[1] La paraula “poltergeist” té el seu origen en l’alemany: “poltern” (fer soroll) i “Geist” (fantasma). Es dóna aquest mot a fenòmens estranys que no semblen respondre a les lleis de la física i que s’associen a l’existència, sovint, de fantasmes o éssers immaterials.
.
Martí Rom
01-03-2025
En un text anterior, dedicat als pobles, carrers i persones dites “Montroig”[1] esmentàvem el cas de la família d’Enric Montroig, que vivia al barri de Gràcia de Barcelona, que el 1935 va patir unes estranyes, molt estranyes, circumstàncies a casa seva. Dèiem que era una altra història.
Enric Montroig era un vigilant nocturn. El diumenge 10 de febrer de 1935 va arribar a casa seva, al carrer de Francisco Giner núm. 53, després de la jornada laboral a la empresa Elizalde del Passeig de Sant Joan[2]; fabricaven motors d’avió. Vivia amb la seva esposa, la sogra i dos fills. Cap a les 11 de la nit, quan ja estaven tots al llit, comencen a sentir cops i sorolls a les parets i a les escales de la casa. Anaven augmentant ràpidament. Enric Montroig, terriblement estranyat, surt al carrer. A l’exterior tot sembla normal. No ha estat un terratrèmol.
Al tornar a l’interior de casa, contempla esfereït com els calaixos dels mobles del menjador surten disparats contra les parets i el terra. Hi ha una gran trencadissa i un soroll eixordador. Els veïns que havien escoltar els sorolls avisen el “sereno”. Aquests, eren vigilants nocturns dels carrers que feien la ronda pel barri. Aquest i els veïns entren al pis de l’Enric Mont-roig i aquells estrepitosos sorolls, tot d’una, s’aturen. Se’n senten alguns, però prou esmorteïts.
A l’endemà dilluns, una parella de la Guàrdia Urbana hi va anar per intentar esbrinar què havia passat. Tot estava tranquil, i així va continuar el matí del dimarts. Però cap al vespre, diuen que era prop de dos quarts de vuit, un ensordidor soroll va fer que tots els veïns de l’edifici sortissin corrent al carrer. Aterrits, van veure com els vidres de les finestres vibraven, hi havia cops de portes inexplicables, cadires que volaven… Els nens que hi vivien, els fills dels veïns, deien haver vist algunes ombres blanques rondant per les escales i passadissos i van notar el frec d’alguna cosa freda, com un vent glaçat, en els seus rostres. Tothom va creure que aquell era un edifici maleït.
La brama va córrer per la ciutat, els diaris ho comentaven a bastament. Hi havia gent, centenars els curiosos, que als vespres s’apropaven a aquell carrer de Gràcia, esperant la nit, per veure el previsible espectacle misteriós. Van haver de posar policies per controlar la multitud.
En aquella Barcelona que havia encetat la modernitat amb una munió de cotxes pels carrers, més espectacles teatrals i de cinema, sentia una certa atracció pel fets que semblaven que venien d’un passat fosc i llòbrec. L’espiritisme.
Aquests fets estranys varen continuar varis dies. El divendres dia 15, també al vespre, es varen reproduir amb major virulència. Objectes que es movien, cadires que queien a terra i es tornaven a posar dempeus sense l’acció de ningú, rellotges que es paraven, que anaven endavant i enrere, i que al cap d’una estona tornaven a funcionar normalment…
Curiosament, el fill petit, Joan Mont-roig estava allitat aquells dies. Deien que havia estat el causant involuntari dels fets. Els parapsicòlegs li atribuïen una certa rellevància.
Finalment, els Montroig van abandonar l’edifici. També ho varen fer d’altres veïns. Llavors, aquells fets estranys varen cessar.
Posats a trobar alguna causa a aquests fenòmens la gent va acceptar aquella teoria que la cosa anava lligada a la malaltia del fill petit d’Enric Montroig, el Joan. Ell, inconscientment, havia provocat aquells estranys successos.
Es deia que la policia havia recomanat fermament als veïns de l’edifici i del voltant que no en parlessin més. També ho havien fet als diaris. No s’havia de fomentar especulacions misterioses.
La policia va investigar el cas. No creien, en un primer moment, que tot allò no tingués una explicació lògica. Pensaven que algú, potser el mateix Enric Montroig, havia utilitzat alguns trucs de màgia per obtenir notorietat. Però el conjunt dels fets eren massa estranys, increïbles. Fou un cas no resolt. Els documents policials del cas van acabar desapareixent. Aviat arribaria el juliol de1936, primer el “Alzamiento Nacional” franquista i després la Guerra Civil. Uns altres problemes molt més greus estaven a les primeres planes dels diaris.
Aquell edifici del carrer de Francisco Giner núm. 53 continua existint. No ha tornat a ser notícia.
Fou el primer cas documentat a Catalunya d’un “poltergeist”.
“Poltergeist” també és el títol d’una pel·lícula d’èxit, del llunyà 1982, produïda per Steven Spielberg i dirigida per Tobe Hooper. La propaganda deia que era sobre “terror sobrenatural”. En una plàcida casa una nena veu coses estranyes a l’aparell de la televisió. El que hi ha a continuació és una mena de cafarnaüm esotèric.
Sabeu que hi ha una cosa curiosa i sorprenent en aquesta pel·lícula? A la paret de l’escala que puja des de la planta baixa hi ha un quadre de Joan Miró[3]. Suposo que el director d’art de la pel·lícula[4] amb consonància amb el director, deuria voler indicar que aquella era una família moderna allunyada dels possibles prejudicis d’un passat obscur.
Addenda
Aquest relat es fruit de varis textos publicats a la premsa barcelonina d’aquells dies.
[1] Publicat l’1 de gener de 2025.
[2] Fou bombardejada durant la Guerra Civil el 13 de febrer de 1937 i el 19 de gener de 1938.
[3] És “Portrait III” (juny de 1938). ”Joan Miró. Catalogue raisonné. Paintings” de Jacques Dupin i Ariane Lelong-Mainaud (1999), Volum II (1931-1941), n. 586.
[4] Qui dissenya els elements artístics del seu conjunt. És a dir, que el contingut visual correspongui a l’ambient de la situació proposada per la pel·lícula.
.
.
.
.