenia el precedent musical de l’oncle Anton Brú i Borràs, capellà i germà de la mare especialista i compositor de cant coral que fou 50 anys rector d’Arbeca (les Garrigues). També l’oncle Josep Borràs i Serra (germà de la meva àvia -padrina li dèiem-, Carme Borràs i Serra), que tocà el cornetí i que fou director de la banda municipal de Mont-roig als anys 1911. També recordo que la mare Maria Brú i Borràs i la padrina Carme sempre cantaven al tros i a casa i de qui vaig aprendre algunes cançons i poesies. Tenien una veu esplèndida.

L’esmentada banda municipal del Sr. Isidre assajava cada setmana a la Sala Parroquial, on es feia el cinema, i diré que ens vam fer un fart de tocar a totes les processons i d’altres esdeveniments culturals o religioses d’aleshores: Festa Major de Sant Miquel, Divendres Sant, Sant Josep, Sant Pere, Mare de Déu de la Roca, Verge del Pilar amb tota la guàrdia civil uniformada de gala… etc.). També tocàvem als Pastorets i alguna obra de teatre, on sempre es feia el ple a la Sala Parroquial. Recordo la majoria de músics (pagesos, fusters, pintors, diversos oficis…) que formaren aquella increïble banda musical i la gran diferència d’edat que hi havia; els joves: Simó Gras (caixa), Josep Munté, Salvador Ferré ”Cot” i Pere Anguera (mon germà) trompetes; Modest Munté, clarinet i jo mateix, el flautí travesser (aquests teníem 10-14 anys). Dels grans, ja avis, recordo: Nicolàs Cànovas, flauta travessera (practicant); Daniel, saxo, pintor; Miquel Rofes Ciurana, pagès, saxo; vell “Tambaler” Olivé, fiscorn; Jaume Carles, fuster, tuba, baix; Rossend Grifoll, pagès, clarinet; Quim Dalmau “Puput” pagès, clarinet; Jaume Grifoll Boronat, trombó de vares, pagès-carter; Anton Prous “Escuro”, trompeta, músic; vell Sopetes , bombo i platerets; Virgili, clarinet i saxo, pagès; Baptista Nogués, pagès, piano (només a la Sala Parroquial, òbviament; Isidre Guasch, director, jubilat. No cal dir que la diferència d’edat entre els 5 joves i la resta era, enorme!)

També recordo que els diumenges a Missa i en d’altres cerimònies religioses (Nadal Setmana Santa, etc.) el Jaume Munté “Guixer” tocava l’harmònium i cantaven en Rossendet Grifoll, Baptista Nogués “Melitino” i d’altres, com també recordo la Mariona Cuadrat i Domènech (quina gran veu tenia!!) i d’altres noies que també cantaven aleshores (anys cinquanta i seixanta): Les germanes Mercè i Dolors Guasch, Teresa M. Martí “Pussot”, M. del Carme Anguera, ma germana, la M. Pilar Solé i Rovira i d’altres (perdoneu les que ja no recordo, ara).

Tornant als 50 anys d’avui, diré que una bona colla de canalla (més nenes que nens, com sempre) es va aplegar a la Sala Parroquial (24 de febrer de 1974) i vam començar la primera classe. El que vaig ensenyar, des d’aquella data, fou a tocar la flauta dolça, la guitarra, bandúrria, solfeig i a cantar.

El lloc de trobada i de classe era a l’Església Vella, a l’entrada a la dreta, en un quarto on el meu pare, Josep Anguera i Cabré, havia venut durant molts anys les entrades del cine de la Sala Parroquial (es deia “Cine Moderno”). Al davant d’on assajàvem hi havia un altre petit quarto (a més dels vàters) on el xurrero Manolo Aguilera venia xurros i pataques (que també en dèiem de xurro). Per 1 pesseta te’n donava una bona paperina. També recordo el vell Miquel Martí a qui anomenàvem “Sordet”, que recollia les entrades a la porta d’entrada al cinema (una feina que es prenia molt seriosament, per cert. Molt bon home!!)

Per a la música, en un primer moment em vaig servir d’un vell teclat que Mn. Josep Maria Franquet havia comprat per a tocar música a les misses de la tinença de Miami (que ja era obsolet, però que per a mi ja em serví per començar). Uns 60 nens i nenes es presentaren a la 1a classe. Al cap d’un temps ja només en restaren una vintena que foren la base perquè l’any 1978 a Arbeca (les Garrigues) el 6 de gener, dia dels Reis d’Orient, debutéssim amb la Rondalla Fent Camí, convidats pel Sr. rector, l’oncle Mn. Anton.

A l’octubre del 1976, quan començà el curs 1976-1977, vam acordar amb el Sr. Clariana (Rossend Clariana i Prous), director de l’escola, que jo aniria a les tardes a la nova llar de la mainada (escola Mare de Déu de la Roca, acabada de construir) a ensenyar música. Un lloc més adient que no pas la Sala Parroquial, òbviament. També, per un cert temps, vam assajar a l’entrada de la casa del carrer de la Pica, 14 i al Bisbe Macià, 41 (casa nostra).

Doncs bé, aquesta primera classe del 24 de febrer de 1974, ara fa mig segle, haurà estat la precursora en aquests darrers 50 anys de la rondalla Fent Camí, els Grallers de Mont-roig, el grup de folk d’Un Roig Encès, l’Escola municipal de Música Baptista Nogués, la coral Sant Miquel, la Kobla d’en Taudell i d’una sèrie de persones a qui tant ha agradat la música que em deixa una satisfacció enorme a nivell personal i col·lectiu i que s’emmarca en la gran tradició musical de la nostra vila. Baptista Nogués, Mn. Joan Grifoll, Jaumet Munté (Guixer), Joan M. Martí i Mendoza, Guillem Anguera, el guitarrista Jaume Gispert i Muntané, els Nats i més gent que de ben segur em deixo (si m’ho dieu ho penso rectificar). Tot això corrobora la gran tradició musical que la nostra Vila sempre ha tingut. Des del segle XIX. Tan de bo en puguem celebrar 50 més!!

.

.

.

.