1/2026
Martí Rom
01-01-2026
Durant aquests anys de recerca sobre fets de Mont-roig sovint m’he trobat amb el metge Fèlix Loaiza Tur. Entre la munió d’informacions n’hi ha una que sempre m’ha cridat l’atenció. Les seves filles jugaven, ja a principis de segle, amb un estel, cosa que deuria resultar prou estranya en aquella època. Ho vaig trobar en una narració del meu avi Francesc Rom Serra (“Lloança a uns cirerers”) que va escriure a l’agost de 1976. “Aleshores encara era un vailet, pot ser, que tan sols tingués uns sis anys (seria cap al 1909)… érem veïns… el pis on vivia el Sr. metge Fèlix, junt amb la seva família, era a la casa que ara és del Josep Clariana[1] i nosaltres ens estàvem al mateix racó en un pis del Josep Maria Pascual conegut per “Sunto”; els balcons dels dos pisos quasi que es tocaven… (hi vivien) el Sr. Fèlix, la seva dona, la Sra. Emília i quatre fills. Aquests eren: l’Emília, el Marià, el Fèlix i la Conxita… (aquesta) que era la més petita, tot sovint sortia al balcó i cridava a la meva mare demanant-li que li deixés anar amb ella a les Parellades per tal de fer volar un estel, doncs ella hi tenia una bogeria… deuria tenir aleshores uns setze anys… Arribàvem al Maset[2] i… encara em sembla que veig ara l’estel fent mil filigranes…”[3]. Era anant a les Parellades. Hi tenien vàries finques. El meu avi també esmenta que aquest metge era un dels homes destacats del “Casino de Baix” (“El Porvenir Democràtic”).
Qui era aquest metge Fèlix Loaiza Tur? Va néixer a Eivissa[4] el 1851 i era fill de Joan Loaiza, militar. En un altre text[5] s’esmenta a Maria Felipa Tur Gota-redona ( 1811?-1891) que el 1827 es va casar amb Joan Loaisa Cárdenas. Aquests deurien ser els pares del metge mont-rogenc.
Va aconseguir el títol de medecina el 5 de gener de 1882, tenia 31 anys. Es va col·legiar a Reus el 1901[6].
On exercí del 1882 al 1901? He trobat una referència seva al “Diario de Tortosa” del 23 d’agost de 1882: “En la noche del 10 dióse en Rasquera una serenata al médico de aquella villa don Felix Loaiza por haber alcanzado del señor gobernador civil que bajo su dirección pudiera aquel pueblo disponer en lo sucesivo de un botiquín, en vista de las poderosas razones alegadas en la solicitud presentada por dicho facultativo. También sabemos que el referido señor está llevando a cabo algunos trabajos para poder establecer en Rasquera, en unión de algunas personas caritativas, una casa hospital. De otras mejoras encaminadas a favorecer la salud pública y al proletariado daremos otro día cuenta a nuestros lectores; pero basta por hoy con las referidas para que comprenderse pueda aquel pueblo está dispuesto a dar palpables pruebas de que quiere marchar por el camino de la civilización. Felicitamos de todas veras al pueblo y al médico de Rasquera”. Sorprèn que el “Diario de Tortosa” parli de “proletariado” al esmentar als treballadors del poble.
Al “Diario de Ibiza”, del 10 d’agost de 1899, llegim que estava a Mont-roig “ejerciendo el cargo de médico titular, desde el año 1883”.
He trobat una mena d’informació publicitària al “Diario de Tarragona”, del 24 d’octubre de 1886: “D. Félix Loaiza y Tur licenciado en medicina y cirugía. Certifico: Que hace tres largos años visité i reconocí a José Serra Vidal, de 81 años de edad, natural y vecino de este pueblo, que sufría a la sazón una hernia inguinal del lado derecho que le obligaba a las veces guardar cama. Este estado de cosas prolongóse hasta abril del corriente año, por indicación mía se sujetó al tratamiento de M. Charles Nolton. Desde esta fecha no volví a ver el paciente en cuestión, hasta el mes de julio que se presentó en mi casa para ser reconocido y pudo entonces apreciar una vez más la indiscutible bondad del tratamiento… se hallaba completamente curado… Y para que conste donde convenga, libro este certificado que firmo en Montroig a 28 de setiembre de 1886. Félix Loaiza”.
Com que deia que “hace tres largos años visité”, aleshores el 1883, coincideix en què aquesta és la data de la seva arribava a Mont-roig. Dèiem que s’havia tret el títol de medecina el 1882. Així doncs, a Rasquera, sols hi va estar un any.
El “Boletín Oficial de la provincia de Tarragona”, del 22 de maig de 1887, publicava una decisió de l’Ajuntament del 20 de febrer dient que s’acordava el seu nomenament com a metge titular del poble. I l’altre metge, Francesc Figuerola Gibert, com a metge del cementiri.
Fèlix Loaiza es deuria casar, amb Emília Vidiella, el 1887[7].
Figura com a secretari de “El Porvenir Democràtic” (el Casino de Baix) en un reglament aprovat d’aquesta societat[8]. Com dèiem en un altre text[9], no té data però deu ser com a màxim del 1888.
El 21 de març de 1888 va succeir un fet prou insòlit a Mont-roig. El diari “La provincia de Tarragona”, del 23 de març, publicava: “Escriben de Montroig que en la madrugada de anteayer una mujer de 27 años de edad, de temperamento nervioso y bien constituida, dio a luz una niña muerta, en un parto regular y sin accidentes de ningún género, que tiene dos cabezas separadas perfectamente por dos cuellos y hasta parece que tiene también doble la columna vertebral…”. A “La crònica meridional”, diari d’Almeria, del 28 de març, s’hi afegia que la notícia procedia del metge de Mont-roig, Fèlix Loaiza.
Per d’altres informacions, el diari “La Dinastía” de Barcelona, del 24 de març, sabem que la llevadora Maria Gravalosa “observó algo de extraordinario que le puso en sobresalto, a cuyo fin dio orden a la familia para que llamaran al médico para auxiliarla, compareciendo el señor Figuerola…”. Així doncs, el metge que hi va intervenir era el doctor Figuerola. L’altre metge del poble, Fèlix Loaiza, tan sols informà del cas[10].
Fèlix Loaiza el 1891 era el president de “El Porvenir Democràtic” (el Casino de Baix).
A “La Opinión”, del 15 de febrer de 1895, tenim un llarg article firmat per “Veritas” de Mont-roig on es qüestiona la eficiència de Fèlix Loaiza en el tractament amb seroteràpia. Sembla que el text està redactat per un altre metge: potser per Francesc Figuerola Gibert?
La seroteràpia era una tècnica relativament moderna aleshores. La immunització es va iniciar a la dècada del 1880 de la mà de Louis Pasteur, l’objectiu era crear vacunes al laboratori amb anticossos de la malaltia que es volia tractar. S’aconseguia resultats ràpids però sovint de curta durada.
“La Opinión” (15 de febrer de 1895): “La seroterapia, sus triunfos y sus derrotas”: “Por lo que leo en el Diario de Tarragona de fecha 6 del corriente, no puedo menos de felicitar de todo corazón a mi querido amigo y compañero doctor Porta, por haber conseguido arrancar de una muerte inminente, a su preciosísima niña, atacada de difteria maligna, merced a la Seroterapia indicada y practicada por el distinguido doctor Francisco Roca. Hasta hoy la difteria ha sido un signo de muerte, terror de los padres… El señor don Félix Loaiza, medico titular de la villa de Montroig, había practicado la seroterapia a una niña de la propia localidad, atacada de difteria sin esperanzas de vida… A las diez de la noche del día 9, la preciosa hija de nuestro estimado amigo don Francisco Benach[11] se fue al Cielo… Es muy fácil que el señor Loaiza se esfuerce en afirmar que la indicada niña no murió de difteria y si de desarreglos cardiacos… Vista la publicidad que había dado, empleando el sistema seroterápico, el señor Loaiza y la seguridad de sus efectos, alardeados con premura y ligereza… ha producido gran desencanto y de rechazo… en una población de corto vecindario, y en la que, no son las más las personas que con criterio y autoridad suficiente puedan venir a dirimir la duda de si la seroterapia es o no es una verdad… Duda difícil de resolver y por aquello de que lo absoluto no existe sino en Dios”.
Al “Diario de Ibiza”, del 10 d’agost de 1899, hi ha una carta del secretari del Govern Civil de Tarragona, Felipe Curtoys, que fa una visita a Mont-roig acompanyat per un altre eivissenc, Pepe Escandell. “Han transcurrido diez horas desde nuestra llegada, y tan sólo de Ibiza hemos hablado, sin que haya dejado de tornar parte activa en la conversación la amable y en extremo simpática señora de mi amigo, que, aun cuando estuvo tan sólo una temporada en nuestra isla, es ibicenca de corazón. ¿Y qué diré de los cuatro hijos, que constituyen la alegría de la casa? Félix, Mariano, Emilia y Concha son asiduos lectores, especialmente el segundo, del Diario de nuestra isla… Pasamos revista, pues, a personas y cosas: nos hemos ocupado de la distinguida y numerosa familia Tur, a la que pertenece por línea materna… Félix no ha permitido que nos marcháramos, y mañana, domingo y día de feria, permaneceremos a su lado[12]. Bien nos vendrá: a mí para descansar, a Pepe para divertirse, toda vez que abundan las chicas amables y guapas… Entre ellas, (ahora dicta mi compañero de viaje) sobresalen Concha Aleu, Teresina Fortuny, Josefa Olesti, Julia y Concha Margalló[13], Julia Vall[14], etc. etc. Son dignos de mención en este pueblo el “Casino liberal”[15], y el edificio llamado “El Fort”[16], por haber servido de defensa durante la guerra civil[17], situado en lo más alto, y cuya obra, muy adelantada, por cierto, se construyó con el fin de que sirviera de iglesia Catedral[18]. La población se extiende en la ladera de una colina, siendo sus calles, costaneras y empedradas con cantos rodados algo parecidas a las de Ibiza en el barrio del Portal nou. Sus alrededores fertilísimos, como todos los terrenos de esta región. Tiene mi amigo una finca de recreo, a muy corta distancia del pueblo, con ameno jardín, columpios y otros juegos para sus hijos, donde hemos pasado un buen rato…”. Deu ser aquell “Maset” de que parlava el meu avi.
Trobem a Fèlix Loaiza entre els metges que van a declarar per un cas que fou famós d’enverinament a Mont-roig. La premsa li va dedicar pàgines i pàgines. Teresa Salvadó Vilanova, de 70 anys, de Riudoms, però que també tenia casa a Mont-roig va morir en estranyes circumstàncies el 12 de desembre de 1899. El “Diario de Tarragona”, del 26 de gener de 1901, amb el titular “Asesinato, robo y falsedad de un testamento”, feia una crònica de l’inici de judici. Acabava: “A las dos de la tarde se suspendió la vista después de declarar como testigo el médico Sr. Loaiza, que atendió a la cuñada de la interfecta por haberle dado un sincope mientras estaba moribunda la Salvadó, sin que se le dijera nada del grave estado de esta”.
Sobre aquest cas, el seu fill, Fèlix Loaiza Vidiella, va escriure una interesant crònica[19] a “El Correo de Ibiza”, del 27 de gener de 1901: “Desde Montroig. Una causa célebre…. falleció aquí una viuda, Sra. de 70 años de edad llamada Teresa Salvadó, persona que disfrutaba de una posición envidiable. Dispuso la familia que se le hiciera un aparatoso entierro y que los funerales revistieran grandeza… pero cuando más atareados se hallaban en tan triste faena, pasaron el dintel de su casa el Juez de instrucción de Reus, actuarios, médicos forenses etc. etc., que, sin dar tiempo para nada, dispusieron que la finada fuera inmediatamente llevada al cementerio… Después de un buen espacio de tiempo, veíanse pasar por estas calles a los… alguaciles con tres grandes frascos precintados, que contenían el corazón, cerebro, estómago y otras vísceras… cuando las gentes se enteraron de lo que aquellos frascos contenían, un grito de horror, salió de todos los labios, comprendiendo que algo muy extraordinario había acontecido… acabando todas por convenir, en que la Sra. Salvadó había muerto envenenada… La señora Salvado vivía en Riudoms… pero aquél día vino a comer al lado de su hermano y cuñada… Después de tomar una sabrosísima taza de café, la buena anciana, como herida por un rayo, fue presa de un trastorno tal, que cayera desplomada… La Sra. Teresa dejó de existir doce horas después del ataque… Es esta una causa de las más tristemente célebres que se registran en el siglo que acaba de espirar. Hay señalados para el juicio oral y público, desde el día 24 al 31 del mes que cursa… La opinión pública de esta provincia, y de España toda, se muestra tan vivamente interesada en el asunto, que aguarda con impaciencia el fallo que decida de la suerte de los procesados…”.
L’enverinament de Teresa Salvadó es una història llòbrega que fou molt famosa i que jo vaig escoltar explicar a la meva àvia Dolores Ferratjes Tost. En algun moment intentaré fer una crònica detallada d’aquest cas. A la premsa de l’època hi ha prou informació.
També he trobat algun dels viatges que Fèlix Loaiza va fer a Eivissa. Ho comenta “El Correo de Ibiza”, del 30 d’octubre de 1900: “Ayer tarde en el vapor correo de Barcelona-Palma llegaron… el médico titular de Montroig (Tarragona) D. Félix Loaiza a quien acompaña uno de sus hijos…”. Varen tornar el 14 de novembre.
En el “Diario de Reus”, del 26 de juny de 1901, hi surt publicat que Fèlix Loaiza havia estat nomenat jutge municipal de Mont-roig pel període 1901 a 1903.
A “La Veu de Catalunya”, del 14 de febrer de 1902, hi trobem: “Montroig. Per iniciativa del metge senyor Loaiza s’ha dirigit al Ajuntament una instancia firmada per la majoria de vehins, entre ells els de més prestigi, demanant que’s dongui’l nom de fill d’aquesta vila don Agustí Sardá, director de l’Escola Normal[20] de Madrid, al tros de carrer comprés entre la casa den Roda[21] y la plassa de la Font-nova[22]. Aixís ho ha acordat l’Ajuntament ab gran satisfacció y aplauso de tothom”. Com altres vegades, cal esmentar que està en un català prenormatiu. Seria l’actual carrer d’Agustí Sardà.
Aquesta decisió forma part del procés de la construcció de les Escoles Noves (actual edifici de la casa de Cultura Agustí Sardà). Hi va haver un primer acord de l’Ajuntament del 14 d’abril de 1899. Posteriorment es va dedicar un carrer a Agustí Sardà Llaberia per motivar-lo que utilitzés les seves influències a Madrid (8 de febrer de 1902)[23]. Aquest fou un llarg procés promogut pel mestre Emili Soler i Fors[24] en el què hi intervingué, en algun cop, el metge Fèlix Loaiza.
Emili Soler comenta que en unes vacances d’estiu el senyor Sardà va arribar de Madrid, via València, a l’estació de l’Hospitalet de l’Infant. Els seus parents van anar a esperar-lo en una tartana. En una altra hi anava una comissió de republicans, on esmenta a Fèlix Loaiza. A ell el van convidar a afegir-s’hi[25]. Tornem a trobar el metge quan va haver d’anar a Reus per tal d’encarregar la placa del carrer (1902). Fèlix Loaiza li fa saber que la família de Mont-roig d’Agustí Sardà volia contribuir en la despesa[26].
Quan el 22 d’agost de 1902 el mestre Emili Soler es casa amb Adelina Serra Sabater els testimonis foren: “el consejero de Instrucción pública don Agustín Sarda y el ilustrado médico don Félix Loaiza” (“La Vanguardia” del 24 d’agost de 1902).
Pel que sembla, en aquests inicis del segle XX, Fèlix Loaiza cada cop tindrà una presència més destacada en la política local. A “La Publicidad”, de Barcelona, del 15 de maig de 1903, en una llarga crònica titulada “Meeting republicano. Montroig (Tarragona)”, sobre l’acte que s’havia fet dos dies abans (13 de maig)[27] per celebrar que Agustí Sardà havia obtingut l’acta de senador, Fèlix Loaiza va fer la introducció: “hizo la presentación del señor Sardá, de los diputados electos Sres. Mayner, Nougués, del concejal de Reus Sr. Pallejá y del abogado de la misma ciudad D. Ricardo Guasch; haciendo especiales elogios del senador electo, recordando que el año pasado se dio su nombre a una calle de esta villa…”. També va cloure l’acte: “Antes de levantarse la concurrencia el señor Loaiza propuso que se pidiera al Ayuntamiento que colocara en el salón de sesiones el retrato del Sr. Sardá, proposición que fue aceptada por aclamación…”.
A la junta de “El Porvenir Democràtic” que va sortir de la reunió del 29 de desembre de 1905 hi consta com a vicepresident. Curiosament, el meu avi “Panadero” Miquel Martí Aragonès és el subsecretari.
I arribem al dilluns 25 de novembre de 1907, al terrible accident ferroviari de la riera de Riudecanyes. En centraré en les notícies relacionades amb el metge Fèlix Loaiza[28]. Aquest, escriu l’article: “La catàstrofe de Riudecanyes. Una carta de Montroig” al diari “La Veu de Catalunya” del dilluns 9 de desembre de 1907. L’introdueix el comentari: “Es del metge de Montroig senyor Loaiza, que vapendre part en els treballs de salvament, autòpsia…”. Comença: “L’espectacle que s’oferí a nostra vista al arribar al teatre de la desgracia, supera a tota ponderació. Aplastats per astelles. taulons yferros torsats… se veyen fins a dotze cadavers, tan horrorosament mutilats, que portaven l’espant al cor del home més animós y aquest espant s’agrandava ab la desesperant lentitut ab que s’extreyen tants sers sense vida, perquè aquesta operació durà 17 hores…”. Entre els mont-rogencs que van ajudar en aquella situació esmenta a Ramon Rom (Savall)[29], Jaume Benaiges (Just)[30], Joan Mendoza (Munté)[31], Francisco Llaó (Llaó)[32], Josep Roigé (Martí)[33], Josep Mendoza (Munté)[34], Miquel Tucat (?), Francisco Tost (Marco)[35], Josep Blanch (Pujol)[36], Casimir Mendoza [37](pare i fill), Escoda (pare i fill)[38], Salvador Francesch (Aleu)[39], Josep Ramon (Ferrando)[40], Manuel Nogués (Sardà)[41], Josep Martí i fill[42](“ab els seus jornalers”), els germans Toda i un fill[43]. També comenta que l’alcalde Pere Ramon (Nogués)[44] fa fer una crida al poble perquè hi anés a ajudar. Després anomena, una a una, totes les víctimes a les que va fer l’autòpsia. Tres foren embalsamats i enviats a diverses poblacions, d’altres cinc varen ser enterrats a Mont-roig. Diu que nou ho foren al cementiri de Cambrils.
En la crònica que fa “La Veu de Catalunya” del dimecres 11 de desembre, “Funerals a Montroig”, també es cita a Fèlix Loaiza. Aquest acte s’havia fet el dissabte 7 de desembre. També és ell qui inicia els discursos a l’arribar al cementiri. “Davant de les tombes de les cinch víctimes de la catàstrofe aquí enterrades, el metge senyor Loaiza relatà en sentits paràgrafs, aquelles hores engunioses que passaren els vehins d’aquesta vila al saber la tràgica desgracia ferrocarrilera, y va fer ressaltar especialment el que la salvació dels ferits se devia a una vintena de vehins de la mateixa, que, junt ab tres carrabiners y dos o tres vehins de Cambrils estigueren sols per espay de més d’una hora, lliurant persones de les urpes de la mort… Per últim… proposà que’s posés per nom a un carrer d’aquesta vila la data del vinticinch de novembre…”.
El “Diario de Tarragona”, del dijous 12 de desembre, publicava un text del propi Loaiza sobrer els funerals. És una molt detallada descripció. “Este pueblo ha exteriorizado de nuevo el dolor que le produjo la catástrofe ferroviaria, ocurrida en el puente de Riudecañas. El Ayuntamiento, interpretando fielmente los deseos de este vecindario, acordó celebrar… solemnes honras fúnebres para el eterno descanso de las víctimas del espantoso siniestro. Anoche me deparó la casualidad la ocasión de hablar con D. Pedro Camp Nadal y con su señora esposa Da. Francisca Ricart Cortina, que llegaron de Barcelona con el exclusivo objeto de asistir al acto religioso, teniendo la amabilidad… de enseñarme dos magníficas coronas; una dedicada por ellos a su inolvidable hermano… en las cintas se lee Record a nostre estimat germá Lluis Ricard y Cortina que Deu tinga al cel, y la otra muy artística, cuya dedicatoria es Els nacionalistas de Rubí, A son consoci Lluis Ricart. Muy de mañana han aparecido con colgaduras todos los balcones y ventanas. En el de las Casas Consistoriales, destacaba sobre el fondo negro una hermosa corona blanca; en otros sobresaltan cruces y en otro se leía A las víctimas. A eso de las nueve salió del Ayuntamiento una numerosísima concurrencia presidida por el señor Camp, el que llevaba a su derecha al señor alcalde[45] y a la izquierda al señor juez municipal[46]. Los señores concejales contribuyeron poderosamente a dar solemnidad al acto. Representaba al Centro tradicionalista[47] un numerosísimo grupo de socios; y al casino el Porvenir[48] otro bastante crecido… Además, formaban parte del triste cortejo 24 alumnos y otras tantas niñas de las respectivas escuelas públicas con sus profesores D. Emilio Soler y doña Modesta Valletbo[49]. La sociedad de socorros mutuos El Progreso, asistió también al acto, y, por último, muchísimos particulares engrosaban el séquito… La banda de música del Centro (Legitimista) tocó durante el trayecto… A nadie extrañará, pues, que el templo[50], en el cual se levantaba un majestuoso catafalco, se haya visto concurridísimo. Dos horas y media duraron las exequias… aquella inmensa masa de gente háse dirigido al cementerio, y después de depositar las coronas en el nicho del infortunado Ricart, invitado por diversas personas, he dirigido la palabra al público lamentado, como es de suponer, la trágica muerte de tantos infelices… El señor alcalde con fácil palabra ha tenido la cortesía de contestarme, dándome sentidas gracias en nombre de la Corporación por las palabras de elogio que le había dirigido… El que haya sido un acto de justicia, el que el gobierno haya publicado una real orden dando las sentidas gracias a nuestro Municipio y a los hijos de esta población por su excelente comportamiento desde el primer momento del desastre, no ha dejado de ser recibido con verdadero júbilo por todo el pueblo”.
Fèlix Loaiza a més de ser republicà, com hem vist donant suport a Agustí Sardà, també era nacionalista. El trobem en una subscripció “a favor dels companys condemnats Quintana y Llangort“[51]. Cal destacar que aporta 1,50 pessetes quan la majoria ho fan amb 0,25 o 0,50 pessetes. Surt publicat a “Metralla. Periódich Nacionalista Radical” del 8 de maig de 1908. També contribueix amb 0,50 pessetes a la “suscripció pera’ls presos y poerseguits nacionalistes” (“El Poble Català” del 12 de setembre de 1908).
Fèlix Loaiza Tur va morir el 3 de febrer de 1910. “Víctima de una penosa enfermedad… en Montroig… a la edad de 58 años… médico titular y uno de los prohombres que más se han distinguido en la mencionada población por la causa de la libertad… Ejerció la medicina en Rasquera y Fatarella, de esta última población conservó un triste recuerdo toda su vida, ya que le dispararon un trabucazo cuyos proyectiles le atravesaron el brazo” (“Los Debates”, de Tortosa, del 9 de febrer de 1910). A “La Publicidad”, de Barcelona, s’hi afegia: “El entierro que fue una imponente manifestación de duelo, tuvo lugar ayer concurriendo la banda del centro El Porvenir Democrático y el partido liberal en masa quienes acompañaron el cadáver hasta el cementerio a los acordes de una sentida marcha fúnebre. Descanse en paz el que en vida supo poner tan alto el nombre de la libertad”. Aquí trobem que després de ser metge de Rasquera i abans de venir a Mont-roig, també ho fou de La Fatarella. Probablement entre finals de 1882 i inicis de 1883.
Per informacions del meu avi, Francesc Rom Serra, sé que tingué un dels primers enterraments “sense capellans” del poble[52].
Aquella casa on vivia, al carrer del Forn (ara carrer de Josep Maria Gran i Cirera núm. 8) poc temps després, a finals del 1911 o inicis del 1912, seria la seu del “Centre Obrer de Mont-roig” (“L’Obrera”)[53]. Aquesta societat va existir del 1911 al 1925. El primer local, sols uns mesos, es trobava al pis de la casa del Jaume de l’Escoda, a cal Reverter (carrer Major núm. 6,cantonada amb el carrer de l’Hospital).
En aquell text “Lloança a uns cirerers” del meu avi s’esmentava que tenia quatre fills: l’Emília, el Marià, el Fèlix i la Conxita. El Marià i el Fèlix Loaiza Vidiella consten com a socis al “Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana” del novembre de 1922.
A “La Publicidad”, de Barcelona, del 26 d’abril de 1930, a les darreries de la monarquia i just un any abans de la proclamació de la Segona República, trobem els quatre germans col·laborant en una “subscripció prop-presos i exiliats”.
A la “Gaseta municipal de Barcelona”, del 2 de maig de 1932, en l’apartat “Permisos per a instal·lar aparells industrials”, s’autoritza a Fèlix Loaiza (Vidiella) per fer-ho a “cinc electromotors i dues fogaines a la casa n. 148 del carrer de La Llacuna”.
“La Vanguardia”, del 18 de gener de 1936, publicava l’esquela corresponent a la mort de Fèlix Loaiza Vidiella. Diu que és “natural de Montroig” i s’esmenta el nom de la seva mare, Emilia (Vidiella). També s’hi diu que tenia la casa “Suministros autoeléctricos”. La casa mortuòria, on deuria viure, és al carrer de Muntaner núm. 258. L’església fou la de Nostra Senyora del Pilar, del carrer de Casanova núm. 175. El van enterrar al cementiri de Les Corts.
Fèlix Loaiza Tur, un metge arrelat a Mont-roig, on tot i morir jove, als 58 anys, hi va viure i exercí la seva professió durant vint-i-set anys. Un altre personatge rellevant recuperat de l’oblit.
[1] Carrer del Forn (ara carrer de Josep Maria Gran i Cirera), en el núm. 8. En el cens electoral del 1894 consta que viu al carrer de Sant Antoni núm. 15. I en el del 1910 diu que viu en el del Bisbe Macià. En aquella època aquesta denominació arribava fins a la plaça de l’església.
[2] “Partida de terra, a la banda meridional del barranc de Rifà, fent tall, per ponent, amb els Costers Rojals, amb la Pedrafita al S, i fins a la part d’avall de la carretera del Prat, on fa partió amb els Terrers i per la part septentrional amb les Forques i els Boverals…”. Llibre “Estudi onomàstic de la vila de Mont-roig del Camp” de Ferran Jové Hortoneda (Ajuntament de Mont-roig del Camp, 1999), pàg. 325.
[3] “Guspires (de la història de Mont-roig)” (Edicions Marré / Associació de Veïns Muntanya Roja, 2010), pàg. 76.
[4] Text “Metges de les Pitiüses” de Joan Planells Ripoll. Revista “Eivissa” (1996), núm. 28.
[5] “El cognom Tur i els seus sobrenoms” de Joan Planells Ripoll. Revista “Eivissa” (2011), núm. 50.
[6] “Aportació a la historia del col·legi de metges de Reus” d’Anna Borruel Llovera. Revista “Gimbernat” núm. 42 (2004).
[7] Aquest és l’any que consta en el llibre “Comunitat de preveres de Reus. Catàleg d’amonestacions matrimonials (1703-1905)” de Pere Alegre Llaberia (Arxiu Comarcal Baix Camp, 2020).
[8] Segons l’Arxiu Històric de Tarragona la informació més antiga d’aquesta societat és un Reglament aprovat pel governador el 23 de març de 1863 i modificat en junta general el 16 de març de 1879.
[9] Del text “El Porvenir Democràtic (El Casino de Baix)” del llibre “Mont-roig. Esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), exactament a la pàg. 203.
[10] Informació extreta del text “Un part estrany (1888)” del llibre “Mont-roig. D’altres esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2023), pàg. 531.
[11] Francesc Benach Solé. En el Cens electoral del 1894 consta que tenia 30 anys i vivia al carrer Major núm. 63 (actual núm. 4). Aquesta casa era la del costat superior de “cal Panadero” (del “Casino de Baix”). Aleshores aquest carrer s’allargava cap a la carretera de Reus. Veure el text “Carrer Major”. “Ressò mont-rogenc” (01-08-2024).
[12] Era el diumenge 3 d’agost. Estaven en plena Fira. La carta du data del 5 d’agost.
[13] Suposo que deu ser “Bargalló”.
[14] Potser “Valls”?
[15] “El Porvenir Democràtic”, el “Casino de Baix”.
[16] L’Església Nova, a mig construir.
[17] Es deu referir a la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Curiosament l’anomena “guerra civil”.
[18] Aleshores ja es parlava de l’Església Nova com una “catedral”. La “catedral del Baix Camp”.
[19] De data del 16 de gener.
[20] L’Escola Normal era on es formaven els mestres.
[21] Ferran Jové Hortoneda, en el llibre “Estudi onomàstic de la vila de Mont-roig del Camp” (Ajuntament de Mont-roig del Camp, 1999), pàg. 366, diu que es l’actual casa coneguda com del “Pepet Mio”. L’actual núm. 1.
[22] Aquesta és la plaça que hi ha entre el carrer de la Font i el de Ponent.
[23] Es posaria la primera pedra el 25 de novembre de 1904, finalment s’inauguraria dotze anys després, el diumenge 15 de gener de 1911.
[24] Va prendre possessió de l’escola de Mont-roig el dia 17 de novembre de l’any 1896. Veure a “Llibres” del web del “Ressò mont-rogenc” el llibre “Emili Soler i Fors. Mestre de Mont-roig (1871-1945)”
[25] “Emili Soler i Fors. Un pedagog vocacional” d’Emili Soler Calucho (Editorial Circulo Rojo, 2023), pàg. 28.
[26] Més informació al text “Les escoles a Mont-roig: Emili Soler i Agustí Sardà… Fins 1936” del llibre “Mont-roig. Esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 269.
[27] Curiosament firmat per “E”, un mont-rogenc.
[28] Per una informació més general, vegeu el llibre “Un tren, un pont. Centenari d’una catàstrofe. L’accident a la riera de Riudecanyes, 1907” (Centre d’Estudis Mont-rogencs, 2007) de Vicenç Toda Gassó. També la del text “Mont-roig: geografies, camins i viatgers (5)” del llibre “Mont-roig. Esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), exactament a la pàg. 482.
[29] Vegeu el text “La nissaga dels Rom (4): els Rom de cal Nacra de Mont-roig” del llibre “Mont-roig. D’altres esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 311. En el Cens electoral de 1904 consta que te quaranta anys i viu a la Coma (Mare de Déu de la Roca) núm. 8.
[30] Jaume Benaiges Just era de “cal Reverter”, fill seu és Antoni Benaiges Nogués, el mestre Freinet. Vegeu els textos “Antoni Benaiges Nogués: un mestre mont-rogenc assassinat el 1936” del llibre “Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 319, i “Antoni Benaiges Nogués: Un mestre mont-rogenc assassinat el 19 de juliol de 1936 a Briviesca (Burgos)” del llibre “Mont-roig. D’altres esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 83. En el cens electoral de 1904 consta que té trenta-dos anys i viu al carrer Major núm. 42.
[31] En el cens electoral de 1904 consta que té vint-i-nou anys i viu al carrer d’Agustí Sardà núm. 6.
[32] En el cens electoral de 1904 consta que té quaranta-un anys i viu al carrer “Mediodía” (del Sol).
[33] En el cens electoral de 1904 consta que té cinquanta-set anys i viu al carrer d’Agustí Sardà núm. 10.
[34] En el cens electoral de 1904 consta que té vint-i-set anys i viu al carrer d’Agustí Sardà núm. 6.
[35] Francesc Tost Marco és el meu rebesavi (matern). El “Diario de Tarragona” del 26 de novembre, a la pàg. 1, diu: “El labrador Francisco Tost, de Montroig, anciano de 64 años, hizo prodigios de abnegación y valor, prodigando sus auxilios a los heridos y contribuyendo a sacarlos de entre aquel montón de astillas…”. En el cens electoral de 1904 consta que té cinquanta-nou anys i viu al carrer del Bisbe Macià núm. 97. Era a “cal Tost”. Consta aquesta adreça de Bisbe Macià fins al 1923. El 1924 serà carrer de la Roca núm. 51.
[36] En el cens electoral de 1904 consta que té trenta-set anys i viu al carrer Nou núm. 48.
[37] Tan sols he trobat un Casimir Mestre Mendoza de 32 anys al cens electoral de 1910.
[38] En el cens electoral de 1898 hi ha dos Joan Escoda Sabaté, de 51 i 33 anys, que deuen ser pare i fill. A més, s’hi diu que el pare vivia al “Mas Ferratges” (a l’actual “Mas Miró”). És a dir, relativament a prop de la riera de Riudecanyes.
[39] En el cens electoral de 1904 consta que té vint-i-vuit anys i viu al carrer de Sant Antoni núm. 30.
[40] Era fill de Pere Ramon Nogués dit “Pere Pataret”. Aquest, consta en el cens electoral de 1904 que té quaranta-vuit anys i viu al carrer Major núm. 57. Dues cases avall de “cal Panadero” (“Casino de Baix”). Vegeu el tex “La nissaga de les Orioles (i d’altres branques del seu entorn familiar) (2)” del llibre “Mont-roig. D’altres esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 175.
[41] Manuel Nogués Sardà era germà de Teresa Nogués Sardà, casada amb Jaume Benaiges Just (de “cal Reverter”). Fou l’hereu de “cal Vermell” (carrer de Sant Antoni núm. 36).
[42] En el cens electoral de 1904 hi ha varis “Martí”.
[43] Aquests, deuen ser: Josep Toda Serra (en el cens electoral de 1894 posa que té 26 anys, així deuria néixer el 1868) i Miquel Toda Serra (en el cens electoral de 1904 posa que té 27 anys, així deuria néixer el 1877). El fill seria Josep Toda Espasa, dit “Pepet Madró” (en el Cens electoral de 1920 posa que té 28 anys, així deuria néixer el 1892). Deurien tenir respectivament: 39, 30 i 15 anys. El darrer és el pare del meu parent Vicenç Toda Gassó.
[44] Dit “Pere Pataret”.
[45] Pere Ramon Nogués. Era l’important carlí dit “Pere Pataret”. Fou president del “Centre Legitimista” (Casino de Dalt). Vegeu capítol “La primera Oriola: Maria Ferrando Puñet” del text “La nissaga de les orioles (i d’altres branques del seu entorn familiar) (1)” del llibre “Mont-roig. D’altres esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 157.
[46] Segons el “Anuario almanaque del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración (Bailly-Baillière)” de 1906 i 1908 el jutge municipal era Pere Aragonès Nolla.
[47] “Centre Legitimista” (Casino de Dalt).
[48] “El Porvenir Democràtic” (“Casino de Baix).
[49] El “Diario de Reus” del 7 de març de 1907, deia que havia estat nomenada mestra de Mont-roig, Modesta Balletbó.
[50] L’Església Vella.
[51] Els periodistes Pelegrí Llangort i Primitiu Quintana, de “Metralla”, una revista satírica nacionalista, havien estat condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó.
[52] Vegeu el text “1913, el primer enterrament civil a Mont-roig. Enfrontament entre el Casino dels carlistes i el dels republicans” del llibre “Mont-roig. Esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 313.
[53] Vegeu el llibre “El Centre Obrer de Mont-roig del Camp (1911-1925)” de Francesc Rom Serra i Martí Rom, Editorial Cossetània (2003).
.
.