Ets aquí
Inici > General > Història > 23: INICI DEL REGNAT D’ALFONS XII. TERCERA GUERRA CARLINA (1874-1875)

23: INICI DEL REGNAT D’ALFONS XII. TERCERA GUERRA CARLINA (1874-1875)

Martí Rom

www.martirom.cat

02-07-2021

Espanya era una república on els que manaven no eren republicans, eren conservadors i desitjant reinstaurar la monarquia borbònica. Lògicament, la situació política era radicalment inestable. A més, després de tres anys de guerra, aquesta s’havia tornat cada cop més dolorosa i cruenta. I lluny d’aquests camps de batalla fratricida hi havia milers d’espanyols a la Guerra de Cuba.

Aquí la guerra continuava. “Anteayer (28 de setembre de 1874) iban unidas las rondas carlistas del Nen de Prades[1] y de Masagué[2], componiendo un total de cien hombres. Ambas estuvieron en Montbrió, donde cobraron la contribución… y después se marcharon a las Borjas, secuestrando en el camino a dos propietarios de Porrera que se dirigían a Reus…”[3]. “La ronda carlista del Nen de Prades cobró anteayer la contribución en Montbrió, pasando después a Aleixar con objeto, sin duda, de practicar lo mismo…”[4]. “El cabecilla Nen de Prades secuestró anteayer a cuatro labradores que se hallaban trabajando en el término municipal del Alcover…”[5].

A l’octubre, els carlins intenten apoderar-se de Vic (Osona). “Empezó… con el golpe atrevido que los carlistas dieron el 2 por la noche contra la ciudad de Vich… Penetraron sigilosamente en la población llegando hasta la Rambla… La columna del brigadier Macias… se concentró en el recinto interior y por la madrugada desalojó a la facción de sus posiciones después de haber sostenido una empeñada lucha en que murieron treinta y dos carlistas. El 4 tuvieron fuego en las inmediaciones de Igualada un destacamento de la fuerza de dicha villa y una partida carlista de 1.500 hombres mandados por Moore[6], el Cura de Flix[7] y otros cabecillas…[8].

Recordarem que a inicis d’any, el 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía va fer aquella “asonada que va dur a la dissolució de Les Corts i el govern autoritari del general Francisco Serrano. Ara, setembre de 1874, Manuel Pavía te algun enfrontament amb el ministre de Guerra i, aquest, el destitueix. És un moment de perill. “El 4 de octubre de 1874 llega (el general Manuel Pavía)… a Madrid…. Los términos secos del decreto de destitución, la tardanza del general en presentarse al Gobierno… dieron ocasión a alarmantes rumores, fundados principalmente en el carácter un tanto independiente del destituido y en la situación especial de protector del gobierno en que le colocaba el acto de fuerza contra la Asamblea republicana que había consumado el día 3 de enero…”[9].

Continuen les acciones carlines però són esporàdiques. La guerra a Catalunya no té res a veure amb el caràcter regular i continu de la del Nord, al País Basc. A més, a Catalunya l’exèrcit patia sovint desercions i actes d’indisciplina. A finals de setembre, destinen el general Valeriano Weyler a Lleida i Tarragona. En aquesta última, el comandament estava en mans d’aquell brigadier, Manuel de Salamanca.

Però a Mont-roig passaven alguns fets insòlits. Ens ho explica un edicte del jutjat de Reus, del 5 d’octubre: “En la tarde del día veinte y siete de septiembre… en la playa del mar, término de Montroig, colindante con tierras de Dª Prudencia Figueras, se encontró el cadáver de un hombre  desnudo, tendido boca abajo, de edad de unos cuarenta y cinco a cincuenta años, de estatura regular…”[10]. Curiosament, hi ha també un edicte del 6 d’octubre, on s’hi esmenta un cas semblant: “Se instruyen diligencias con motivo del hallazgo del cadáver de una mujer en estado de desnudez, de unos veinte y cinco años, de construcción robusta, de estatura regular, sin que puedan precisarse otras señas por su desfiguración a causa de la asfixia de las aguas… la arrastraran a la orilla del mar de Miramar entre las propiedades del conocido por Vichach[11] y Miguel Solé Mariné[12]… de Montroig…”[13]. Deurien ser conseqüència del famós “aiguat de Santa Tecla”, de la nit del 23 al 24 de setembre. A la “Crónica meridional. Diario liberal independiente y de intereses generales”, del 6 d’octubre, s’hi diu: “Se han encontrado ahogadas dos personas en los Prats, término municipal de Montroig y continua envarado en dicho punto un laud[14]”. Els dos ofegats deuen ser els anteriors citats. Ara s’hi afegeix que també hi va aparèixer una embarcació. De fet continuaven els problemes degut a aquells aiguats: “Tarragona se ve actualmente visitada por muchos forasteros que vienen a presenciar los destrozos causados por el rio Francolí… El agua que bajaba.. con gran ímpetu… se llevó cinco carros cargados que… estaban pasando hacia Tarragona, pudiendo salvarse los conductores y caballerías…”[15].

El 10 (d’octubre) los carlistas… de 4 a 5.000 hombres y mandados por Cucala[16] y D. Alfonso atacaron con ímpetu la villa de Amposta (Montsià), habiendo logrado apoderarse de algunas posiciones… Los vecinos y la guarnición se defendieron heroicamente habiendo tenido 6 muertos y 52 heridos. Las pérdidas de los carlistas fueron crecidísimas. Quedó gravemente herido el alcalde de Amposta, muriendo luego. El brigadier Salamanca acudió desde Tarragona en ausilio de esta villa, poniéndose en fuga los facciosos a la noticia de su aproximación…”[17].

Las rondas carlistas del Nen de Prades y Masagué cobraron el domingo último (11 d’octubre) la contribución en Aleixar y el día siguiente practicaron lo propio en las Voltas, dirigiéndose después a Alforja…”[18].

A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació, del 20 d’octubre, tenim una subhasta, a l’apartat de “clero”, d’una finca de Mont-roig. “Un terreno sembradura regadío, teniendo cuatro horas de agua de la mina denominada de la Horta, de extensión 60 áreas equivalentes a 98 céntimos de jornal. Sito en la partida de la Horta de Vall, del término de Montroig, conocido por Parada, procedente de los Presbíteros de aquel pueblo, y linda: a N. con José Jordi y viuda de Francisco Nogués, a S. con Pedro Vidiella, al E. con calle Mayor y a O. con Salvador Jordi y otros… La renta líquida anual deducido el 10 por 100 en 54 pesetas, por ella se capitalizó en 1.355; pero importando la tasación en venta 1.500 pesetas…”[19]. Deu ser aquell “huerto antes rectoral” del que ja parlava aquell primer Ajuntament sorgit de la “Gloriosa revolución de septiembre” del 1868[20]. Diu que aquest tros de terra estava a “la Horta de Vall… conocido por Parada”. El nom “Parada” jo encara l’he sentit esmentar per definir el que ara és la plaça de Miramar. Curiosament, també cita que fa partió a l’est amb el carrer Major. Això coincideix amb el que ja sabíem que aquest carrer es perllongava més enllà del “Portal d’Avall” (o de l’Església, ara a l’inici de l’actual carrer Major) cap a l’eixample, a l’actual carrer de Francesc Riba i Mestre. Per això vèiem, anteriorment, per exemple, que quan el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, de l’1 de gener de 1868, hi havia la relació d’electors amb el seu domicili, el rector vivia al carrer Major núm. 38, quan sabem que s’estava a l’abadia, on ara és la Llar d’Avis (ara carrer Major núm. 4).

El 21 (d’octubre) pasaron el Ebro por Flix D. Blanca, D. Alfonso, Cucala y otros cabecillas con 3.000 infantes, 150 caballos y 4 cañones…”[21]. Don Alfonso anava acompanyat del batalló de “zuavos”[22]. Va cap a Juncosa (Les Garrigues) i veurem que arriba a la Seu d’Urgell (Alt Urgell). Després, passarà a França per Andorra. Marià Vayreda: “Per aquells temps anava la carlinada tan de mala manera, que ja ‘ns ho donavan tot per perdut. Empenyuts com un remat de béns, havian invadit Catalunya nombrosos batallons del Aragó y Maestrat, formats per milers de voluntaris, gent valenta y disciplinada ab regular organisació militar , però armats, en sa gran majoria, ab fussels de pistó, y tan mancats de recursos de tota mena[23]…”.

Las noticias recogidas en esta época hacían ascender a más de 6.000 el número de facciosos reunidos en la provincia de Tarragona; a saber 3.000 infantes, 150 caballos y 4 piezas al mando de Cucala y D. Alfonso, 1.500 hombres a las órdenes de Moore[24]… 1.200 hombres próximamente que formaban la llamada partida nueva capitaneada por Jordi de las Borjas[25] y Pep del Mas den Mestres[26]. Reus, Valls. Montblanch y Falset tuvieron aquellos días cerradas sus puertas, estando alerta las guarniciones y los vecinos…”[27]. “Los rehenes que el Nen de Prades se llevó el lunes último (19 d’octubre) de Viñols fueron en número de 21 y son seis individuos del Ayuntamiento, el secretario y catorce propietarios. En un principio prendió también a tres señoras, pero las dejó en libertad poco antes de salir del pueblo… Estos durmieron aquella noche en Vilaplana y el día siguiente fueron llevados hacia las montañas de Albiol. El espresado cabecilla solo mandaba 18 o 20 individuos que son los que constituyen su ronda y pidió a dicho pueblo dos trimestres y medio de contribución que importan unos 600 duros, cantidad que el Ayuntamiento no pudo recoger…”[28]. Anem veient com les partides carlines van entrant a diversos pobles, també del voltant de Mont-roig, per exigir el pagament de la contribució. Sorprenentment, tot i la importància de Mont-roig, no he trobat (per ara)  cap d’aquests requeriments. Sols pot ser que ja es pagués voluntàriament, per part de les nombroses famílies carlines, o que el fet d’haver-hi (penso) prou membres del poble a les faccions, no fos adequat.

A las seis de la tarde de anteayer (19 d’octubre) entró en la Selva una partida carlista compuesta de 1.500 hombres y 150 caballos… Llevaba dos músicas, una bastante reducida y la otra constaba de 50 o 60 músicos… iban también algunas rondas carlistas de las que en la provincia recorren los pueblos cobrando contribuciones y sirven ahora de guías a las facciones llegadas del Maestrazgo, desempeñando asimismo los servicios propios de fuerzas lijeras. A la del Nen de Prades se le encargó la misión de ir a Constantí a prender contribuyentes y así lo ejecutaron los 50 o 60 hombres de que consta, llevando además ocho caballos… Al entrar en el pueblo dispararon una descarga contra dos guardas rurales de aquel término que tomaron por voluntarios, sin que afortunadamente les causaran daño; uno de ellos se escapó y el otro cayó en poder de los carlistas, quienes, al enterarse del cargo que desempeñaba, se contentaron con quitarle el armamento. Se estendieron enseguida por el pueblo y fueron prendiendo a las personas que de antemano tenían designadas… No exigieron ninguna clase de contribución siendo su único objeto llevarse las personas citadas para el cobro de la misma, de modo que solo permanecieron en el pueblo una hora, pues temían que de esta ciudad (Tarragona) salieran fuerzas en su persecución, llamadas por el telégrafo óptico, del cual no pudieron apoderarse… Los rehenes fueron llevados a la Selva y según parece no se les dará libertad hasta tanto que los vecinos de Constantí satisfagan la cantidad de 6.000 duros que los cabecillas Moore[29] y Caballé[30] pidieron hará cosa de cuatro meses…”[31].

El sábado último (24 d’octubre) estuvieron en la Figuera (Priorat) el primer batallón de los cuatro que manda en el Maestrazgo el cabecilla Cucala, y el de Panera[32], que ahora lo manda un tal Oriol de Flix[33]. Estas fuerzas son las que pasaron el rio a esta provincia acompañando a don Alfonso, Dª Blanca y su estado mayor, Cucala no hizo más que proteger el paso desde Flix retirándose después a Gandesa y Corbera. Los titulados príncipes fueron recibidor en la Granadella (Les Garrigues) por Mora[34], habiendo seguido su camino en dirección a la Seo de Urgel, acompañados tan solo de su estado mayor y una pequeña escolta, compuesta de zuavos, quedando las fuerzas de Mora, Pino[35], Jordi[36]… encargadas de distraer las columnas del ejército que operan en esta provincia…”[37].

El 26 (d’octubre) la columna compuesta de los batallones de cazadores Fijo de Ceuta[38] y de Arapiles batió a las facciones en Blancafort (Conca de Barberà) causándoles 7 muertos, haciéndoles 7 prisioneros y apoderándose de varios efectos y pertrechos de guerra. La columna tuvo un sargento de Ceuta muerto, 3 heridos graves y 9 leves…”[39]. Aquell mateix dia 26 d’octubre, “D. Alfonso y D.Blanca llegaron a la Seo de Urgel (Alt Urgell) en donde fueron recibidos por el Ayuntamiento carlista con repique de campanas…”[40].

Com anem veient, Pere Balcells Masgoret dit “el Nen de Prades” rondava pels voltants de Mont-roig. “Anteanoche (27 d’octubre) la partida del Nen de Prades penetró en el pueblo de Montbrió, y después de obligar a los vecinos a pagar dos mil duros, marchóse a toda prisa…”[41]. A continuació, el trobem que té un enfrontament amb el voluntaris de Cornudella (Priorat), que aconsegueixen “dispersar a los carlistas y matar al asistente de Nen. Más tarde la espresada ronda tuvo que huir dispersada nuevamente cerca de Aleixar (Baix Camp) con objeto de librarse de las descargas que le hizo la ronda movilizada de Reus…”[42]. El dissabte 31 d’octubre, “las rondas carlistas de Masegué[43] y el Nen de Prades habían sido atacadas por los voluntarios movilizados de Montroig, dispersándolas completamente, y que el Nen con unos cuantos de los suyos entró a la una de la tarde en Vilaplana herido en un brazo…”[44].

A las dos de la tarde del jueves último (29 d’octubre) se presentó en las inmediaciones de Mora de Ebro una partida carlista compuesta de 700 hombres próximamente y mandada por el cura de Flix y otros cabecillas. Su ánimo, según parece, era apoderarse de la villa… los defensores de aquella… salieron 200 a su encuentro, quedando el resto en el castillo. Como a 500 metros del pueblo recibieron una descarga de los carlistas que se hallaban escondidos, entre unas matas y entonces se trabó un rudo combate que duró cerca de dos horas, viéndose obligada la partida a dispersarse…[45].

A finals d’octubre hi ha un intent de pacte al front nord, entre carlins i representants del govern, per acceptar que els presoners d’un i altre bàndol s’incorporessin a l’exèrcit de Cuba donada la difícil situació d’aquella guerra. 

Continuen les accions de Pere Balcells Masgoret, dit “el Nen de Prades”. Sembla que sigui la partida que aleshores feia més accions pel Camp de Tarragona. “La partida del Nen de Prades se llevó hace pocos días de Poboleda (Priorat) dos propietarios y cuatro mulos… “Desde anteayer (30 d’octubre) y a la distancia de unos 100 pasos de la Musara y en mitad del camino que conduce a Cornudella se halla el cadáver de un vecino de esta última población, muerto por la ronda carlista del Nen de Prades. Dícese que este cabecilla ha impuesto pena de la vida a quién lo tocase o diese sepultura, pues su deseo es que se consuma allí y sirva de pasto alos cuervos y fieras…”[46]. “El cadáver del traginero vecino de Cornudella que fusiló la semana última la ronda del Nen de Prades ha permanecido dos o tres días en las inmediaciones de la Musara…”[47]. “La ronda del Nen de Prades secuestró el sábado último (31 d’octubre) en las inmediaciones de Alcover a algunos trabajadores que se ocupaban en la colocación de postes telegráficos, derribó gran número de estos y al pasar por las cercanías del pueblo disparó varias descargas contra los defensores del mismo…”[48].

Ayer (2 de novembre) se entregaron fusiles Remington[49] a la ronda movilizada de Pratdip y, según tenemos entendido, los del sistema Berdan que poseía dicha fuerza serán destinados en la milicia nacional de esta ciudad (Tarragona)….”[50]. Aquest fusells Berdan eren el model antic que usava l’exèrcit governamental, ara convenientment modificats per permetre els cartutxos metàl·lics; això es coneixia com sistema Berdan. Es van adaptar, entre el 1867 al 1870, uns 100.000 d’aquests fusells. En el mateix diari també hi trobem una acurada descripció de l’uniforme dels oficials de les rondes volants de Catalunya. “Se compone de las prendas siguientes: levita azul tina, pantalón azul celeste, kepis[51] y sable de tirantes. Los distintivos los usarán de galón de plata, con el ángulo en sentido opuesto de cómo lo usa el ejército…”.

Marià Vayreda, en el capítol “Bateig de foch”, comenta: “Vaig comensar a distingir, per lo xiulet, si eran de Remington o de Berdan. Las primeras, finas y silenciosas, semblavan rompre l’ ayre de traydor; las segonas, brunzentas y fressonas, y miolant a vegades igual qu’ un gatet…”[52]

En el “Diario de Tarragona”, del 3 de novembre, hi ha la constància que també la ciutat de Tarragona es tancava a les nits, com ja hem vist que ho feia Mont-roig i segurament la majoria de pobles: “La puerta de Francolí se cerrará en lo sucesivo a las seis y media, y las demás a las siete…”.

En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 7 de novembre de 1874[53], hi ha la concessió de 500 pessetes “para el socorro de la viuda e hijos del desgraciado movilizado de Montroig Salvador Masó Alsina[54], asesinado… a puñaladas por los rebeldes en el punto denominado la Pedrera, cerca de Tortosa, en ocasión de hallarse prestando un servicio…”.  

En el “Diario de Tarragona”, del 5 d’octubre, hi trobem una descripció de Pere Balcells Masgoret, dit “el Nen de Prades”: “Le corresponde exactamente el apodo de Nen con que se le conoce, pues no pasa de los 20 años de edad; es imberbe… Su categoría es la de teniente. Viste blusa azul, pantalón recojido del mismo color con franja encarnada, calzón de cuero al estilo del país y calza constantemente alpargatas; lleva la boina estremadamente abollada; sus armas consisten en un sable corvo, dos pistolas de grandes dimensiones y un látigo que no deja nunca de la mano…”.

L’11 de novembre de 1874, les tropes governamentals van aconseguir de trencar el setge que els carlins feien a Irún (País Basc). Els atacs d’artilleria d’aquests i la batalla final foren un espectacle per a milers de francesos, des d’Hendaia, a l’altre costat de la frontera.    

A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació, del 13 de novembre de 1874, es cita un cert pagament destinat “a la conducción de material y efectos para el telégrafo de Montroig…”[55].

Aquell Pere Balcells Masgoret, dit “el Nen de Prades”, a inicis de novembre, va haver d’anar a La Sénia (Montsià), a donar explicacions a algun cap carlí del Maestrat sobre la seva entrada a Montbrió per cobrar la contribució (hem vist que fou el 27 d’octubre), doncs, sembla ser que només va declarar una part del que havia cobrat. Sembla que  Francesc Massagué, que era el seu segon a la partida, aprofitant-se de l’analfabetisme del seu cap, es va endur els diners. “El Nen de Prades antes de pasar el Ebro fue preso por los mismos carlistas los cuales le han formado causa. Añádese que su segundo Mesaguer se ha puesto en salvo…”[56]. Tot es deuria aclarir, doncs una setmana després “El cura de Flix ha aparecido en esta provincia al frente de 300 hombres entre los cuales figuran las rondas del Nen, Masagué y otros cabecillas. Anteayer se hallaba en las Borjas y al salir de este pueblo dijeron los de la partida que iban a atacar a Montbrió… fin, que no realizó, pues al llegar a las inmediaciones de la espresada población calcularía la temeridad de su plan y creyó conveniente refugiarse en Viñols…”[57]. El “Diario de Tarragona”, del 14 de novembre de 1874, deia que “los individuos que actualmente componen la partida del cura de Flix van en su mayor parte bien vestidos, lo cual deben a una sociedad francesa de los Bajos Pirineos que les ha regalado crecido número de trajes…”.

En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 15 de novembre de 1874, s’hi publica la llista de jutges municipals suplents de 1874 a 1876. A Mont-roig hi consta Ramon Gassó Serra[58].

Al “Diario de Tarragona”, del 20 de novembre, hi tenim una citació de Mont-roig: “Se queja un periódico de Reus del proceder de las autoridades de Vandellós para con los voluntarios de Montroig, los cuales fueron el lunes (16 de novembre) último al primero de dichos pueblos con objeto de copar a una partida carlista que se dijo hallábase en el mismo y no encontraron a ningún individuo del Ayuntamiento por haberse escondido…”. Algunes altres notícies del mateix diari: “El coche de Falset fue también detenido anteayer (18 de novembre) y registrados los pasajeros por una ronda carlista en el Coll de la TeixetaEn la tarde de anteayer se hallaban en Maspujols todas las rondas carlistas de esta provincia. También formaba parte de las fuerzas la partida del cura de Flix, pero se separó al poco rato dirigiéndose a Marsá con objeto de cobrar la contribución…”. I una de curiosa: “Insiguiendo tradicional costumbre, los vendedores de turrón de Jijona, vestidos con los trajes característicos de aquel país, nos recuerdan desde hace algunos días la aproximación de las pascuas de Navidad con sus puestos de venta establecidos en los puntos más concurridos de esta ciudad (Tarragona)…”.

El Nen de Prades… ha vuelto a ponerse al frente de la ronda que organizó y con ella se presentó anteayer (20 de novembre) en la posada del puente de Cornudella, a cuyo dueño por hallarse ausente no pudo exigirle la contribución, pero la hizo aprontar a la persona encargada del establecimiento con la condición de ser reintegrado por el referido dueño, librándole recibo de 55 duros, suma exigida, a fin de que sea abonada por aquel, contra quien fulminó el cabecilla severas amenazas caso de que se negara a verificarlo…”[59].

En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 21 de novembre de 1874, hi ha la contribució dels impostos indirectes per a l’any 1874-1875. Ara diu que Mont-roig té 2.308 habitants[60]. L’impost de consum sobre la sal és de 2.285,10 pessetes. El “cupo de consumos fijado en el anterior repartimiento” de 5.393,75. L’impost sobre cereals 4.854,38. El total és de 12.533,23 pessetes[61].

En una d’aquelles “excursions” de Josep Agramunt dit “Capellà de Flix”, hi trobem una petita topada als voltants de Mont-roig. “Anteanoche (22 de novembre) a las ocho penetró en el pueblo de Las Borjas, próximo a Reus, una partida carlista al mando del cura Flix, compuesta de unos 300 hombres… Durante su permanencia en dicho pueblo, se limitaron a sacar una fuerte multa al cafetero porque permitía el juego en su establecimiento, saliendo a las siete y media de la mañana en dirección a Botarell, juntamente con la ronda del Nen. Al pasar por las inmediaciones de Montroig, fueron hostilizados por los voluntarios de este pueblo…”[62]. Sabem que Pere Balcells Masgoret, dit “el Nen de Prades”, molts dilluns, el dia del mercat a Reus, es situava prop de les Borges i exigia una mena d’impost als comerciants que hi anaven. Diuen que aconseguia uns mil duros al dia. 

El 9 de desembre de 1874, el general Francisco Serrano, recordarem que era el “Presidente del Poder ejecutivo de la República”, d’aquella República sense republicans, surt de Madrid per dirigir-se al front, al País Basc i Navarra, per encarregar-se del comandament de les tropes. 

Les correries de Pere Balcells Masgoret, dit “el Nen de Prades”, havien posat en una situació límit les tropes governamentals i aquestes li preparen un parany per neutralitzar-lo. “Las fuerzas liberales… dieron ayer (14 de desembre) una batida a las rondas carlistas en Rocabruna, sitio no muy lejano de Aleixar… El fuego duró desde las diez de la mañana a la una de la tarde, ocasionando al enemigo un crecido número de heridos, habiéndoles desalojado de cuatro buenas posiciones en que se habían parapetado. Los carlistas buscando un punto de salvación, pudieron evadirse por el Coll de Alforja…”. L’article es dol que l’acció no tingués èxit, “hubieran terminado de una vez la carrera de crímenes que como estigma de deshonra ostentan esos caribes[63], más desalmados que las mismas fieras. Los voluntarios de Pratdip al tener noticia del encuentro de nuestras tropas con el enemigo, acudieron inmediatamente al sitio de la lucha…”[64].

També aquest any, molts membres de les partides carlines van a passar el Nadal a casa.

El general Arsenio Martínez Campos era partidari de la Restauració borbònica a Espanya. Cánovas del Castillo també ho volia però pensava que calia arribar a un acord entre les forces polítiques quan la situació fos prou complicada per aquell estrany  govern de la República. Calia anar fent bullir l’olla. Però Martínez Campos no estava disposat a esperar i va decidir de fer un “pronunciamiento”. Quan el govern estava disposat a desterrar-lo, aquest va marxar furtivament de Madrid i es dirigí a Sagunt, on el 29 de desembre de 1874, es posava al front d’una brigada de l’exèrcit i proclama a Alfons XII Rei d’Espanya, era el fill d’Isabel II. Tornem-hi.

El general Francisco Serrano que, el 10 de desembre, havia iniciat el setge de Pamplona, es va veure obligat a abandonar-lo i fer front a la insurrecció. Ràpidament, molts caps de l’exèrcit fan costat a l’aixecament. El capità general de Madrid Fernando Primo de Rivera y Sobremonte[65] es va presentar a la seu del govern i els va ordenar dissoldre’s. L’almirall Juan Bautista Topete o el liberal progressista Manuel Ruiz Zorrilla s’hi van oposar, però l’actitud estranyament condescendent de Práxedes Mateo Sagasta, el cap del partit liberal, va facilitar el canvi de règim. El 31 de desembre de 1874 es va formar un govern provisional encapçalat per Antonio Cánovas del Castillo. Alfons XII era a París passant el Nadal amb la seva mare. La proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya va acabar per debilitar la causa carlina que havien assumit molts conservadors durant el “Sexenni democràtic”, fonamentalment durant la Primera República. Aquests van acceptar de bon grat la nova monarquia. S’iniciava un lent defalliment del legitimisme. Aviat un altre element rellevant ajudaria a acabar de debilitar aquesta causa. Ramon Cabrera, que havia tingut un paper important en les dues guerres anteriors i era considerat un personatge carlí de referència, des del seu exili a Londres, va reconèixer al nou rei espanyol. Era la fi del “Sexenni democràtic” i l’inici de la “Restauració borbònica”.

Mentre la Tercera Guerra Carlina continuava. Feia dos anys i mig que havia començat amb el cap carlí Joan Castells, dit “el Gravat d’Àger”, alçant-se al barri barceloní de Gràcia (7 d’abril de 1872).“Las fuerzas carlistas de Tristany[66], Miret[67] y Nasratat[68] en número de 2.500 hombres atacaron el 4 de enerode 1875 por la madrugada a Cervera (la Segarra). Los carlistas llegaron hasta la posada… pero hubieron de retirarse ante el nutrido fuego que se les hizo… Las partidas que habían atacado a Cervera se insurreccionaron en Pinós (Solsonès) contra sus jefes, marchándose muchos de sus individuos al Campo de Tarragona de donde procedían…”[69]. Hi devia haver algun mont-rogenc.

El general Arsenio Martínez Campos, nou capità general de Catalunya (7 de gener de 1875), va decidir de concentrar els esforços per acabar la guerra, per poder dedicar després el màxim nombre de tropes al front del nord.

El mateix 7 de gener, Antonio Dorregaray passa l’Ebre per Flix, i va cap a Gandesa (Terra Alta) i Xerta (Baix Ebre). El 24 s’entrevista amb Antonio Lizárraga a Mora de Rubielos (Terol). Ara el nou cap d’aquella zona serà Dorregaray. “Respecto al número de fuerzas que han acompañado del Norte al Centro a Dorregaray existen bastantes dudas, pues unos dicen que solo ha traído 100 navarros y otros los hacer ascender a quinientos. En lo que todos están conformes es en que han venido con 4 cañones…”[70].

El nuevo monarca, procedente de Marsella con la escuadra española, en 9 de enero llegó a Barcelona, siendo ovacionado. En Reus se celebró la proclamación de Alfonso XII el día 10… por las tropas de esta y las primeras autoridades, verificándose acto seguido una recepción en las Casas consistoriales…”[71]. A l’endemà, es dirigeix amb vaixell a València. El 14 de gener arriba a Madrid, el 20 es troba a Saragossa i el 22 es trasllada a Peralta (Navarra). Aquí fa una proclama demanant als carlins que es lliurin i promet el perdó. Uns dies enrere, l’11 de gener de 1875, el general Martínez Campos va decretar una àmplia amnistia per als desertors de l’exèrcit. Aquesta situació va possibilitar que molts carlins s’hi apuntessin. “Durante el mes de enero se presentaron en distintos puntos de Cataluña muchos individuos que abandonaban las filas carlistas…”[72]. Sols van quedar els carlins irreductibles. Al Camp de Tarragona, pràcticament, sols hi continuaven les partides del Pere Balcells Masgoret, dit el “Nen de Prades”, i la del Francesc Massagué.

El “Diario de Tarragona” reproduïa la crònica que, des de Londres, publicava el “Diario de Barcelona” l’11 de gener: “Habrán leído en el Times la noticia de la adhesión del general Cabrera al nuevo Rey de España. Creo que la noticia sea prematura, aunque en el fondo cierta, y que el conde de Morella, que estos seis años de desgracias para nuestro país ha tenido la más patriótica conducta, quiere que su reconciliación vaya enlazada con la unión de todos los españoles… Inglaterra es una de las potencias de Europa más interesadas en la paz de nuestra patria, donde si el orden social y la verdadera monarquía constitucional se establecen a la sombra de Alfonso XII, los capitales ingleses irán a fecundar las grandes riquezas de nuestro suelo…”[73].

El líder moderat, Antonio Cánovas del Castillo, va proposar acabar la guerra mitjançant el casament del nou rei Alfons XII amb Elvira una filla de Carles VII. Aquest, no ho va acceptar. Tot es decidiria al front nord, on l’exèrcit governamental disposava d’uns 70.000 homes, enfront del carlí amb uns 30.000. S’inicia l’etapa dels bombardejos a les ciutats carlines. Cada cop hi havia més pressió sobre la capital del carlisme: Estella (Lizarra), a Navarra. Encara hi va haver un moment en què semblava que la guerra podia donar un gir imprevist. Fou quan, a la batalla de Lácar (prop d’Estella / Lizarra), que van guanyar els carlins, comandats pel propi Carles VII, quasi aconsegueixen fer presoner al mateix Alfons XII (3 de febrer de 1875). Però el mateix dia, l’exèrcit governamental aconsegueix entrar a Puente de la Reina, a mig camí entre Pamplona i Estella (Lizarra). Finalment, el 7 de febrer, Alfons XII entrarà triomfant a Pamplona.

Anem unes dues setmanes enrere, i a Catalunya. El 26 de gener hi ha una important batalla a Prades (Baix Camp) entre la nombrosa partida de Rafael Tristany, i d’altres de més petites, uns 3.000 homes amb 200 cavalls, amb les tropes comandades per J. Clivillé, uns 850 homes amb 23 cavalls i 2 peces d’artilleria. Aquests, es van trobar rodejats i a dures penes van aconseguir refugiar-se a Albarca (Priorat). Van venir voluntaris dels pobles del voltant i els va permetre una retirada fins a Cornudella (Priorat), deixant enrere molts morts, uns 90. “El día siguiente de la acción de Prades se trasladaron a dicho pueblo los voluntarios de Cornudella y encontraron en la iglesia unos cuarenta heridos carlistas, a quienes prestaron toda clase de auxilios…”[74]. Normalment, després de combats d’aquesta dimensió els dos bàndols es concedien unes setmanes per tornar a guerrejar.

Un periódico valenciano del día 30 (de gener)… dice que el cabecilla Lizárraga… parece que ha vuelto a este Principado, pasando el Ebro con una pequeña escolta…”[75]. Com veiem, hi havia un continu moviment entre els dos costats de l’Ebre. Per aquella ruta de la Catalunya interior que tan sovint usaven els carlins, Antonio Lizárraga va passar a França.

A inicis de febrer “las facciones que vagaban entre Aragón y Valencia han abandonado aquel distrito, sabiéndose que por Cherta (Baix Ebre) han atravesado el Ebro pasando a Cataluña algunos batallones, cuyos individuos, según manifiestan testigos oculares, en lugar de boinas llevan gorros catalanes…”[76]. Com dèiem anteriorment, en aquelles partides dels Ports i Maestrat hi havia molts membres que eren del Camp de Tarragona. Ara, vist que la cosa pintava malament, decideixen tornar al territori que coneixen més. “El 2 de febrerolas fuerzas que guarnecían el castillo de Morade Ebro (Ribera d’Ebre) incendiaron la barca que los carlistas tenían cerca de Miravet y con la cual pasaban fácilmente el rio. El 5penetraron en Mora de Ebro los cabecillas cura de Flix, cura Diez[77] y Mañero[78] con unos 600 hombres, y mientras unos cobraban 3.200 duros otros se apoderaban de las casas contiguas al fuerte… con el objeto de construir tres minas para hacer volar… el castillo. Los defensores de los fuertes se sostuvieron en ellos durante los días 6 y 7, a pesar de haberles llegado a los carlistas fuerzas de refresco. Trabáronse luchas encarnizadas hasta el mediodía del 8 en que por haber sabido la aproximación de la columna de Ceuta[79] se retiraron los carlistas, quienes en este ataque sufrieron 5 muertos y 13 heridos…”[80]. Mentre, Pere Balcells Masgoret, dit el “Nen de Prades”, continuava entrant a pobles i cobrant contribucions.

També l’Església assumia que la monarquia d’Alfons XII era la solució per Espanya, deixant a banda el seu suport o la seva complicitat amb els carlins. “El gobernador eclesiástico del arzobispado de Tarragona Sede vacante se congratula de que comience una nueva era de prosperidad para la nación y la iglesia, y manifiesta que él y todo el clero elevarán al cielo fervientes preces para que se digne bendecir al joven príncipe llamado hoy a regir los destinos de su nación católica, para que persevere en los cristianos propósitos… y siga valerosamente la senda de los virtuosos y católicos antepasados…”[81]. Amén.

Aquest febrer de 1875 apareix una nova partida comandada per Josep Antoni Mestres, anomenada “Batalló Nou” formada per joves de pobles del Baix Camp. Aviat tindria uns 500 homes. Es movia per la part dreta de l’Ebre, Flix, Móra d’Ebre, Ginestar… i fins al Perelló. Aquests, van ser els que “el día 29 (de gener)… pasó el Ebro por Flix una ronda carlista conduciendo a Horta[82] un convoy de heridos de la acción de Prades para ser curados en el hospital que las facciones tienen establecido en el primero de los espresados pueblos (Horta)…”[83]. Eren els de la batalla del 26 de gener. “Esta provincia se halla actualmente libre de partidas carlistas numerosas, recorriéndola solo las rondas del Nen de Prades y Masagué…”[84].

El 10 de febrer de 1875, el Rei Alfons XII, de tornada de Pamplona, arriba a Burgos i el dia 11 serà a Valladolid. Aquest mateix dia es publica un decret tornant a assignar al clero els pagaments que havien estat suspesos durant el “Sexenni democràtic”.  

Entre Riudoms y Hospitalet algunos hombres armados sorprendieron anteayer (8 de febrer) a un vecino de Tivisa, tratante en maderas y que llevaba unos setecientos duros destinados a asuntos del espresado comercio, cantidad que tuvo que entregar a aquellos bandoleros para no sufrir las consecuencias de sus terribles amenazas…”[85]. Era a Mont-roig?

El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 15 de febrer, publica una ordre del capità general de Catalunya, Martínez Campos, per formar un important exèrcit de 70.000 homes sortejats, el desembre de 1874, entre els que tenien més de 19 anys.

Anteayer (14 de febrer) hicieron una salida las fuerzas de cazadores de Reus… con el objeto de librar una acción con el Nen de Prades que estaba cobrando con su partida la contribución en el pueblo de Albiol. Desde la Selva se mandaron dos compañías… a la media hora de haber salido estas se sintió un nutrido fuego en el monte inmediato… lo que dio lugar a que inmediatamente saliera…  dos compañías más que llegaron hasta las inmediaciones de Albiol… por cuyo motivo solo quedó en la Selva una compañía…  La indicada facción salió dispersada y puesta en precipitada fuga al verse perseguida… regresando la fuerza que llegó hasta las inmediaciones del pueblo ocupado por los carlistas después de 14 horas sin descanso y sin haber podido casi alimentarse las tropas que fueron a descansar en Reus donde pernoctaron…”. El “Nen de Prades” s’havia convertit en una obsessió per als governamentals. A continuació, aquell article en fa una descripció: “Viste… boina blanca, chaqueta azul que era del infortunado capitán de móviles que asesinaron conocido por Petróleo, pantalón encarnado con bolas de charol y va montado en un mulo…”[86].

El 27 de febrer de 1875, la “Gaceta de Madrid”[87] publica una circular dirigida als rectors de les universitats, ordenant que vigilin que a les aules no s’ensenyin doctrines antireligioses. 

Siguieron en febrero las presentaciones de carlistas. Estos continuaron sus exacciones en varios pueblos, llevándose rehenes de aquellas que se resistían al pago…”[88]. “El 3 de marzo se trabó una escaramuza cerca de Cornudella entre la partida del Nen de Prades y fuerzas de carabineros, móviles… Los carlistas hubieron de retirarse y al hacerlo mataron a tiros a quema ropa y a puñaladas a dos infelices padre e hijo, el primero de 76 años…”[89]. “Un nuevo cabecilla ha aparecido en esta provincia al frente de una ronda carlista; es conocido por March de la Morera y cuenta la misma edad que el Nen de Prades. Hace tiempo que forma en las partidas; cayó prisionero en Almoster (Baix Camp) y al ser cangeado volvió a incorporarse a las mismas…”[90].

A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació del 8 de març, es rebutja el recurs de Teresa Vidiella contra la declaració del seu fill Pere Bigorra com a membre de la reserva del servei militar del 1873 de Mont-roig[91].

Impotentes los carlistas para penetrar en ninguno de los pueblos fortificados de esta provincia y careciendo de medios suficientes con que atender a los múltiples gastos de la campaña, recursos que no pueden estraer de las poblaciones abiertas, que además de su escasa importancia, están sumamente mermadas por las considerables exacciones que sufren todos los días, han vuelto a poner en práctica con todo rigor el sistema de apresar rehenes… El Nen, Masague, cura Diez[92], el mismo Moore y cuantos jefes de partidas vagan por esta provincia no llevan otro objeto y operan combinadamente para conseguir mayores resultados; solo cuando Tristany efectúa alguna escursion por la provincia, se reúnen y siguen a dicho cabecilla para que pueda este presentarse a los pueblos con numerosas fuerzas..”[93]. “El Nen de Prades se hallaba el domingo último en Ulldemollins y desde este pueblo se marchó a pernoctar en Prades…”[94].

En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 13 de març de 1875, hi ha el sorteig de la quinta d’aquells 70.000 homes. A Mont-roig li corresponen 25 joves[95], dels 3.021 de la província.

El 15 de març de 1875, un decret habilita novament el Duc de Montpensier com a capità general i se li retornen totes les seves condecoracions i honors. Recordarem que aquest era aquell cunyat d’Isabel II i etern conspirador que volia enderrocar aquella monarquia. Havia ajudat econòmicament a la “Gloriosa revolución de septiembre” de 1868. Aquest reconeixement, era un intent de congregar al voltant d’Alfons XII totes les aspiracions monàrquiques.

Pocs dies després, el 23 de març de 1875, el “Diario de Tarragona” reproduïa el manifest que Ramon Cabrera havia publicat al diari francès “La Liberté”: “Dios, Patria y Rey, dice nuestra bandera. Dios primero, después la patria y por último el Rey. Olvidar a Dios y destruir su patria por un Rey es hacer pedazos nuestra bandera. No lo haré esto yo; ni como católico ni como español puedo hacerlo, porque la religión y la patria reclaman imperiosamente la paz… Las mismas causas que en 1839 y 1848 frustraron nuestros esfuerzos han vuelto a aparecer en 1875. ¿Debemos sostener constantemente esa lucha sorda y alimentar ese germen de discordia que condena a nuestra patria a un eterno martirio?… En esta situación la guerra podría prolongarse durante muchos años; pero, en fin, aun cuando nuestro triunfo estuviese asegurado, no izaríamos nuestra bandera sino sobre un montón de ruinas…”.

El cabecilla Nen de Prades y otros han destrozado el telégrafo entre Montblanch y Vimbodí…”[96].

A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació, del 30 de març, es declara útil per al servei militar, Josep Aragonès Pallàs[97], número 9 de Mont-roig, després de passar per dos reconeixements mèdics[98].

Como consecuencia de los atropellos cometidos por las partidas del Nen de Prades, Massagué y otros, fueron detenidas el 13(de març)en Reus y en Riudoms algunas personas de marcada reputación carlista. Los atropellos de las facciones produjeron en Reus una escitación que hizo necesario que por la autoridad se dictasen varias disposiciones encaminadas a calmar los ánimos exaltados…”[99]. “La noche del 13 (de març) del actual se encontraban los cabecillas Cucala y Dorregaray[100], el primero en Santa Bárbara y el segundo en Ulldecona (Montsià), con numerosas huestes carlistas, dirigiéndose a la plaza de Amposta, la que empezaron a atacar a las dos y media de la madrugada del 14. La guarnición… los rechazó enérgicamente apoderándose de treinta y cinco fusiles, cuarenta bayonetas, un sable, mantas, boinas y otros efectos… No se pueden precisar las pérdidas del enemigo…[101]. Els atacants eren uns 8.000 homes.

Anteayer (16 de març) la ronda del Nen de Prades en las inmediaciones de la Espluga (Conca de Barberà) derribó un buen número de postes telegráficos, rompió muchos alambres y causó bastantes desperfectos en la vía férrea…”[102]. “Ayer (18 de març) a las tres de la madrugada estuvieron en la Selva las partidas del Nen de Prades y del Grau de la Morera con doce de los rehenes que se llevaron de las casas de campo inmediatas a esta ciudad (Reus). A dos de aquellos prisioneros les han dado libertad por hallarse enfermos…”[103]. “Los carlistas que en la noche del sábado (20 de març) penetraron en Riudecols (Baix Camp) iban capitaneados por el Nen de Prades, Masagué y Grau de la Morera. E1 comandante militar y cinco o seis voluntarios se hallaban en el casino y se retiraron al fuerte… pero antes el asistente del excapitan de francos de Juan Solanes, desde una ventana del casino mató de un tiro a un carlista…  Este hecho dio lugar a que los facciosos… para saciar su venganza penetraron en el casino y cometieron toda clase de atropellos. Después, convencidos de que sus esfuerzos para apoderarse del fuerte serian inútiles, se contentaron con tirotear a sus defensores, mientras el grueso de las fuerzas se dedicó a cobrar cantidades a los vecinos… no consiguieron los resultados que deseaban, pues al retirarse, que eran las dos de la madrugada, se llevaron en rehenes a dos alcaldes y al secretario del ayuntamiento. El cadáver del carlista que murió fue conducido a Alforja de donde era vecino y en cuyo cementerio le dieron sepultura…”[104].

Noticias que circulaban ayer (26 de març), daban por seguro que el Nen de Prades había sido fusilado por los suyos en las inmediaciones de Cabacés (Priorat) según unos, y según otros fue muerto a causa de un encuentro que tuvo con Clivillé…”[105]. Això no era veritat doncs tres dies després “las rondas del Nen de Prades y Masagué estuvieron ayer (29 de març) en las Borjas (Baix Camp), apostándose algunos individuos en el Empalme al objeto de cobrar cantidades a los tragineros que pasaron por aquel sitio…”[106].

A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació, del 31 de març es declaren exempts els joves de Mont-roig: Salvador Nolla número 4 (per haver acreditat que manté a la seva única germana Maria que no és apta pel treball), a Antoni Ferrando Fortuny[107], número 10  (doncs té una mare pobre a qui ha de mantenir) i a Joan Bru Revoltós, número 13 (perquè és fill d’un pare que té un altre fill servint a l’exèrcit i un altre menor de 17 anys)[108].

 A primeros de este mes (abril) Savalls[109] sustituyó a Tristany como Capitán general de las fuerzas carlistas en Cataluña, retirándose a Francia el último de dichos cabecillas…”[110]. “El 1º de abril (de 1875)el brigadier Gámir[111] con la columna de su mando sorprendió y dispersó en Aleixar (Baix Camp) alas facciones de la provincia de Tarragona, causándoles muchos muertos yheridos, cogiéndoles armas y municiones y haciéndoles 230 prisioneros, entre los que se hallaban los cabecillas Pep Grau[112], Anton de Mas de Mestre y un hermano de Moore[113]. Algunos de los grupos dispersos fueron alcanzados y batidos por el batallón Fijo de Ceuta[114] y por los voluntarios de la Granadella…”[115]. Era l’inici de la desfeta carlina a Catalunya. Rafel Tristany aniria al front nord per ajudar a Carles VII.

En el següents dies tenim informació detallada de la derrota de l’Aleixar. “Moore con unos 900 hombres dos días antes (29 de març) había intentado apoderarse de Tivisa  (Ribera d’Ebre) y que, siendo rechazado, se desbandaron sus fuerzas para reorganizarse al día siguiente y emprender sus correrías por varios pueblos de la provincia. Al anochecer del día anterior (30 de març)… entraron en Aleixar (Baix Camp) con ánimo de sorprender un convoy que el brigadier señor Gámir debía conducir desde Reus a Tivisa…. (Llavors) Gámir…  marchó con dirección a Vilaseca (Tarragonès) con el convoy, contramarchando después y alojándose en Riudoms (Baix Camp)…. Descansó hasta las tres y media de la madrugada, hora en la que formó la columna sin que mediara para ello toque de ningún género y dejando allí la guardia de prevención… marchó a Aleixar. Al llegar la vanguardia a donde las facciones tenían sus avanzadas… se rompió el fuego, disponiendo el brigadier que inmediatamente a la bayoneta y a la carrera se tomara el pueblo… El pánico de los carlistas fue considerable… La confusión aumentó gradualmente a medida que la sorpresa iba cundiendo por la población… Los muertos que tuvieron los carlistas lo fueron a consecuencia de combates parciales…  Se escapó el cabecilla Moore, casi desnudo, librándose de varias descargas que se le dispararon. Cerca de dos horas duraron estos episodios que fueron de terrible angustia para los vecinos de Aleixar… El número de muertos carlistas… se hace ascender a unos 70… considerable es también el número de heridos… Los carlistas que lograron escaparse se dirigieron hacia Albiol y no es fácil que vuelvan a reorganizarse, pues el desaliento que ha causado en ellos tan rudo desastre y la circunstancia de haber perdido a José Mestres[116] y Jordi de las Borjas[117]… Las fuerzas liberales se componían de unos 450 hombres… Quedaron en poder de las tropas, además de las armas y equipo de los 240 prisioneros y las de los muertos y heridos, muchísimas más que fueron arrojadas por los fugitivos, muchos efectos de guerra, boinas, interesantes documentos y trece caballerías, entre ellas el caballo de Moore…”[118].

A continuació, hi havia la relació dels oficials carlins presoners: “Comandantes, don Guillermo Moore[119] y don José Antonio Mestres. Gefe de mozos de la escuadra, don Francisco Subietas. Ayudante de E. M., don Juan Bernat Torres. Capitanes, don Francisco Grau; don Olegario Bobé, don Pablo Miró, don Gabriel Galva. Oficial de administración, don Juan Llaveria. Capellanes, don Pedro Pujol, don Jaime Aragonés. Tenientes, don Juan Olivé, don Pablo María Viñas, don Pedro Rocamora, don Ramon Rivas, don Miguel Perelló, don Juan Alpes. Alféreces, don Isidro Masdeu, don Tomás Martorell, don Pedro Tost, don Ramón Gisbert, don Antonio Nolla, don José Elias. Perdieron además los carlistas otros oficiales que cayeron muertos, huyendo, en las afueras de Aleixar; entre ellos un médico con la categoría de teniente coronel, un capitán y dos tenientes…”. Després feia una reflexió sobre la supervivència de les partides carlines: “Los pocos dispersos que lograron escaparse, escepto los a quienes no comprende ninguna clase de indulto, no es posible que continúen con las facciones, dado el carácter de los soldados carlistas, que solo en sus respectivas localidades son útiles para la causa que defienden, y como para seguir aquellos la campaña tendrían que agregarse a la ronda del Nen de Prades o a otra por el estilo, a lo cual no pueden acomodarse, o pasar al Maestrazgo o provincia de Gerona, ingresando en partidas cuyos cabecillas no les merecen confianza, es más que probable que se acojan a indulto…”. Però no tot eren fets luctuosos. “Tenemos entendido que la causa de mandar por algunos días la ronda del Nen de Prades un segundo gefe, fue porque aquel hubo de asistir a unas bodas…”[120].

El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 10 d’abril de 1875, publicava la relació dels carlins presoners a l’Aleixar. Eren 227 presoners: 20 caps i oficials, 2 capellans, 1 metge, 3 desertors de l’exèrcit, 1 ingressat a l’hospital de Reus i 200 homes. N’he trobat 8 de Mont-roig, que són: Salvador Pujol Martí, 20 anys, pagès i solter[121]; Jaume Aragonès Borràs, 17 anys, pagès i solter; Tomàs Martí Jordà, 21 anys, pagès i solter; Francesc Borràs Folch, 24 anys, pagès i solter[122]; Miquel Anfrons Alsina, 21 anys, pagès i solter; Antoni Boronat Roig, 17 anys, pagès i solter; Josep Mendura Serret[123], 26 anys, pagès i casat; i Antoni Masó Alsina, 43 anys, forner i casat[124].

Per poblacions, deixant a banda Mont-roig, n’hi havia de Les Borges del Camp (Baix Camp) 13, Alforja (Baix Camp) 12, Pla de Cabra, de Santa Maria (Alt Camp) 10, Reus (Baix Camp) 8, La Selva del Camp (Baix Camp) 8, Mont-ral (Alt Camp) 8, Vilabella (Alt Camp) 8, Les Borges Blanques (Les Garrigues) 7, Riudecols (Baix Camp) 7, Tarragona (Tarragonès) 7, Prades (Baix Camp) 6, Tortosa (Baix Ebre) 6, Montblanc (Conca de Barberà) 5, l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) 5, Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) 5, Vandellós (Baix Camp) 4, L’Aleixar (Baix Camp) 4, Albinyana (Baix Penedès) 4, Benifallet (Baix Ebre) 4, Valls (Alt Camp) 4, Pira (Conca de Barberà) 4… També cal esmentar: Riudoms (Baix Camp) 3, Montbrió 2 (Baix Camp) i Pratdip (Baix Camp) 1. I alguns de curiosos: Barcelona (Barcelonès) 2, Igualada (Anoia) 1, Lleida (Segrià) 1, Benicarló (Baix Maestrat) 1, Casp (Baix Aragó) 1, Graus (Ribagorça) 1, Calaceit (Matarranya) 1 i Lugo 1.

Fem un resum per comarques, per veure la incidència de cada contrada: Baix Camp 77, Alt Camp 33, Conca de Barberà 22, Tarragonès 16, Ribera d’Ebre 15,  Priorat 12, Baix Ebre 11, Baix Penedès 7, Les Garrigues 7, Segrià 3… Ara, fem un compendi per edat. Els tres més vells eren : Francesc Subietas Gorch, 56 anys, cap dels mossos d’esquadra, propietari i casat de Les Borges; Pau Gibert Martín, 55 anys, alferes, pagès i casat de Tarragona; i Pere Rovira Mañé, 51 anys, voluntari, pagès i casat del Montmell. Els més joves, amb 14 anys: Josep Besora Gustench, pagès i solter de Mont-ral i Marià Vives, pagès i solter de Lleida. Amb 15 anys: Manuel Roca Beltrán, pagès i solter de Mequinensa; Joan Salvadó Grifoll, pagès i solter d’Alforja; Josep García Maseras, estudiant i solter de Tarragona; Joan Solé Vidal, paleta i solter de Tarragona; Magí Vilaró Solé, “blanqueador” i solter de Tarragona; Andreu Sanz Ribui, pagès i solter de Mont-ral; Josep Recasens Domingo, pagès i solter de Valls; Esteva Roig Abelló, ferrer i solter de Prades; Josep Alsina Canela, pagès i solter de Montblanc; i Escario López Salgado, fuster i solter de Lugo.

Un resum per edats. De 15 a 20 anys: 113. De 21 a 25: 58. De 26 a 30: 21. De 31 a 35: 6. De 36 a 40: 9. De 41 a 45: 8. De 46 a 50: 9. Més de 51: 3. Si ho agrupem, tenim: De 15 a 20: 113. De 21 a 30: 79. De 31 a 40: 17. De 41 a 50: 17. Més de 51: 3.

També sabem que hi havia 193 solters, 32 casats i 2 vidus. Pels seus oficis: 169 pagesos, 5 propietaris (caps i oficials), 5 teixidors, 5 fusters, 5 ferrers, 4 forners, 4 paletes, 3 carreters… i 1 estudiant i 1 del comerç. Podríem fer una mena de retrat tipus del membre d’aquesta important partida carlina: era del Camp de Tarragona, de 15 a 30 anys, solter i pagès.

Un dels carlins presoners a l’Aleixar[125], aquell 30 de març, hem vist que era el mont-rogenc Antoni Masó Alsina, 43 anys, forner i casat. També hem vist que tenia d’altres germans: Francesc, Josep i Marc. Anteriorment, en una notícia[126] d’uns cinc mesos enrere, trobem un altre germà: Salvador Masó Alsina que diu, entre d’altres, que havia estat “asesinado… a puñaladas por los rebeldes en el punto denominado la Pedrera, cerca de Tortosa, en ocasión de hallarse prestando un servicio…”. És a dir, aquest deuria format part d’alguna formació de les tropes governamentals. Així doncs, tenim un germà en un bàndol i l’altre en el contrari. “Les dues Espanyes”.

Aquest mont-rogenc mort deu ser el que trobarem més endavant que surt citat en una notícia del “Diario de Tarragona” del 24 d’agost de 1876: “Del Perelló con fecha 21 de agosto escriben a un colega comunicándole que días atrás fue preso en Ametlla y conducido a esta capital por la guardia civil un ex-oficial carlista, vecino de Perelló, que hacía poco había llegado de Francia, donde se refugió al terminar la funesta y malhadada lucha; su prisión obedece, al parecer, a la muerte dada a un joven del vecino pueblo de Montroig, que tuvo la fatalidad de ser cogido en lo más crudo de la guerra civil…”. Doncs una altra notícia, ara de “La Opinión. Diario Político, de aviso y noticias”, del 24 d’agost de 1876, on s’hi afegeix que aquell assassinat fou “en los alrededores de Tortosa…”.

A la crònica que fa “El Bien Público”, de Maó, del 8 d’abril, citant els llocs on hi havia guarnicions militars, que aquell brigadier Eduardo Gámir, envia el seu informe de la batalla de l’Aleixar, trobem el “gobernador militar interino en Tarragona y comandancias militares de Vendrell, Villafranca, Villanueva, Sitjes, Valls, Montblanch, Vimbodí, cambrils, Falset y Montroig…”. Un d’aquells presoners de l’Aleixar, que era de Mont-roig, ràpidament va demanar l’indult. “En Montroig se acojió a indulto el martes último (25 de maig) un joven carlista procedente de los prisioneros de Aleixar…”[127].

La guerra estava decidida. Més, quan la burgesia conservadora donava un total suport a la Restauració borbònica presidida per Antonio Cánovas del Castillo. A les partides carlines de Tarragona, només els quedava refugiar-se a les muntanyes i fer algun cop esporàdic. Sorgiran algunes noves partides que es dedicaran més al bandidatge que a accions guerrilleres. Mentre, les autoritats ampliaven la seva xarxa d’informadors. La prova més evident d’un cert retorn a la normalitat era el restabliment del servei de correu per ferrocarril. Sols calia eliminar la partida de Pere Balcells Masgoret, dit el “Nen de Prades”. “Las rondas de Cornudella y Poboleda se hallaron el día 2 (d’abril) cerca de Prades, y como oyeran tocar llamada dentro de este pueblo, penetraron en el mismo, recibiendo una descarga de la fuerza de cien hombres mandada por el Nen; mas lejos de intimidarse por ello, persiguieron a dicha fuerza hasta Villanueva de Prades, causándole 8 muertos, entre ellos un jefe hijo de Montreal, y cogiéndoles buena porción de armas de fuego, boinas y pertrechos de guerra. Gracias a la oscuridad de la noche pudieron los carlistas salvar sus heridos…”[128].

Una carta de Cornudella fechada el día 6 (d’abril) dice que los carlistas dispersos de la provincia se van reuniendo en las guaridas de Palma[129] y Margalef (Priorat), con el ojo hacía el Ebro, por lo que pueda suceder. Ayer (7 d’abril)… estaban racionándose en Cabacés (Priorat), de donde mandaron una fracción que secuestró algunas personas y mulos de la Morera[130], los cuales regresaron por la noche mediante los ausilios pecuniarios. Su número total es de 170 a 180 que va organizando el Nen…”[131]. “El 11 (d’abril) se presentaron a indulto a la autoridad militar del distrito dos capitanes carlistas, hermanos, de apellido Trimowski y con título de conde del mismo nombre y de nación polacos. Las presentaciones no cesaron en este mes siendo ya algunas bastante numerosas…”[132].

A la reunió de la Comissió provincial de la Diputació, del 19 d’abril, es demana a Josep Maria Blanch Fortuny de Mont-roig, que s’ha de presentar amb la seva germana orfe per fer el reconeixement i justificar l’estat de pobresa perquè quedi exempt del servei militar[133].

Finalment, arribarà la mort de Pere Balcells Masgoret, dit el “Nen de Prades”. Després de la derrota de l’Aleixar, aquest, rep l’ordre d’anar al Maestrat, per tal de reorganitzar el grup i prendre un cert descans. De camí, s’atura a Xerta (Baix Ebre). “El 21 (d’abril) las columnas de Montenegro y de Borrero con parte de la guarnición de Amposta consiguieron en Cherta un triunfo sobre la facción que acabó de desanimar a los carlistas de ambas orillas del Ebro. Después de un vivo fuego las facciones debieron rendirse quedando en poder de la tropa 225 prisioneros, entre los cuales se encontraba el cabecilla Nen de Prades que falleció en seguida a consecuencia de las heridas… un sacerdote y 18 oficiales…”[134]. Sembla que Pere Balcells Masgoret, dit el “Nen de Prades”, fou ferit a la plaça del poble quan intentava escapar-se. Ell, i d’altres ferits, van ser conduits a l’hospital de Tortosa. El “Diario de Tarragona”, del 23 d’abril de 1875, ampliava la notícia. “El general Montenegro se hallaba el día 18 en Onda y combinó una marcha forzadísima para caer sobre Cherta en la mañana del 20. Esto lo pensaba y ejecutaba el general Montenegro cuando en Cherta no había ningún carlista; pero su buena suerte u otra causa hizo que en la tarde del día 19 pasasen desde Tivenys a Cherta tres o cuatro compañías de catalanes, mandadas por el Nen de Prades, que iban allí a descansar de la persecución que sufren en el campo de Tarragona… El jefe carlista Albarez estaba el día 19 en Ulldecona con 7 batallones, 100 caballos y un cañón. Este supo que se aproximaba Montenegro con más de 4.000 hombres, 150 caballos y artillería, y salió a las ocho de la mañana del 19 y se fue a tomar las ventajosas posesiones de la Cenia, porque debía creer que contra él se movía la división Montenegro. Pero este pasó precipitadamente por Ulldecona, Santa Bárbara, alrededores de esta ciudad y Aldover y cercó el pueblo de Cherta en la madrugada del 20. Sorprendidos por completo… empezaron con toda una tenaz resistencia desde la iglesia y casas de la plaza; pero cuando vieron desde el campanario que iba llegando más tropa con mucha artillería y que ya había caído mortalmente herido el Nen, aceptaron a la una de la tarde la capitulación y se rindieron prisioneros sobre 240 hombres, que han entrado aquí. Entre los prisioneros están el Nen, mortalmente herido… mosén Víctor Riva… En el hospital hay 42 heridos, entre carlistas y soldados… El Nen de Prades ha encargado al médico de esta ciudad que le está asistiendo que escriba a su madre para que venga a verle, si puede llegar a tiempo, pues su herida es grave, teniendo atravesado el vértice del pulmón izquierdo…”[135].

El “Diario de Tarragona”, del 24 d’abril de 1875, publicava una carta des de Tortosa del dia 22: “Ayer escribí a la madre del Nen de Prades anunciándole que su hijo estaba en este hospital militar, herido mortalmente. Como le pedía por encargo de su hijo que se viniera enseguida, es natural que la desconsolada madre se haya venido volando y la pobre encontrará enterrado ya al Nen, que es cadáver…. Ha recibido los sacramentos y ha manifestado noventa y tres duros que por ahora guarda el director del hospital…”. Els carlins van fer córrer que no havia mort per les ferides, sinó que l’havien afusellat. “Aquest jove capitost dirigí una partida d’entre 80 i 150 homes on es trobaven voluntaris que li doblaven i li triplicaven l’edat. Hàbil i astut, havia superat sempre els paranys, enganys, encerclaments i traïcions que li havien preparat els liberals. Amb intel·ligència, enginy i una rapidesa de reflexos extraordinària, s’escapolí  de les condicions adverses que li preparaven els enemics. Bon coneixedor de la topografia que trepitjava i proveït d’un gran sentit d’orientació, es burlà sempre dels militars professionals que l’empaitaven. Dotat d’una gran personalitat, malgrat no saber llegir ni escriure i tenir només vint anys, sabé imposar disciplina i orde als seus subordinats…”[136].  

Havia mort Pere Balcells Masgoret però la llegenda, el mite del “Nen de Prades”, es va estendre per arreu. Entre d’altres, podreu trobar-lo en el llibre “El Nen de Prades: un cap adolescent a la Tercera guerra carlina” de Robert Vallverdú[137] (Centre de Lectura de Reus, 1997). La seva mort va deixar el carlisme molt tocat. Ara sols quedaven unes poques partides: la de Canastré de Bràfim que recorria el Baix Penedès, la del Sastret de Valls que pretenia substituir el “Nen” i anava per la Conca de Barberà, la del Caragol pel Tarragonès i la de Rovira de Botarell pel Baix Camp i Priorat. Eren ja les acaballes.

Entre aquells 225 presoners que les tropes governamentals fan a Xerta dels carlins comandats pel “Nen de Prades”, hi havia el mont-rogenc Sixte Puñet Aragonès[138]. Ho diu també en aquella notícia del diari carlí “El Cruzado Español”, del 18 de juliol de 1930, citada anteriorment, en la que s’hi notifica la seva mort[139]: “hecho prisionero en Cherta, fue conducido a la Ciudadela de Barcelona y de allí a Mahón, al castillo de la Mola. Ascendió a Comandante en los últimos días de la guerra. Terminada esta, ostento cargos importantes en nuestros organicemos, entre ellos el de Presidente del Centro de Montroig y Vicepresidente de la Junta provincial de Tarragona…”. El dit “Centro de Montroig” deu ser el “Centre Legitimista”[140].


[1] Pere Balcells Masgoret dit “el Nen de Prades”.

[2] Francesc Massagué.

[3] “Diario de Tarragona” del 30 de setembre de 1874.

[4] “Diario de Tarragona” del 3 d’octubre de 1874.

[5] “Diario de Tarragona” del 4 d’octubre de 1874.

[6] Josep Moore, dit “lo Mora”.

[7] Josep Agramunt, dit “Capellà de Flix”.

[8] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 44.

[9] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 17.

[10] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 10 d’octubre de 1874.

[11] Deu ser Francesc Bargalló dit “Vixac”. L’havíem trobar reclamat pel jutjat, per escapar-se de la presó de Falset a les acaballes de la Segona Guerra Carlina, el 17 d’octubre de 1848.

[12] Del carrer de l’Hospital i de la Pica, núm. 14 (cens electoral de 1894).

[13] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 10 d’octubre de 1874.

[14] Llagut.

[15] “Crónica meridional. Diario liberal independiente y de intereses generales”, del 6 d’octubre de 1874.

[16] Pascual Cucala.

[17] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 45.

[18] “Diario de Tarragona” del 14 d’octubre de 1874.

[19] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” de l’1 de novembre de 1874.

[20] Acord del 24 de gener de 1869 publicat al “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, de l’1 de novembre de 1869.

[21] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 45.

[22] Recordarem que els “zuavos” eren una unitat d’infanteria originària del Magrib on, més modernament, hi havia soldats de qualsevol procedència, també europeus, però conservaven la vistosa indumentària original. Eren molt temuts, ple de bons tiradors.

[23] “Recorts de la darrera carlinada” de Marià Vayreda (1898), pàg. 201.

[24] Josep Moore, dit “lo Mora”.

[25] Francesc Subietas (dit “Jordi de les Borges”).

[26] Possiblement sigui Josep Antoni Mestres.

[27] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 46.

[28] “Diario de Tarragona” del 23 d’octubre de 1874.

[29] Josep Moore, dit “lo Mora”.

[30] Josep Caballé, dit “Vell Rojalons”.

[31] “Diario de Tarragona” del 25 d’octubre de 1874.

[32] Baptista Piñol, dit “Panera”.

[33] Un altre de Flix. Eren una nissaga carlina que tenien casa al número 16 del carrer Major. Possiblement sigui Bonaventura Oriol Salvador, que el 1870 Carles VII va concedir-li el títol de Marquès de Casa Oriol. Aquesta dignitat nobiliària seria reconeguda per Francisco Franco el 1858 i va recaure en José Luis de Oriol y Uriguerren.

[34] Josep Moore, dit “lo Mora”.

[35] Possiblement sigui aquell cap militar de Mont-roig, “Don Joan del Pino”, a qui els carlins li van matar el fill, en aquella estranya topada ocasionada pel “Borrullet”.

[36] Francesc Subietas (dit “Jordi de les Borges”).

[37] “Diario de Tarragona”, del 29 d’octubre de 1874.

[38] Aquest batalló, un dels més ferotges en la seva lluita contra els carlins, estava format, majoritàriament, per expresidiaris del penal d’aquella ciutat; era una mena de “legión” anys abans que aquesta es creés.

[39] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 46.

[40] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 46.

[41] “Diario de Tarragona”, del 29 d’octubre de 1874.

[42] “Diario de Tarragona”, del 29 d’octubre de 1874.

[43] Francesc Massagué.

[44] “El Clamor del Pueblo. Diario republicano democrático”, de Reus, de l’1 de novembre de 1874.

[45] “Diario de Tarragona”, del 3 de novembre de 1874.

[46] “Diario de Reus” de l’1 de novembre de 1874.

[47] “Diario de Tarragona” del 4 de novembre de 1874.

[48] “Diario de Tarragona” del 4 de novembre de 1874.

[49] Aquells fusells, originals dels Estats Units, podien disparar a 1.000 metres, malgrat que la seva distància òptima era fins a 600 metres.

[50] “Diario de Tarragona” del 3 de novembre de 1874.

[51] Gorra militar.

[52] “Recorts de la darrera carlinada” de Marià Vayreda (1898), pàg. 61.

[53] La informació dels “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” procedeixen de l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona. A partir de 1870 es poden trobar a Internet.

[54] L’havíem trobat anteriorment al “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 7 de març de 1870, en aquella subhasta pública que afectava 59 persones de Mont-roig, que tenien finques “embargadas para pago de contribuciones”; la seva, estava a Les Pobles. També he trobat un possible germà seu, Francesc, que vivia al carrer de l’Hospital i de la Pica núm. 7. Un altre, Josep, al carrer Major núm. 46 i un darrer, Marc, al carrer Major núm. 67 (cens electoral de 1894).

[55] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 18 de novembre de 1874.

[56] “Diario de Tarragona”, del 12 de novembre de 1874.

[57] “Diario de Tarragona”, del 19 de novembre de 1874.

[58] De “cal Gassó”. Era fill de Josep Gassó Pellicer i Maria Serra. Es va casar amb Elisa Domingo de Argilaga i van tenir Francesc Gassó Domingo.

[59] “Diario de Tarragona”, del 22 de novembre de 1874.

[60] Aquesta és la xifra que hi ha a “Evolució de la població de fet”, publicada pel IDESACT, el 1860.

[61] Riudoms: 3.454 habitants / 3.419,10 / 5.656,75 / 5.091.08 / total 14.166,93, Cambrils: 2.199 habitants / 2.177,10 / 4.047,50 / 3.642,75 / total 9.867,35 i Montbrió: 1.181 habitants / 1.169,10 / 1,559,75 / 1.402,78 / total 4.132,63.

[62] “La Época. Diario político” del 24 de novembre de 1874.

[63] Aquesta expressió ja l’havíem trobat a la Primera Guerra Carlina associada als carlins. Recordarem que la va utilitzar el cònsol britànic a Bilbao per definir aquells pagesos bascos que s’havien aixecat en armes. Era com dir que semblaven una tribu d’indis americans que vivia principalment al nord de Colòmbia i Veneçuela, que tenien fama de salvatges i fins i tot eren caníbals.

[64] “Diario de Reus” del 15 de desembre de 1874.

[65] El seu nebot seria Miguel Primo de Rivera y Orbaneja. Aquest fou capità general de Catalunya el 1922 i que va fer el cop d’estat, el 1923, que duria a la “Dictadura” (1923-1930). Un dels seus fills, José Antonio Primo de Rivera Saénz de Heredia seria el fundador de la Falange (1933).  

[66] Rafael Tristany.

[67] Martí Miret.

[68] Domingo Masachs dit “Nasratat“.

[69] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 50.

[70] “Diario de Tarragona” del 30 de gener de 1875.

[71] “Anales de Reus” núm. 75, publicat al “Diario de Reus” del 4 de setembre de 1928.

[72] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 52.

[73] “Diario de Tarragona” del 16 de gener de 1875.

[74] “Diario de Tarragona” del 4 de febrer de 1875.

[75] “Diario de Tarragona” del 2 de febrer de 1875.

[76] “Diario de Tarragona” del 2 de febrer de 1875.

[77] Antonio Díez, de Flix, i que fou capellà de la Todolella.

[78] Joan Baptista Pinyol, dit “Manyero”.

[79] És aquell “Batallón Fijo de Ceuta”, un dels més ferotges en la seva lluita contra els carlins. Estava format majoritàriament per expresidiaris del penal d’aquella ciutat; era una mena de “legión” anys abans  que aquesta fos creada.

[80] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 52.

[81] “Diario de Tarragona” del 2 de febrer de 1875.

[82] Horta de Sant Joan (Terra Alta).

[83] “Diario de Tarragona” del 4 de febrer de 1875.

[84] “Diario de Tarragona” del 4 de febrer de 1875.

[85] “Diario de Tarragona” del 10 de febrer de 1875.

[86] “Diario de Tarragona” del 16 de febrer de 1875.

[87] Era el “Boletín Oficial del Estado” (B.O.E.) de l’època.

[88] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 53.

[89] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 53.

[90] “Diario de Tarragona” del 7 de març de 1875.

[91] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 16 de març de 1875.

[92] Antonio Díez, de Flix, i que fou capellà de la Todolella.

[93] “Diario de Tarragona” de l’11 de març de 1875.

[94] “Diario de Tarragona” del 10 de març de 1875.

[95] Riudoms: 54, Cambrils: 43 i Montbrió: 17.

[96] “Diario de Tarragona” del 16 de març de 1875.

[97] Del carrer Nou núm. 79 (cens electoral de 1894).

[98] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 9 d’abril de 1875.

[99] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 54.

[100] Antonio Dorregaray.

[101] “Diario de Tarragona” del 17 de març de 1875.

[102] “Diario de Tarragona” del 18 de març de 1875.

[103] “Diario de Reus” del 19 de març de 1875.

[104] “Diario de Tarragona” del 24 de març de 1875.

[105] “Diario de Tarragona” del 27 de març de 1875.

[106] “Diario de Tarragona” de l’1 d’abril de 1875.

[107] Del carrer Nou núm. 4 (cens electoral de 1894).

[108] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” de l’11 d’abril de 1875.

[109] Francesc Savalls.

[110] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 56.

[111] Eduardo Gámir.

[112] Deu ser aquell “Grau de la Morera”.

[113] Guillem Moore, germà de Josep Moore dit “lo Mora”.

[114] Aquest batalló, un dels més ferotges en la seva lluita contra els carlins, estava format majoritàriament per expresidiaris del penal d’aquella ciutat; era una mena de “legión” anys abans que aquesta es creés.

[115] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 56.

[116] Josep Antoni Mestres.

[117] Francesc Subietas (dit “Jordi de les Borges”).

[118] “Diario de Tarragona” del 3 d’abril de 1875.

[119] Germà de Josep Moore dit “lo Mora”.

[120] “Diario de Tarragona” del 3 d’abril de 1875.

[121] Del carrer d’Amunt, núm. 64 (cens electoral de 1894).

[122] Del carrer d’Amunt, núm. 43 (cens electoral de 1894).

[123] Crec que deu ser Josep Mendoza Serret, he trobat un possible germà de nom Pau (cens electoral de 1894).

[124] Del carrer Nou (cens electoral de 1894).

[125] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 10 d’abril de 1875.

[126] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 7 de novembre de 1874.

[127] “Diario de Tarragona” del 29 de maig de 1875.

[128] “Diario de Tarragona” del 7 d’abril de 1875.

[129] Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre).

[130] La Morera de Montsant (Priorat).

[131] “Diario de Tarragona” del 8 d’abril de 1875.

[132] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 57.

[133] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 1 de maig de 1875.

[134] “Almanaque del Diario de Barcelona del 1876”, pàg. 58.

[135] “Diario de Tarragona” del 23 d’abril de 1875.

[136] “El tercer carlisme a les comarques meridionals de Catalunya. 1872-1876” de Robert Vallverdú, pàg. 164.

[137] És l’autor també del llibre “El tercer carlisme a les comarques meridionals de Catalunya. 1872-1876” de Robert Vallverdú (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997), que m’ha servit de referència per escriure sobre la Tercera Guerra Carlina.

[138] Era germà de la meva besàvia, Maria Puñet Aragonès, la mare de la meva àvia Teresa Tost Puñet, casada amb en Miquel Martí Aragonès, de cal Panadero.

[139] Vegeu també el fet de Berga del 27 de març de 1873, del capítol 20.

[140] Vegeu el text “Centre Legitimista (El Casino de Dalt)” del llibre “Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 237.

.

Top