[vc_row][vc_column width=”1/1″][vc_column_text]23-02-2015
Malgrat la seva indecorosa postura, la presència del caganer és obligada en qualsevol pessebre domèstic. Aquesta figura també s’ha convertit en peça de col•leccionisme ja que, si bé no canvia de forma, si canvien els trets adquirint els que identifiquen personatges mediàtics, molt coneguts. Si no hi ha un caganer amb la teva cara, pensa que no ets ningú important. No em sorprèn ni el seu arrelament popular ni la seva acceptació en un poble com el nostre, palesament escatològic. Segur que n’hi ha d’altres, que ho són tant o més que nosaltres, però no tenen una icona tant nostrada com el caganer. El caganer només n’és una petita mostra material del nostre tarannà, però el repertori d’expressions escatològiques és força estens en aquest país de seny i rauxa.

Segur que m’emmerdaré tractant d’aquest tema i potser faré la fi del cagaelàstics, però si no hi fem cagarel•la entrarem en un cul-de-sac d’on només en podrem sortir si no som uns cagadubtes, -ara se’n diu indecisos,- o uns cagacalces –llegiu acollonits-. N’hi ha que porten tanta pressa a sortir-se’n que sembla que tinguin cagarrines i van de cul per trobar el camí, no sigui que els agafin amb els pixats al ventre o els titllin de llepaculs.

Altres sembla que hagin trepitjat merda o portin merda a l’espardenya i sempre s’estan queixant… Quina merda! com aquells culers de tota la vida que son cul i merda (o més finolis, carn i ungla) . La meva veïna, quan el seu fill petit, que és com el cul d’en Jaumet, no vol sopar, l’amenaça de tancar-lo al cagamenja i llavors el nen, cagat de por, fa bondat.

Procuro no ser gasiu en l’ús de les paraules i per tant no se’m pot titllar de cagamiques o cagalatxa, però la llista d’expressions escatològiques es tant llarga que no ens l’acabaríem pas. Potser pixo fora de test perquè ja sé que no us pixareu de riure. Per això ho deixo aquí, abans no m’engegueu a la merda o m’envieu a prendre pel cul.

Aquesta és la nostra societat, plena de valors i virtuts, d’encerts espectaculars i cagades estrepitoses i és, també, la societat del caganer.

Un relat de: Sebastià Climent (tret d’internet)[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/1″][vc_column_text][/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]