[vc_row][vc_column width=”1/1″][vc_column_text]Miquel Anguera, “Beatet”

09-12-2015

CANÇÓ DEL DINER (Josep M. Bruno i Òdena, 1969).

No tinc pare ni mare, ni amo ni senyor,
ni terra ni bandera, ningú que em faci por,
domino la França, la Rússia i el Japó,
també els Estats units, del món cada racó.

Puc fer el que vulgui sense tenir cap por,
perquè vagi allà on vagi, sempre tindré raó,
jo sóc a la vegada mentida i veritat,
raó i ajuda, traïció i pecat…

Però un dia arribarà, que jo em moriré,
gai diada serà, haurà mort el diner !
Però un dia arribarà que jo em moriré,
gai diada serà, haurà mort el diner !

Per uns sóc gana, per altres sóc suor,
per uns sóc la guerra, per molts la devoció,
jo sóc a la vegada, catòlic i ateu,
anglicà i budista, fins i tot sense cap déu !

Sols tinc un enemic que em pot fer por,
aquest ets tu, amic, que estimes de debò,
a tu que estàs lluitant per un món millor,
per un amor més gran, que vius amb il·lusió.

Però un dia arribarà, que jo em moriré,
gai diada serà, haurà mort el diner !
però un dia arribarà que jo em moriré,
gai diada serà, haurà mort el diner ! (*)
He volgut encapçalar aquesta col·laboració meva, amb: “Poderoso Caballero es don dinero”, perquè he recordat aquella famosíssima poesia de Francisco de Quevedo (1580-1645). Una poesia que jo diria que és més actual ara, que no pas quan fou escrita, i que, com més temps passa, es fa més rabiosament veritat. Els fets corroboren, amargament, aquesta afirmació. O potser m’equivoco?

Sóc dels que penso (no tothom hi estarà d’acord) que ja fa anys que les grans multinacionals del món (per tant, el diner) són les que realment el dirigeixen, el manen i l’esclavitzen. Només cal observar els mercats de capitals (diner), les borses (diner), les guerres (diner, a qui poc importen les morts), les decisions dels polítics (diner), els presidents (diner), les màfies que mouen la droga, la prostitució, les armes… (diner). No és cert, doncs, que tot es mou a l’entorn del “poderós cavaller”, o no és pas cert? Només cal una petita reflexió i adonar-se’n que tots els conflictes armats que hi ha i hi haurà al món són, gairebé sempre, a causa dels diners, directament o indirecta. Diuen que la informació és poder (diner) i aquesta informació veraç o inventada (diner), a cops, ha servit per començar guerres… o no?

Per què els que es maten en les guerres és la gent més pobra? Per què aquestes situacions bèl·liques sempre són en els països més desvalguts? Per què en els països més incultes? És casual això? I és clar que no! Per què les manifestacions antibel·licistes són sempre als països productors d’armament? Només són preguntes…

També les disputes entre pares i fills, germans, cosins, familiars, etc., per ventura no són, majoritàriament, per interessos econòmics (diner)? Us sonen aquestes paraules: hipoteques, herències, patrimonis, canvis de titulars en els comptes de bancs i caixes, visites als notaris, i un llarg etcètera? Que no estem parlant de diners, també?

La Història ens diu que, ara fa 2015 anys, va ser l’únic curt període de temps que no hi va haver guerra. Altrament, sempre n’hi ha hagut. Què farien les fàbriques d’armament dels països rics si no poguessin produir armes (diner)? Tots a l’atur? A qui interessa acabar amb les guerres i amb el tràfic d’armes (diner)? És important per als que moren si la compravenda d’armament és legal o il·legal? I per a les vídues i orfes de guerra?

Què en pensem del drama dels refugiats? I les màfies que se n’aprofiten (diner)? Què faríem nosaltres en la seva situació? Restaríem a la nostra terra? Estaríem disposats a jugar-nos la vida com ells? Estaríem disposats a morir pels nostres fills? Països que paguen perquè no els vinguin refugiats, d’altres que volen més diners per acollir-los, països que construeixen tanques, d’altres que volen anul·lar l’espai Schengen a Europa. Els països que malden per “solucionar” els problemes dels refugiats són els mateixos que venen armes als països en guerra i que després (prèvies grans cimeres, amb grans mesures de seguretat) decidiran un calendari d’actuacions a finals de mes, o a l’altre, i si bombardegen o no… I material? Soldats? Logística? Sí o no? Ara o més tard? Ho decideixen ara o després de les eleccions i bla, bla, bla…

I es reparteixen els refugiats en un mercadeig indigne de la raça humana… Fins quan?
Això sí, quan veuen alguna foto colpidora d’algun nen ofegat o mort en el seu camí cap a la llibertat, segurament els deixa el cor gelat, corprès, esglaiat… Com a nosaltres …

De qui són culpa els atemptats de l’11 de Setembre? I de Londres? I de Madrid? I de París? Només dels seus autors materials i els seus ideòlegs? “Qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra”. Per cert, ja s’han trobat les armes de destrucció massiva?

I en el tema del canvi climàtic i parlant d’ecologia i de preservar el nostre planeta, no és també molt clar el paper del diner? Es posaran d’acord d’una punyetera vegada i remaran tots en el mateix sentit per salvar la Terra? No és cert, doncs, que el “poderoso caballero” continua manant? Algú ho pot dubtar encara? Fins quan?

(*) La lletra de la poesia “Cançó del diner” amb la qual començava la meva petita col·laboració d’avui, l’autor de la qual és el meu amic montblanquí, Josep M. Bruno, en vam fer una cançó que cantàvem a finals dels anys 60 i principis dels 70 en un grup de folk que es deia “Botzina”, érem 4 membres i, per cert, també vam actuar a Mont-roig, a l’Església Vella (Sala Parroquial, aleshores, i actual Centre Miró).[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/1″][vc_column_text]

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]